(arafa...)
“Els homes sempre destrueixen, les dones construïm, però no se'ns
reconeix cap mèrit”, afirma una brillant i respectada feminista
catalana. El que diu és clarament fals -hi ha homes que construeixen,
dones que destrueixen i dones a qui, havent construït, se'ls reconeix el
mèrit-... Des de certes ideologies es tendeix a creure que la secular condició de
víctima justifica o excusa aquest maximalisme, i que obviar el que es
veu com a excepció reforça la pròpia posició i et fa més fort...
No tots els feminismes ho veuen igual. Hi ha un feminisme que parteix,
des del seu mateix llenguatge, de pressupòsits substancialment diferents
dels del patriarcat, començant per rebutjar la idea que ens dividim en
dos gèneres i que un és millor que l'altre.
El llenguatge feminista pot adobar el terreny de la polarització o el de
l’empatia. No hi creixerà el mateix. El feminisme només ampliarà la
base si es ven com a projecte inclusiu que crida tothom a ser més humà.
No va per aquí afirmar “Els homes ens maten”, perquè el que mata les
dones és un masclisme que amara tota la societat, un estadi de
l'evolució en què la força bruta encara s'imposa a la intel·ligència i
la sensibilitat... Calen molts més mitjans que converteixin noves lleis en instruments
eficaços perquè viure sent dona exposi el mínim possible a aquesta
violència bàrbara. Calen i són urgents. Però sabem que a la llarga
l’única protecció efectiva passa per civilitzar-nos... No és una qüestió de gènere, és una qüestió de desigualtat i de poder...
Albert Pla Nualart 8 de març de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada