(ara...mateix)
L'esborrany de nous currículums d'Educació per a l’ESO és percebut per
alguns docents i pares com l’ascens d’uns canvis pedagògics en què unes
temudes competències van en detriment dels continguts. Per contra, els
que el promouen hi veuen l'únic camí perquè el que s'ensenya a l'ESO
interessi als alumnes, cada alumne aprengui tant com pugui i ningú quedi
despenjat. L’ESO tensiona el debat perquè ha de conciliar la creixent
diversitat que suposa mantenir junts fins als 16 anys alumnes cada cop més divergents amb la veïna exigència d'un
batxillerat pressionat per les PAU. I tot plegat, amanit i amarat d'una
boirosa terminologia pedagògica, acaba generant falsos dilemes en les
converses del carrer.
El dilema rellevant no és entre continguts o competències ni tampoc
entre els partidaris que el professor ensenyi magistralment uns
continguts o siguin els alumnes els que hi arribin només guiats pels
docents. Des de fa molt temps, els experts saben que el segon camí és
pedagògicament superior al primer. Ningú ben informat pot ignorar que un
aprenentatge digne d'aquest nom ha de ser significatiu: ha d’aconseguir
que qui aprèn s'adoni que el que aprèn té un sentit i una aplicació en
la seva vida. Però tampoc s’hauria d’ignorar que aquesta pedagogia
superior -la competencial, la de treball per projectes, etc.- demana més
temps, grups reduïts, codocència i, sobretot, un professorat molt ben
format i que tingui prou temps per preparar bé les classes. En un clima
de postmodernitat que sembla creure que les paraules canvien les
realitats, correm el risc d’apostar per canvis molt més terminològics
que no pas transformadors, canvis que, amb les millors intencions,
acaben en desastres. Si la pedagogia és teòricament millor però no
s’aplica bé ni disposa de les eines que exigeix la millora, el resultat
pot ser fins i tot pitjor...
Albert Pla Nualart, 13.3.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada