pd 745

TRIUNFO 15 de juny de 1974

CITA AMB LA RESISTÈNCIA XILENA

Eric Nepomuceno

...

aquests joves lectors de parades de bus i de cantonades són amos de secrets, de secrets perillosos. Cadascun d'ells sap només l'estrictament necessari per no posar en perill la seguretat de la resta. Cadascun s'arrisca l'estrictament necessari, i això ja és moltíssim. Tots ells estan a la "cosa". Encara més: són la cosa, una cosa tan noble com perillosa.

...

Durant tres hores seguides, vam parlar de la resistència, dels riscos i perills, la fe i la tenacitat. Digué paraules com llibertat, dignitat i decència. En homes com aquell, paraules con aquestes recuperen el seu veritable sentit.

Els nois i les noies es confonen en les places i els carrers, entre els venedors de fruita, en el paisatge gris i pobre de Santiago, entre la gent callada i descolorida...

És fàcil sentir, en cadascun d'ells, una força immensa: petits grans herois d'una llarga lluita que tot just comença...

pd 744

TRIUNFO núm. 605 - 4 de maig de 1974

LAS MEMORIAS DE NERUDA

Pablo Neruda

...

El meu poble ha set el més traït d'aquests temps. Dels desert del salnitre, de les mines submarines del carbó, de les altures terribles on jau el coure i l'extreuen amb treballs inhumans les mans del meu poble, sorgí un moviment alliberador de magnitud grandiosa. Aquest moviment portà a la presidència de Xile a un home anomenat Salvador Allende per tal que realitzés les reformes i mesures de justícia inajornables, per que rescatés les nostres riqueses nacionals de les urpes estrangeres.

... els pobles admiraren el President Allende i elogiaren l'extraordinari pluralisme del nostre govern... A Xile s'estava construint, enmig d'immenses dificultats, una societat veritablement justa, sobre la base de la nostra sobirania, del nostre orgull nacional, de l'heroisme dels millors habitants de Xile. Al nostre bàndol, al costat de la revolució xilena, estava la constitució i la llei, la democràcia i l'esperança...

pd 743

TRIUNFO núm. 605 - 4 de maig de1974

CHILE, OTRA VEZ

Manuel Vázquez Montalban

La notícia que el secretari d'estat, Henry Kissinger, va a descansar a Santiago de Xile en el transcurs del seu pròxim viatge llatinoamericà, no ha sorprès a ningú. Després de la feina ben feta és lògic que els suprems faedors descansin, sigui el setè dia o no...

... El món dels negocis internacionals té clara consciència que els seus interessos estan ben guardats pel nou règim xilè i que un esquerranós més viu o mort no els importa gaire... 

... 

A la repressió cega, brutal de la primera hora, l'ha seguit un treball policial sense precedents, de cara a tenir fitxat a tot el país. No cal oblidar que més d'un quaranta per cent de xilens van votar per la Unitat Popular...

... La opinió internacional no els importa absolutament res...

...

És indubtable que moltíssims xilens de vàlua fugen del paradís-infern de la Junta Militar... Espanya podria prendre alguna mesura oficial per acollir a aquesta intel·ligència xilena que fuig un cop més de la destrucció de la raó.

pd 742

TRIUNFO 27 d'octubre de 1973

CHILE, EL TERROR

Jean-Francis Held

... En un primer moment es podia pensar que els general colpistes s'acontentarien amb escombrar la Unitat Popular i preparar el camí per algun poder burgés. La Junta, al contrari, obeeix a la lògica implacable de la seva màquina. S'embala. Potser fins a perdre's. Però mentrestant...

La repressió generalitzada, durant i després del "putsch", no ha afectat únicament als civils, militants o no, sospitosos o no...

...

Violents i cecs en els primers moments després del cop, els mètodes de l'Exèrcit s'anaren afinant mica en mica, precisant-se en funció dels fins perseguits. Menys assassinats a l'atzar, més psicologia...

... Un exèrcit de 70.000 homes que colpegen implacablement un poble al que consideren perillós, per deixar-lo K.O., sense defenses. I després de destruir, es construeix. A les comissaries, la tortura científica mica en mica va substituint els afusellaments espontanis; l'espionatge i la intimidació substitueixen l'ira encegada. El terror va per bon camí: ara els colpistes poden esmerçar-se, apuntar a les ments a l'hora que als cossos. Vet ací les indagacions, les humiliacions, les cremes de llibres...

És així com, amb el pas dels dies, Xile aprèn a viure sota la Junta i a acotar el cap... 

Qualsevol pot ser afusellat per qualsevol motiu...

Si els generals arriben a aquests extrems, si no s'acontenten amb la simple eliminació política de l'esquerra, si no es queden en un para-feixisme encobert, és sens cap mena de dubte perquè tenen por. No volen còrrer cap risc, no permetran que res ni ningú es mogui... Només tenen una solució per governar: el terror absolut...

pd 741

EL MÓN / 156 - 19/IV/85

CAL INVENTAR UNA FORMA NO CLÀSSICA DE REVOLUCIÓ SOCIAL

Manuel Sacristan

... fins i tot des del punt de vista de les ideologies del "món occidental", la gesta vietnamita va ser una epopeia molt més grandiosa que les guerres per la independència nord-americana, espanyola o llatinoamericana...

... hi ha una altra cosa que sí em sembla digna de reflexió preocupada: és la militarització i bel·licositat del Vietnam actual... La part que en aquesta situació té l'estat de setge de tota revolució veritable pot suggerir disculpes, però també pessimisme respecte al destí dels moviments político-socials revolucionaris del segle XX, començant per la revolució mexicana. L'enorme pressió del setge capitalista ha aconseguit pervertir-los, si més no parcialment.

Em temo que per superar aquest pessimisme no hi ha més remei que començar per reconèixer la magnitud del mal: el sistema econòmic-polític (militar) mundial conforma - deforma - qualsevol revolució clàssica; caldrà doncs inventar una forma no clàssica de revolució social.

 

pd 740

EL MÓN / 156 - 19/IV/85

DESPRÉS DEL VIETNAM, RES NO VA SER IGUAL

Roberto Mesa

Quan a la primavera de 1975 les darreres forces dels EEUU abandonaren el Vietnam i Saigon passà a anomenar-se Ciutat Ho Chí Minh, començà una nova època, i concloïa, per un retard, l'època prodigiosa del decenni...

... Enrere quedaren el cadàver del Che a Bolívia, el mateix Ho Chí Minh, que no va arribar a conèixer el triomf del seu poble, els il·lusionats impuls del Maig francès i els tancs del pacte de Varsòvia entrant a Praga. Morien totes les esperances d'una generació i només quedava la victòria d'un poble del Tercer Món en lluita contra l'imperialisme. Tota una simbologia, que fins i tot arribà a les multicopistes de l'Espanya clandestina, que s'anomenaven "vietnamites".

... La guerra del Vietnam va demostrar que l'impossible no és una utopia, que l'imperialisme no sols era vulnerable, sinó que també podia ser derrotat.

... Avui, a deu anys de l'alliberament de Saigon, l'exemple vietnamita continua sent una fita històrica en el llarg combat dels pobles per la seva independència i la seva sobirania nacional.

pd 739

EL MÓN 156 - 19/IV/1985

QUAN ÉREM VIETNAMITES

Joan Barril

El trenta d'abril es compliran deu anys de la fi de la guerra del Vietnam. Més enllà de la significació bèl·lica del fet, aquest aniversari posa de relleu el caràcter aglutinador que la guerra va tenir per a tota una generació i la fi de la invencibilitat de l'imperialisme nord-americà.

...

L'any 1960, a Catalunya el món encara no el vèiem sencer. La gossa Laika, la primera astronauta de la història, no ens havia acabat de convèncer respecte al caràcter esfèric del planeta i la Terra, vista des d'aquí, era una peça boteruda i irreal que limitava al nord amb l'exili, al sud amb el moro, a l'est amb el teló d'acer i a l'oest amb Cuba. A tot Espanya l'esperança dels antifranquistes es deia Cuba i les preocupacions que podien tenir els ciutadans dels sud-est d'Àsia estaven, en temps, en espai i en cultura, molt lluny de nosaltres. De fet, el sud-est d'Àsia de començaments dels seixanta no tenia pas altre nom que el d'Indo-xina. Vietnam era una denominació pels entesos que evocava un país romàntic, amb forta presència catòlica i amb restaurants de cuina francesa. A ningú no havia d'estranyar, doncs, que l'amor tendre d'un príncep espanyol i d'una grega tinguessin com a marc circumstancial l'aire càlid d'un Vietnam en pau trencadissa. Els joves Juan Carlos i Sofía potser ignoraven, passejant per Saigon, que els pocs soldats americans que es veien pels carrers formaven part dels primers onze mil consellers militars destacats al Vietnam. Era el maig de 1962. La guerra tot just acabava de començar...