Manel García Sánchez (Barcelona, 1967) Finlàndia. Una apologia de l'educació pública del nostre país (Arpa).
Provocador i honest, optimista volterià ("el sistema educatiu del
nostre país no està tan malament") però lúcid, parteix de la idea que
una minoria tòxica de professors mina des de fa anys escoles i sobretot
instituts i invisibilitza i desmotiva els mestres compromesos. Posa
sobre la taula, doncs, un univers de gremialismes i victimismes, des de
la jubilació anticipada com a fi aristotèlic únic fins a les baixes per
malaltia sense gairebé cap control de l'administració i tolerades per
una solidaritat gregària... Aquesta "minoria oportunista, amargada, ressentida, queixosa i
incompetent", aviciada de greuges reals o imaginaris, ha anat calant i
ha provocat l’expansió del "professorat desencantat", de manera que "un
desànim fatalista" s'ha apoderat de la majoria. L'administració i la
política hi han contribuït, per exemple amb l’encadenament de reformes
educatives: LOECE (1980), LODE (1985), LOGSE (1990), LOCE (2002), LOE
(2006), LOMCE (2013), LOMLOE (2020), més la catalana LEC (2009). Amb el
resultat que els professors, cada cop més escèptics, han acabat
convertint les aules en "la república de casa nostra". Cadascun la seva... "És més fàcil trobar en una sala de professorat de Finlàndia
[Catalunya] coques, castanyes, panellets o bunyols de Quaresma que
llibres que no siguin de text o revistes (culturals?)"... Tant de bo la hiperbòlica defensa crítica de l'educació pública de Manel
García representi la veu d'un exèrcit silenciós de bons mestres.
Ignasi Aragay, 19.2.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada