(arafa...)
...
Ara, de cop, descobreixo els sons de la natura a la ciutat, el vent quan pentina els finestrons, la pluja que repica en els vidres, el silenci de la nit
des del balcó abans de tancar-me en el misteri dels somnis. Totes
aquestes petites troballes no m’han canviat la vida, però li donen una
estranya fragància. És com si hagués descobert una nova gamma de colors.
No són gaire cosa, ja ho sé. A tot estirar, un plaer tebi. No és el
gran viatge exòtic, no és una aventura ni una epifania. Però entre el
no-res d’esperar que l’epidèmia passi de llarg i això, doncs mira...
Ahir, després de massa hores capficat en el diari, enganxat a
l'ordinador i el mòbil, quan va ser el moment de pensar a sopar alguna
cosa -ja eren les deu tocades-, vaig obrir la nevera i només hi havia un
ou, un solitari ou. I dos tomàquets. I una taronja. A la panera hi
quedaven unes llesques de pa sec. De tot plegat en va resultar un àpat
deliciós: una canònica truita a la francesa, pa amb tomàquet
(originàriament servia per a això, per reaprofitar el pa sec) ben regat
amb oli d'oliva i un pessic de sal, i per postres una taronja dolça, ben
dolça. Quina simplicitat tan gustosa. Quina il·lusió. No tenia res i
alhora ho tenia tot. Vaig assaborir cada tall de truita, cada queixalada
al pa, cada grill de taronja. Tornar a l'essència de les coses, aquesta
és l’oportunitat que ens brinda el drama pandèmic. S’han acabat, em
sembla que per molt de temps, els focs d'artifici d'un estil de vida
frenètic en què sempre tots aspiràvem a més, més diners, més vacances,
més poder, més diversió, més velocitat, més experiències inèdites, més
excitació, més de tot. Com si visquéssim en una pel·lícula trepidant...
Ignasi Aragay 5.4.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada