pd 2149 I després del coronavirus, l'Oktoberfest

(arafa...)

... Bevem per no haver de recordar que un dia nosaltres també vam dir que d'això en sortiríem diferents, que havíem après la lliçó i que repensaríem el món perquè fos un lloc més amable per a tothom. Ens posen uns quintos a la mà i, de cop, tornem a allò que hem sigut sempre: una espècie amb una gran capacitat per oblidar, sigui quina sigui la magnitud de la tragèdia. Desenganyem-nos: com diu Zygmunt Baumann, no volem canviar el món. Volem trobar-hi el nostre lloc còmode (una terrassa, amb cerveses) i si n'hi ha d'altres que estan més incòmodes, doncs ja s'espavilaran. Tothom va a la seva. Menys jo, esclar, que vaig a la meva.

Albert Om 30.5.2020

 

pd 2148 L'estàtua de Colom

(arafa...)

... a mi em semblaria un error retirar l'estàtua de Colom de Barcelona. Com m'ho sembla la destrucció d’estàtues seves sota l'acusació de genocida i d’esclavista. Colom no buscava Amèrica, no la va conquerir ni la va colonitzar. Simplement, se la va trobar mentre buscava una altra cosa. Colom creu, per un doble error de càlcul –es pensa que la circumferència de la Terra és més petita del que és i que Àsia és més llarga del que és– que es pot arribar a l'Índia navegant cap a ponent més de pressa de com hi arribaven els portuguesos (per comerciar) navegant cap a orient. I resulta que a més hi ha un continent al mig. Colom hi topa i fixa una ruta que permet tornar-hi. Que per aquesta ruta arribaran a Amèrica enormes desgràcies i crims? I tant. Però això no és culpa de l’existència de la ruta. És culpa de l'ús que se'n fa (que és el que volen els seus patrocinadors). Les rutes no són culpables. Per una ruta pot circular el bé i el mal. El culpable és qui decideix que hi circuli el mal, no qui la troba. Per això retirar l'estàtua em semblaria injust: perquè establiria que qui descobreix una eina és el culpable del mal ús que se'n pugui fer. Quan un bon ús també hauria estat possible.

Vicenç Villatoro 13.6.2020

pd 2147 "La ciutadania està cada vegada més indefensa"

(arafa...)

"Mònica Mir és una novel·la que planteja molt a fons la qüestió de les revolucions -diu el seu autor, Miquel de Palol-. ¿Té algun sentit pensar en revolucions ara? Des d'un punt de vista pràctic, sí, perquè la proporció entre rics i pobres és cada vegada més desigual. El problema és que, a diferència dels moments en què es van donar revolucions arquetípiques com la russa o la francesa, ara no sabem exactament a qui hem de tallar el cap. El poder és molt difús. Els polítics i els caps d'estat són els masovers dels grans empresaris, els amos del petroli, el sector financer...” “En el moment en què es combat contra una organització indefectiblement en surt una altra, que paradoxalment també acaba sent jeràrquica -afegeix-. Cap organització funciona al marge dels tics militars o monàstics...”... “Vivim en societats en què els estats són eines corruptes, que han oblidat el sentit primigeni de posar-se al servei de la ciutadania i són instruments de captació de riquesa, dels recursos i els beneficis. La ciutadania està cada vegada més indefensa”.

Jordi Nopca 23.5.2020

pd 2146 Vox i la ira

(arafa...)

Vox... no hi ha qui els aturi, guardats per una democràcia que no és perfecta però que és molt millor que el règim que ells desitjarien: nostàlgics irats, descontents de tot, potser també d’una vida regalada que ara té molt menys valor que en temps de bonança, perquè la malaltia i la mort agafa tothom, un dia o altre. També ho diu Sèneca: “Res no alimenta més la ira que un luxe immoderat”...i “El millor remei de la ira és la dilació. De bell principi demana-li, no que perdoni, sinó que judiqui: les seves primeres escomeses són fortes, però si espera, s’aplacarà”. Doncs això, paciència.

No ens ha d’estranyar que aquests cafres rebentin l’educació pública, perquè, essent com és la del poble (demos), és també la més democràtica, encara que no rutlli tan bé com desitjaríem. També ho diu Sèneca: “Molt profitós serà als infants de rebre una sana educació; però llur direcció és difícil, car hem de procurar ensems no alimentar-los la ira, ni atordir llur natural”. Comesa difícil, sens dubte, però adreçada a convertir un país en una societat, com deia Josep Carner, de “bones gents plegades”..

Jordi Llovet 23.5.2020

LliVre 2 La casa de foc

 La casa de foc. Francesc Serés, pàg. 541

"He visitat els arxius de Santa Pau i d'Olot per veure els milers de documents antiquíssims que es conserven i tornar a llegir noms de persones, cases i llocs. Les vides que conec d'abans de mi al Sallent són les que han quedat a l'arxiu o a les llindes, la resta, s'han engrunat i s'han fet pols i ni la memòria particular ni la col·lectiva les recorda. Qui eren, tots aquests que no han quedat enlloc?"

pd 2145 Abraçades pendents

(arafa...)

... Per què avui hi ha risc i dilluns no n’hi haurà? Per què la distància de seguretat de dilluns no és segura avui i no ho ha sigut durant aquests mesos? Què canvia?... Els que teòricament no som població de risc diria que, quan anem pel carrer, pensem en els altres i no en nosaltres. Vull dir que potser no tenim por de ser contagiats, sinó de contagiar algú que sí que sigui població de risc o que convisqui amb algú que en sigui. I fins quan tindré por? Fins que hi hagi vacuna? Fins que no hi hagi cap mort?... 

Empar Moliner 23.5.2020

 

pd 2144 Flors i violes

(arafa...)

La ciutat. És un poema breu (de Gabriel Ferrater) on ens diu que la ciutat és plena de carrers, de veus, de cambres, de finestres, de sols i de pluges, de dones i, sobretot, de nens. “Plena de nens que només sabran / coses que jo sé, i que no vull dir-los”. Ara, en el confinament, sento jugar i cridar i xisclar els nens dels veïns, de més a prop i de més lluny, i penso que també jo sé coses de la vida que algun dia ells també sabran i que no els diré, perquè no els vull fer mal, tot i que em torturen amb la seva cridòria empresonada. Leopardi troba alegre la remor que fa la mainada: “La mainada que crida / a la placeta, a colles, / saltant aquí i allà, fa una alegre remor…” Jo no, francament. I acaba el seu poema adreçant-se a un noiet i li diu: “Estat suau, edat feliç aquesta; / gaudeix-ne, petit meu. / No vull dir-te res més; no et sigui greu / si és que et tarda a arribar la teva festa”. No vull dir-te res més!... No vol fer-li perdre la confiança en la vida. Ja la perdrà tot sol. Ferrater fa igual: “coses que jo sé, i que no vull dir-los”. És el respecte profund pel destí. És una mena de tendra pietat per la vida incerta de cadascú.

Narcís Comadira 23.5.2020