... allò que una vegada es va anomenar cinema còmic (les pel·lícules mudes
de Chaplin, Harold Lloyd, Buster Keaton...) es converteix en una
recreació de la nostra cultura clàssica. Els clàssics són la nostra
condició més pregona. Els portem a la sang. Tots som clàssics... L'època d'aquell cinema còmic, el pas dels anys bojos al Crac del 29, va
encarnar-se en dos dels seus representants més aclamats: Stan Laurel i
Oliver Hardy...
En el Prim i el Gras trobem els esdeveniments històrics dels seus dies.
És l'any 1927 quan aquests còmics protagonitzen el primer curt junts.
I, a les portes de la terrible crisi econòmica, veiem que tots dos
representen el somni bíblic del faraó, ja que plegats ens fan pensar en
l'època de vaques grasses i en l'època de vaques magres. La popularitat
del cinema esclata en aquell moment, al mateix temps que sorgeix el
surrealisme i que triomfa la psicoanàlisi. Amb el naixement de la
cultura de masses somiar s'ha convertit en un acte col·lectiu. Avui
torna a ser privat, s'ha aconseguit desproveir la massa d'una
consciència col·lectiva...
La fascinació per Laurel i Hardy resideix en el seu caràcter bíblic. Són
pur monoteisme com les taules de la Llei. En Chaplin, però, el
classicisme és pagà, ve de l'Odissea. És l'Ulisses que retorna
vestit de pidolaire. També són herois tràgics Harold Lloyd i Buster
Keaton com Àiax i Aquil·les. Del primer, Lloyd pren la seva acceleració.
Keaton desconeix la por com Aquil·les, encara que tothom pot percebre
el seu taló...
Javier Pérez Andújar, 31.12.2022
Nota de l'amanuense: en aquells anys eren "el gordo i el flaco".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada