(arafa...)
... No ens podem tocar, no ens podem olorar, mantenim les distàncies, quasi
no ens mirem. Només queden les paraules, i encara, gasius, les fem anar
amb prudència, engabiats en la nostra angoixa, desconfiats. ¿Es pot
viure així, sense contacte físic, sense carícies ni besades ni
abraçades? Aviat ens haurem de dir: “Així ens estimàvem”. Abans de
l’epidèmia, el món era incert, també, però espontani i lliure. Podies
anar on volies, fins i tot podies gosar tocar un desconegut. Quins
temps, aquells. Qui hauria dit que els enyoraríem?
Ara ja no. Prohibit arriscar, estimar a l’atzar, imaginar... Com fer del nostre racó de món, del nostre pis, de la nostra soledat
acorralada, un espai de llibertat i estimació? ¿Tornarà mai la vida a
ser la d'abans? ¿Sabrem gaudir en el futur del que teníem i no
apreciàvem? L’epidèmia també són totes aquestes preguntes que acompanyen
el daltabaix sanitari, econòmic, educatiu, cultural, esportiu...
L’epidèmia va més enllà: qüestiona no només el sistema d’organització
política i social, sinó també les nostres il·lusions, la nostra
intimitat, el sentit que donem a l’existència, la capacitat d’estimar,
ho qüestiona tot. Ho hauria de qüestionar tot...
Anhelem un altre començament.
Ignasi Aragay 22.3.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada