(ara...mateix)
Molts pares novells semblen sorpresos i una mica perduts per la conducta
dels seus bebès. Per què plora tota l'estona? Per què es desperta tant a
la nit? I ara, com és que no es calma ni a coll? Com pot ser que torni a
tenir gana? ¿No se suposava que seria dolç i suau, que dormiria, que
tindria un somriure angelical? ¿No era que només de mirar al meu nadó
als ulls, acaronar la seva pell i sentir els seus balboteigs sentiria jo
com una marea d’amor i oxitocina, un vincle màgic i meravellós? Com és
que estic esgotada, i la meva roba té taques de llet quallada? Sembla com si hi hagués una conspiració universal per vendre un model
ideal de criatura, un concepte allunyat de la vida real, apte només per a
anuncis televisius de farinetes o bolquers. Potser és realment
necessària una conspiració; potser si els joves sabessin el que de
veritat representa tenir un fill i cuidar-lo durant un any, deu anys,
vint anys o més, nit i dia, rentar pipís i caques, consolar plors,
aguantar queixes i rebequeries, cuinar i rentar i tornar a cuinar i a
rentar (i pagant, sempre pagant), ningú voldria tenir fills. Potser cal
enganyar els futurs pares, idealitzar els nadons i la paternitat, per
evitar l'extinció de l'espècie.
Passen els mesos, i els pares ja no tan novells van descobrint que sí,
que d’alguna manera misteriosa tenir fills està bé. Paga la pena.
Compensa. Gairebé dirien que és meravellós, si no resultés una mica
cursi...ningú ho entendria, si no ho ha viscut. Cal explicar l’experiència amb
paraules que els que no tenen fills puguin comprendre: "Quan el tens als
braços, t’envaeix una sensació de pau i tranquil·litat..." "Somriu
d'una manera, que te’l menjaries!" "Dorm com un angelet". "Té la pell
tan suau, i fa sempre tan bona olor!"...
Carlos González, 26.2.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada