(ara...mateix)
El primer record que tinc del Dia del Pare és el de la mare aixecant-se de taula a l'hora de les postres i portant de la cuina, tota somrient, la crema de Sant Josep en una safata de Duralex. La crema estava coberta amb la corresponent capa de sucre cremat, mentre que de la part més líquida de la crema n'emergia l'estranya parella formada per l’espiral d’una pell de llimona i uns canonets de canyella.
Que normal que em semblava i quina poca importància que donava a aquell regal de la mare de saber fer festa amb els fogons, una habilitat obligada pel repartiment tradicional de papers de l’època però que sempre va exercir amb més ganes d'agradar que d’exhibir-se. Eren postres fetes amb il·lusió...
Antoni Bassas, 19.3.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada