(arafa<d'1any)
La realitat, però, és tossuda.
Quan el castellà i el català van arribar a la Transició, una llengua
tenia centenars de milions de parlants, havia estat objecte de
l’ensenyament obligatori sense interrupció, era oficial en molts estats i
disposava de mitjans de comunicació, mentre que l'altra estava masegada, prohibida, ignorada i polititzada.
Les estructures d’estat més poderoses (l’exèrcit, la Corona, la
policia, la judicatura, la Real Academia de la Lengua) van continuar
ignorant-la; en canvi alguns partits i alguns ciutadans
castellanoparlants li van mostrar certa simpatia, ni que fos la que es brinda als perdedors. El
franquisme havia anorreat el català amb tanta fúria que durant un temps
alguns demòcrates espanyols van semblar disposats a tolerar-lo en
petites dosis. Ara bé, quan la nostra llengua va tenir un cert paper
a l'ensenyament i a la televisió, de seguida van sorgir una sèrie de
fal·làcies que amb els anys s’han anat popularitzant:
- “El català és la llengua de la burgesia,
el castellà ho és del poble”. Com si els Godó, els Tusquets i tants
altres s’haguessin guanyat la vida carregant fusta al moll.
- “El castellà és la llengua de la ciutat, mentre que el català és rural”...
- “El castellà sempre s'ha parlat a Catalunya”.
- “El català és una llengua subvencionada”. Com si l'Instituto Cervantes, que es dedica a expandir una de les llengües més expandides del món, hagués nascut de manera espontània, i les nòmines i les dietes fossin sufragades amb aportacions de lectors pròdigs.
- “El català és una llengua imposada”. Com si la Constitució no obligués literalment (article 3) a saber el castellà.
- “La literatura catalana inclou els autors en castellà”. Com si els manuals de literatura espanyola esmentessin els autors en català.
Aquestes fal·làcies repetides sense descans han convertit en víctima la llengua més poderosa, mentre que als catalanoparlants se’ns titlla cínicament de “victimistes”
Vicenç Pagès Jordà, 22.5.2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada