LliVre 2 La casa de foc

 La casa de foc. Francesc Serés, pàg. 541

"He visitat els arxius de Santa Pau i d'Olot per veure els milers de documents antiquíssims que es conserven i tornar a llegir noms de persones, cases i llocs. Les vides que conec d'abans de mi al Sallent són les que han quedat a l'arxiu o a les llindes, la resta, s'han engrunat i s'han fet pols i ni la memòria particular ni la col·lectiva les recorda. Qui eren, tots aquests que no han quedat enlloc?"

pd 2145 Abraçades pendents

(arafa...)

... Per què avui hi ha risc i dilluns no n’hi haurà? Per què la distància de seguretat de dilluns no és segura avui i no ho ha sigut durant aquests mesos? Què canvia?... Els que teòricament no som població de risc diria que, quan anem pel carrer, pensem en els altres i no en nosaltres. Vull dir que potser no tenim por de ser contagiats, sinó de contagiar algú que sí que sigui població de risc o que convisqui amb algú que en sigui. I fins quan tindré por? Fins que hi hagi vacuna? Fins que no hi hagi cap mort?... 

Empar Moliner 23.5.2020

 

pd 2144 Flors i violes

(arafa...)

La ciutat. És un poema breu (de Gabriel Ferrater) on ens diu que la ciutat és plena de carrers, de veus, de cambres, de finestres, de sols i de pluges, de dones i, sobretot, de nens. “Plena de nens que només sabran / coses que jo sé, i que no vull dir-los”. Ara, en el confinament, sento jugar i cridar i xisclar els nens dels veïns, de més a prop i de més lluny, i penso que també jo sé coses de la vida que algun dia ells també sabran i que no els diré, perquè no els vull fer mal, tot i que em torturen amb la seva cridòria empresonada. Leopardi troba alegre la remor que fa la mainada: “La mainada que crida / a la placeta, a colles, / saltant aquí i allà, fa una alegre remor…” Jo no, francament. I acaba el seu poema adreçant-se a un noiet i li diu: “Estat suau, edat feliç aquesta; / gaudeix-ne, petit meu. / No vull dir-te res més; no et sigui greu / si és que et tarda a arribar la teva festa”. No vull dir-te res més!... No vol fer-li perdre la confiança en la vida. Ja la perdrà tot sol. Ferrater fa igual: “coses que jo sé, i que no vull dir-los”. És el respecte profund pel destí. És una mena de tendra pietat per la vida incerta de cadascú.

Narcís Comadira 23.5.2020

pd 2143 L'efecte víctima identificable

 (arafa...)

Els que investiguen els impulsos solidaris saben que dos milions d'infants morint-se de fam al Sudan recapten menys diners que la foto d'un nen concret amb un nom concret. Som sempre més generosos amb una vida identificada que amb una vida estadística...

Aquest biaix, tan profundament humà i tan monstruosament injust, està tenint una gran importància en la manera com gestionem la crisi del covid-19. En la mesura que la política s'acosta al màrqueting i el màrqueting es basa en emocions, el criteri de la víctima identificable té un pes decisiu en les polítiques, i tot intent de qüestionar-lo és titllat d’inhumà. A això s'hi afegeix que el virus actua ara i aquí, mentre que les conseqüències de la gran recessió que provoquem per protegir-nos-en poden acabar matant persones en un espai i temps molt més incert.

Albert Pla Nualart 24.5.2020

pd 2142 El català, cosa de tots (altra vegada)

(arafa...)

... el català fa temps, fa segles, que malviu. O que sobreviu. De manera que els parlants hem adquirit, quasi genèticament, una mena d’identitat dolorosa, una pesada condició dual de víctimes i herois. Una sobrecàrrega pesant, indefugible...

La llengua la podem tenir com un deure o com una amistat. M’inclino, esclar, per aquesta segona possibilitat. Als amics els cuides i els celebres, els cantes les veritats, hi fas broma, te'n pots riure, a vegades els perds de vista una temporada però quan hi tornes, el plaer és fabulós. Retrobar un amic és sempre una experiència vibrant i dolça, oi? Hi pots tenir una relació oberta. I pots tenir-ne uns quants, de bons amics. Jo intento ser fidel als amics... i infidel als enemics. I això diria que val per a la llengua i per a tot...

La vareta màgica per salvar la llengua? Parlar-la. Escriure-la. Llegir-la. Això individualment. I col·lectivament, què? Doncs crear un context positiu, un consens social favorable. D'això n’estem lluny.  

Ignasi Aragay 24.5.2020

 

pd 2141 En-raonar

(arafa...)

... posseir molta informació no és el mateix que conèixer, i conèixer no és el mateix que saber. No es construeix una societat només sobre la base de la informació, ni tan sols sobre la base del coneixement. Només es construeix sobre la base del saber dialogant, i aquest diàleg -com els de Plató- només es genera quan un alumne, de l’etapa que sigui, es troba al davant d'un mestre que parla enraonadament, és preguntat, respon, rectifica si cal, convenç amb saber i amb raó, i així fins al final del curs. És aquest logos entaulat en comú, i no la informació divulgada sense cap a priori sapiencial que permeti el discerniment entre la saviesa i l’estolidesa, allò que forma una persona amb una qualitat molt més assaonada que aquella que s’obté gràcies a la in-formació. (No és estrany que molts fusters anomenin “informador” aquella eina que abans es deia, simplement, “enformador”.)

Així es forja també una democràcia sòlida: no sotmetent ningú a l'impacte extàtic de les informacions indiscernibles, sinó fent participar la futura ciutadania, sense l'ajut de res més que les paraules en-raonades, en la construcció del cos social entès com a reunió de sabers, d’opinions, de sexes, de veus i de discursos.

Jordi Llovet 16.5.2020

pd 2140 "Homeland"

 (arafa...)

La pàtria és la infantesa, o la memòria,... o bé qualsevol lloc on dius bon dia i et contesten bon dia, com va sentenciar en Josep Pla, amb una senzillesa que ara alguns titllarien de simplificadora o, qui sap, de supremacista...

La meva terra és la terra de la impotència. Se sap nació, se sap maltractada, té els ingredients per sortir-se'n, però en cert moment va delegar (per la pròpia feblesa) la gestió del seu futur. Els qui la voldrien lliure són maldestres i no saben de política. Els altres no hi estan interessats, i l’1 d’Octubre van demostrar, per acció o per omissió, que estaven al costat del més fort. Per convertir-se en estat, Catalunya necessitaria les eines d’un estat. D’aquest bucle és molt difícil sortir-ne...   

Toni Soler 17.5.2020