(José Antonio) Labordeta no era un polític, era un intel·lectual, un artista i unes quantes coses més que, totes plegades, van fer política, a la clandestinitat i al faristol de les Corts. Professor de literatura, lector de castellà a Ais de Provença, escriptor, poeta, divulgador televisiu de paisatges i costums, articulista... Però sobretot, i síntesi de tot, un paio d'una peça i el cantant de l’alçada del preciosíssim campanar de la Seo de Saragossa, on abans del so metàl·lic s’hi enlairava la veu dels muetzins...
Labordeta era un amic de Catalunya i tenia amics a Catalunya. No va amagar mai que si es va posar a cantar va ser per l'exemple de la Nova Cançó, i va enregistrar el seu primer elapé amb una companyia catalana creada per catalanistes, Edigsa, presentat pel seu amic i mentor Ovidi Montllor i amb un títol inequívocament en català, tot i que no tothom s'hi fixés: Cantar i Callar, i llatina...
Les lletres de Labordeta són molt pensades i tenen estructura poètica, mètrica i rima generalment. Sempre amb un discurs coherent,... i cantava afinat, expectorant la tessitura barítona amb una expressió de convicció brutal... No cantava paraules, cantava conviccions...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada