(arafa...)
La normalitat no tornarà del tot fins que el públic, alegre i
il·lusionat, ompli sense cap recança, com en els bons temps, el Camp Nou
fins a la bandera per veure Messi. Fins que aquest moviment catàrtic no
es produeixi, no s’acabarà la por, fins llavors voldrà dir que encara
no hi ha la confiança general suficient per anar massivament al teatre,
al cinema, a les biblioteques, als actes culturals, esportius o cívics
de la més diversa índole. L’autèntic tret de sortida anirà en funció
d'això: de l'efecte Messi, l’ídol de masses per excel·lència del nostre
microcosmos. El dia que la gent es llanci despreocupadament a veure
l'estrella del Barça, voldrà dir que el covid-19 ja està definitivament
vençut i emocionalment superat. Fins aleshores, la vida pública seguirà
restringida, a mig gas, a mitja por. Seguirà l’apagada social en què ens
trobem immersos per imperatiu sanitari. ...
De moment, l'única vàlvula d'escapament, l'únic espectacle massiu que
ens permetem, és un mena de recordatori diari per exorcitzar la por, per
dir-nos que tots junts vencerem: els aplaudiments de les vuit del
vespre. És la nostra dosi d’acte i afecte col·lectiu...
Ignasi Aragay 12.4.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada