E.E. 25 Desconfiem!

Una de les causes de la crisi de les democràcies prové de la manca de sobirania intel·lectual dels ciutadans que voten. L’acumulació d’informació, l’ús de retòriques enganyoses, la propaganda televisiva, fins i tot el rostre i l’envergadura dels candidats, i més elements, fan que molta gent voti una opció política sense gaire o cap coneixement de causa.

Un remei per a aquest mal resideix en l'educació de la ciutadania: una tasca de la qual en aquests moments ja no podem esperar grans resultats. L’altre remei és promoure entre els ciutadans un sentiment sòlid, impertorbable, de desconfiança: en principi, el millor que pot fer avui dia un subjecte de la res publica és malfiar-se, a priori, del que li diguin els polítics, del color que siguin.

A Barcelona es va crear l'any 1700, en temps de Carles II, la dita Acadèmia dels Desconfiats... Els Desconfiats no advocaven per l’escepticisme, sinó per una enorme cautela a l'hora d'estudiar qualsevol temàtica (història, geografia, belles lletres, ciències naturals, etc.) i un afany de saber amb un esperit obert i liberal molt envejable...

Jordi Llovet, 19.2.2022

E.E. 24 El cantor de conviccions

 (José Antonio) Labordeta no era un polític, era un intel·lectual, un artista i unes quantes coses més que, totes plegades, van fer política, a la clandestinitat i al faristol de les Corts. Professor de literatura, lector de castellà a Ais de Provença, escriptor, poeta, divulgador televisiu de paisatges i costums, articulista... Però sobretot, i síntesi de tot, un paio d'una peça i el cantant de l’alçada del preciosíssim campanar de la Seo de Saragossa, on abans del so metàl·lic s’hi enlairava la veu dels muetzins... 

 Labordeta era un amic de Catalunya i tenia amics a Catalunya. No va amagar mai que si es va posar a cantar va ser per l'exemple de la Nova Cançó, i va enregistrar el seu primer elapé amb una companyia catalana creada per catalanistes, Edigsa, presentat pel seu amic i mentor Ovidi Montllor i amb un títol inequívocament en català, tot i que no tothom s'hi fixés: Cantar i Callar, i llatina...  

Les lletres de Labordeta són molt pensades i tenen estructura poètica, mètrica i rima generalment. Sempre amb un discurs coherent,... i cantava afinat, expectorant la tessitura barítona amb una expressió de convicció brutal... No cantava paraules, cantava conviccions...

Antoni Batista, 27.2.2022

E.E. 23 En el silenci passen coses importants

 El pastor de Ràbia té uns gossos amb noms de persona i troba que moltes persones no saben tenir gossos. A Ràbia, la ràbia hi apareix de forma destil·lada, que és potser com ens hauríem de prendre les coses quan tenim una edat i ja hem entès que hi ha individus que escampen maldat perquè sí. Per fer mal. Prou pena en tenen, de ser com són... Els lectors també trobem exactes les frases que la mare del protagonista li deia sovint de petit: que a una persona envejosa se l’ha de compadir, perquè és una persona esclava; però que a la vegada se l’ha d’evitar, perquè és perillosa...

Eva Piquer comentant el llibre de Sebastià Alzamora, Ràbia. 19.2.2022

E.E. 22 El cas d'un mestre càndid però no estúpid

Manel García Sánchez (Barcelona, 1967) Finlàndia. Una apologia de l'educació pública del nostre país (Arpa). Provocador i honest, optimista volterià ("el sistema educatiu del nostre país no està tan malament") però lúcid, parteix de la idea que una minoria tòxica de professors mina des de fa anys escoles i sobretot instituts i invisibilitza i desmotiva els mestres compromesos. Posa sobre la taula, doncs, un univers de gremialismes i victimismes, des de la jubilació anticipada com a fi aristotèlic únic fins a les baixes per malaltia sense gairebé cap control de l'administració i tolerades per una solidaritat gregària... Aquesta "minoria oportunista, amargada, ressentida, queixosa i incompetent", aviciada de greuges reals o imaginaris, ha anat calant i ha provocat l’expansió del "professorat desencantat", de manera que "un desànim fatalista" s'ha apoderat de la majoria. L'administració i la política hi han contribuït, per exemple amb l’encadenament de reformes educatives: LOECE (1980), LODE (1985), LOGSE (1990), LOCE (2002), LOE (2006), LOMCE (2013), LOMLOE (2020), més la catalana LEC (2009). Amb el resultat que els professors, cada cop més escèptics, han acabat convertint les aules en "la república de casa nostra". Cadascun la seva... "És més fàcil trobar en una sala de professorat de Finlàndia [Catalunya] coques, castanyes, panellets o bunyols de Quaresma que llibres que no siguin de text o revistes (culturals?)"... Tant de bo la hiperbòlica defensa crítica de l'educació pública de Manel García representi la veu d'un exèrcit silenciós de bons mestres.

Ignasi Aragay, 19.2.2022

E.E. 21 "La societat catalana continua sent anarquista"

 L'historiador defensa que la societat catalana, avui, "continua sent anarquista. L'Assemblea Nacional Catalana o el moviment independentista contenen molts elements anarquistes en el sentit que són capaços d'organitzar-se sense un poder central –explica Diez–. Hi ha aquest component, a la societat catalana, de «m'agrada fer el que em surt dels collons», perquè som descreguts, escèptics i desconfiats". L'origen de tot plegat és una experiència nefasta amb l'autoritat: "Primer amb la monarquia absolutista espanyola i després, al segle XIX, amb un estat espanyol obsolet que no entenia la societat catalana i responia amb la repressió", afegeix l'historiador. És, segons Diez, un anarquisme complex i no necessàriament d'esquerres: "Hi havia des de gent nudista que practicava el poliamor fins a persones molt conservadores que semblaven d'una secta calvinista, no tothom era d'esquerres com ens han volgut fer creure des del Maig del 68".

Sílvia Marimon Molas comentant un llibre de Xavier Diez, 19.2.2022

E.E. 20 Bruixes catalanes

Sembla que el nostre Parlament vol aprovar una moció per reparar la “memòria històrica” –un clixé que ara serveix per a qualsevol cosa–, dignificar i reivindicar les bruixes que van ser cremades a Catalunya durant el segle XVII. D'aquesta persecució en diuen feminicidi,... el feminisme actual fica en el mateix cabàs qualsevol mostra de menyspreu o violència exercida sobre un cos femení, malgrat les òbvies diferències, i deixa de banda que també van ser cremats heretges, jueus, astrònoms, filòsofs i polítics, homes i dones. Potser el millor hauria estat ficar-ho tot junt en el calaix de la crítica de la intolerància sense aprofitar l'avinentesa, per enèsima vegada, de donar ales als moviments feministes de caràcter més fanàtic...; tan fanàtic, en alguns casos, com ho eren els heretges i les bruixes dels segles medievals. Això sembla una gran contradicció...

Això a banda, cal recordar que Catalunya va ser ferotge, especialment, amb els jueus. Els pogroms de la baixa edat mitjana –esgarrifosos durant les matances de 1391 al nostre territori–, van significar la progressiva desaparició de les comunitats jueves a Catalunya, i constitueixen un dels pitjors episodis –d’una gravetat molt superior, almenys des del punt de vista cultural, que la caça de bruixes– de la intolerància catalana. Vet aquí uns crims de lesa humanitat, un genocidi, que haurien hagut de passar per davant de la vindicació de les pobres bruixotes, tan presents als contes que les criatures escolten amb entusiasme. Ara haurem de dir a la mainada que les bruixes eren bones! I comprarem escombres per a nens i nenes, sense distinció de gènere.

Jordi Llovet, 29.1.2022

 

E.E. 19 Disciplina de vot

Ja s'entén que hi ha polítics que són en tal partit per atzar, perquè és el que els ha aixoplugat primer. I de fet tenim casos gloriosos de polítics que han anat saltant d'una seu a l'altra com qui juga a l'oca. Però en general t'imagines que els diputats d'un partit consideren que allò que propugna el seu partit és el que ells consideren vàlid... I heus aquí que el teu partit considera –per estratègia, convicció, honor...– que s'ha de votar que sí. Però tu consideres –per convicció, per ètica, per interès...– que has de votar que no. Llavors, el teu partit s’emprenya i et diu que no cal que siguis diputat. Si no fas el que diu el partit, què fas sent del partit? Però llavors quin sentit té que hi hagi tants diputats asseguts a la cambra legislativa? Si tots han de votar el que diu el partit, què hi fan, allà? Per què escolten els discursos? Val més que no ho facin, hi ha risc que algú els pugui convèncer. Si tothom ha de votar el que toca, potser que hi hagi un sol representant de cada partit, amb tots els vots, esclar, que li corresponen. Estalviaríem en dietes, viatges i temps.

Empar Moliner, 5.2.2022