dilluns, 1 d’agost del 2022

E.E. 22 El cas d'un mestre càndid però no estúpid

Manel García Sánchez (Barcelona, 1967) Finlàndia. Una apologia de l'educació pública del nostre país (Arpa). Provocador i honest, optimista volterià ("el sistema educatiu del nostre país no està tan malament") però lúcid, parteix de la idea que una minoria tòxica de professors mina des de fa anys escoles i sobretot instituts i invisibilitza i desmotiva els mestres compromesos. Posa sobre la taula, doncs, un univers de gremialismes i victimismes, des de la jubilació anticipada com a fi aristotèlic únic fins a les baixes per malaltia sense gairebé cap control de l'administració i tolerades per una solidaritat gregària... Aquesta "minoria oportunista, amargada, ressentida, queixosa i incompetent", aviciada de greuges reals o imaginaris, ha anat calant i ha provocat l’expansió del "professorat desencantat", de manera que "un desànim fatalista" s'ha apoderat de la majoria. L'administració i la política hi han contribuït, per exemple amb l’encadenament de reformes educatives: LOECE (1980), LODE (1985), LOGSE (1990), LOCE (2002), LOE (2006), LOMCE (2013), LOMLOE (2020), més la catalana LEC (2009). Amb el resultat que els professors, cada cop més escèptics, han acabat convertint les aules en "la república de casa nostra". Cadascun la seva... "És més fàcil trobar en una sala de professorat de Finlàndia [Catalunya] coques, castanyes, panellets o bunyols de Quaresma que llibres que no siguin de text o revistes (culturals?)"... Tant de bo la hiperbòlica defensa crítica de l'educació pública de Manel García representi la veu d'un exèrcit silenciós de bons mestres.

Ignasi Aragay, 19.2.2022

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada