(arafa...)
Un fet rellevant d'aquesta pandèmia -que pocs gosen remarcar- és l’enorme
consens social que ha generat l'opció de combatre-la paralitzant la
vida social i assumint el desastre econòmic que això comportarà. I és
encara més rellevant si mirem les xifres de mortalitat -en quatre mesos
uns 100.000 morts d’una població mundial de 7.800 milions (un 0,0013%)-,
i les comparem amb les d'altres pandèmies i, concretament, amb la del
1918 -en onze mesos uns 25 milions d’una població mundial de 2.000
milions (un 1,25%)... La població estava habituada a suportar epidèmies i tampoc tenia la impressió que s’hi pogués fer gran cosa... La clau de l’immens contrast és que ara tenim més clar què és un virus i
com es transmet. Sabem, per tant, què s'hi pot fer i, sabent-ho, és
molt difícil que no ho fem. També és cert que esperem de la medicina una
mena d’assegurança de vida... Perquè salvar-nos i sobreviure ja és més una exigència que no pas una
expectativa. La nostra vida, la de la majoria de nosaltres, ha passat a
ser un fi en ell mateix. I se’ns fa inconcebible concebre-la com a
mitjà...
No em malinterpreteu: jo sóc el primer que m'apunto al vitalisme
egocèntric pensant en mi i els meus. Però el cert és que aquest
aferrar-nos al risc zero, que sembla tan humà, pot acabar sent ben poc
humanitari... Perquè el mal que estem fent a l’economia -si no girem els nostres
valors com un mitjó-acabarà tenint unes conseqüències desastroses
enormement desiguals. El preu, en molts casos, serà amb vides. I no
tindria res d’humanitari estar disposat a pagar-lo mentre no es pagui
amb la pròpia. Un lema tan bonic com “Posar sempre la vida davant
l’economia” ens podria acabar servint de coartada per posar unes vides
-les nostres- davant unes altres.
Albert Pla Nualart 12.4.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada