pd 1846 L'Estat contra nosaltres

(arafa...)

Aquest és un procés d’estat. L’Estat contra nosaltres... L’Estat fent de part i de jutge, amb el cap d’estat al davant, fent servir totes les seves eines, convencionals o no. I s’ho juga tot a una carta, al tot o res. Les acusacions de la Fiscalia, però també les de l’Advocacia de l’Estat, participen d’aquesta operació per castigar, escarmentar i escapçar el sobiranisme i venjar la humiliació de l’1 d’Octubre. L’operació d’estat és arrogant, però també perillosa. No es deixa cap marge. Vol la victòria total. I això és probable que li surti bé, a curt termini, amb la sentència del judici. Però li pot sortir malament a mitjà termini, quan el cas arribi a tribunals externs (de fet, ja li ha sortit malament quan han parlat jutges d’altres llocs) i hi hagi una reacció cívica. L’Estat està jugant tan fort que si no guanya del tot hi haurà una crisi d’estat...

Vicenç Villatoro

pd 1845 Corrents interns

(arafa...)

... Tant Ada Colau com Miquel Iceta són dos mestres de l’equidistància. Ara com ara, ni el PSC ni els comuns no es poden permetre arrenglerar-se amb la majoria independentista ni amb l’hiperespanyolisme de PP i Ciutadans... Però els independentistes escèptics han de pensar en el que els pugui resultar útil; el seu 47% de vots (pot esdevenir un 70% si la causa nacional s’associa al republicanisme, les llibertats bàsiques, la decència, la voluntat de plantar cara a la ultradreta rampant. En aquest sentit, aïllar el PP, Cs i Vox és un imperatiu de país; en canvi, arraconar el PSC cap a posicions numantines és donar aire a l’espanyolisme més agressiu. Que els “catalanistes” del PSC i els “sobiranistes” dels comuns facin part d’aquesta feina de retrobament és saludable. Això no vol dir que s’hagi d’anar amb el lliri a la mà, sinó amb la ferma voluntat de captar votants que encara no són independentistes, potser perquè pensen que l’independentisme està condemnat, com la pedra de Sísif, a rodolar muntanya avall cada 27 d’octubre. Cal un relat i una estratègia que donin forma a aquesta nova majoria, que és incipient, però inevitable.

Toni Soler

pd 1844 El gran judici

(arafa...)

El judici contra els líders independentistes catalans és el fet polític més rellevant que tenen avui al davant tant Catalunya com Espanya... I no tan sols per la sentència. Bona part dels discursos polítics més importants del segle XX, a Catalunya i al món, s’han pronunciat davant de tribunals. I no eren, els més rellevants, dirigits per damunt de tot als jutges ni el seu objectiu essencial era influir en una sentència que en molts dels casos ja estava escrita per endavant. Han estat discursos que han fixat un projecte polític i l’han dotat d’una base moral. No eren discursos per discutir unes acusacions, sinó per discutir el dret mateix a ser acusats...  en judicis polítics i de transcendència política hi ha hagut sempre acusats que ho han vist com una oportunitat d’explicar i de legitimar el seu ideari, encara que això els pogués ser indiferent o fins i tot perjudicial de cara a la sentència. Sobretot si és un judici amb les portes obertes i amb els focus de tot el món al damunt. Humanament, la sentència és molt important. Políticament, encara ho són més els discursos

Vicenç Villatoro

pd 1843 Això no és una guerra (i menys de llengües)

(arafa...)

Ningú té la vareta màgica per fer avançar l’ús social del català, que és la llengua feble, minoritzada. No hi ha dubte que els darrers anys ha retrocedit. Les dades són incontestables. Però és que entre el 2001 i el 2008 van arribar 1.200.000 immigrants en un context en què el castellà segueix sent dominant, tant socialment com legalment. Tot plegat ha coincidit, a més, amb l’intent barroer de trencar el consens lingüístic forjat en la Transició per revertir el càstig històric al català durant el franquisme. Cs ha fet molta feina per enverinar aquest consens, amb resultats, tanmateix, escassos...  Ja ho sé que per a alguns el consens lingüístic de la Transició ha estat un autoengany que ha consagrat un letal i desigual bilingüisme diglòssic. Però si l’alternativa és el conflicte obert, hi tenim massa a perdre... Sense renunciar a la denúncia, el català no pot ser percebut com un problema, com una víctima, com una queixa permanent. Ha de ser una oportunitat, un enriquiment, un tresor a descobrir... La demagògia contra el consens lingüístic no s’ha de combatre ni des de la por paralitzadora ni des de la reacció indignada. Potser toca tornar als orígens: “En català, sisplau”. Ho recordeu? I fer confiança en l’escola, en els mestres, donant-los, això sí, noves eines, més recursos, més autonomia, més cobertura legal..

Ignasi Aragay

pd 1842 Una veu incòmoda i lliure

​(arafa...)

(Clara Ponsatí) ... vostè ja va deixar anar que el Govern no tenia res preparat per després de la declaració d’independència... Que si el Govern anava de 'farol', que si tot plegat va ser un brindis al sol, i l’últim cas, divendres mateix, en una entrevista a 'El Punt Avui', en què recriminava la incongruència que els consellers presos s’haguessin lliurat a una justícia de la qual s’acabaven de declarar independents. Són paraules, aquestes últimes, que fan de mal sentir perquè som en un moment de frustració i de patiment, en què tothom creu lícitament que la seva ferida és la més dolorosa... Perquè no hi ha ningú al país –els líders o són a la presó o són a l’exili– amb prou autoritat moral per marcar una estratègia i per iniciar un procés d’autocrítica col·lectiva. I perquè en una situació política de tanta complexitat, difícilment ningú pot adjudicar-se la veritat, per més que les seves paraules sonin més pures i més valentes que les d’altres consellers que deuen haver llegit les seves declaracions des d’un ordinador amb una direcció d’IP belga o des de la biblioteca d’alguna presó catalana.

P.D. Un any, de la declaració d’independència. Curiosament, els que no som polítics no conservem gaires records d’aquell dia, que ja vam viure com un últim exercici de política-ficció. La memòria ciutadana ha quedat fixada el 20-S, l’1-O i el 3-O.

Albert Om

pd 1841 El cop d'estat

(arafa...)

Tradicionalment, en les democràcies, el discurs polític es construïa al Parlament. Allà respectava unes certes formes, una mínima exigència de rigor i de precisió.​.. ​ ara el discurs polític es construeix a les tertúlies, i es porta al Parlament. Les expressions 'cop d’estat' i 'colpistes', per parlar del procés català, neixen en l’entorn tavernari i descordat d’unes tertúlies que tenen per llei veure qui la diu més grossa i en què la mesura i el rigor són termes desconeguts. Són expressions que pertanyen a la propaganda barroera, al to mitinguer per a convençuts en què cada discurs ha d’atiar una mica més la foguera per aconseguir els mateixos efectes incendiaris. Doncs Casado agafa aquestes expressions situades de natural en la perifèria 'cutre' de la política i les situa en el centre: converteix una intervenció parlamentària en un míting o en comentari eixelebrat de tertúlia. Degrada, encara més, la po​ĺítica​

Vicenç Villatoro

pd 1840 Glotofòbia

​(arafa...)

es lamenta de la quantitat de vocabulari que hem anat perdent. Mots precisos i preciosos que ja ningú no utilitza. Anem al bosc i no sabem el nom dels arbres i de les herbes aromàtiques...  seria raonable encetar un lament per l’alarmant pèrdua de coneixement i de respecte –sovint dues cares de la mateixa moneda– envers la llengua. La situació és realment preocupant: en dues o tres generacions, el català se'ns ha aprimat i quasi desnaturalitzat...

La qüestió seria, doncs, com trobar l’equilibri entre la protecció de la llengua i la facilitat per a la integració dels nous parlants i el respecte pels diversos accents del país. I aquest seria el moment, esclar, per advertir que una cosa és buscar aquest equilibri quan es tracta d’una llengua robusta i poderosa com el francès i l'altra fer-ho quan estem parlant d’una llengua sense estat –perdó, amb un estat en contra– com és el català.

M’inclino a apostar per un control més rigorós en la llengua que es fa servir oficialment o en els mitjans i una relaxació amb la llengua que es fa servir en el terreny privat o en situacions més informals. Només així combinarem protecció i vitalitat.

Sílvia Soler