(arafa<d'1any)
... Ni a la meva àvia (de la generació de Rodoreda), ni a la meva mare no els van ensenyar la seva llengua a l'escola. De fet, a mi tampoc, ja que no vaig rebre la primera classe de català fins al BUP, és a dir, en la fase postobligatòria. Són tres generacions seguides a les quals, sense haver emigrat, ens han escatimat a l'escola la llengua que parlàvem a casa, la pròpia del país... Per a un catalanoparlant resulta difícil sentir-se còmode en un estat que sospita de qualsevol expressió que no sigui en castellà, l'única llengua que esmenta la Constitució de 1978. Encara ara, la majoria dels locutors i presentadors ens fan sentir estrangers quan espatllen els nostres noms i cognoms, i el dels llocs on vivim, en ràdios i televisions espanyoles, tant públiques com privades... Espanya i el castellà formen una parella estable i gelosa. Qualsevol literatura que s'expressi en una altra llengua, sobretot si prové de l'interior de l'Estat, és vista com una intrusa, només tolerable si es manté en un nivell inofensiu, aproximadament folklòric. Si comença a aixecar el cap, s'esquinça el cel i ressonen les trompetes de l'apocalipsi. El 1979, Amando de Miguel alertava sobre “l'holocaust del castellà a Catalunya”. Dos anys després, el Manifest dels 2300 insistia en el “genocidi cultural de prop de tres milions de persones”. En contraposició a aquestes catàstrofes de dimensions bíbliques, se'ns repeteix amb insistència que el castellà s'ha desplegat de manera pacífica a causa de la seva excel·lència consubstancial. El 1977 Claudio Sánchez Albornoz tenia la barra d'escriure que “el castellà ha triomfat per la superioritat dels seus grans escriptors davant els escriptors de les altres regions”, i el 2001 el rei d'Espanya reblava el clau sostenint en públic una falsedat que contrastava amb l'experiència de qualsevol català major de quaranta anys: “No es va obligar ningú a parlar en castellà”...
Vicenç Pagès Jordà, 22.5.2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada