pd 517

ARA, 16 de setembre del 2012 

   ÈXIT O FRACÀS  Josep Ramoneda

Hi ha un cert consens a decretar el fracàs de l'estat de les autonomies... Depèn del que se n'esperés. Si la seva funció era resoldre el problema històric d'inserció de Catalunya i el País Basc a Espanya, trenta anys després queden pocs dubtes que no s'ha avançat gens. Al contrari: Catalunya i el País Basc estan més a prop de la porta de sortida que mai...

Tanmateix, el balanç es pot fer d'una altra manera. Trenta anys d'estat autonòmic han permès pacificar el País Basc i crear les condicions perquè la independència de Catalunya i Euskadi esdevingui un dels escenaris possibles amb carta de normalitat. Si és així, el fracàs de l'estat autonòmic no és tan evident. Ho és per aquells que creien que resoldria per sempre la qüestió de la unitat territorial d'Espanya, o per a aquells que havien assumit la dialèctica de l'estira-i-afluixa com a mode natural de relació entre Catalunya i Espanya i n'havien fet el seu negoci polític particular. Però, vist des del punt de vista de les opcions, al final el camí s'ha obert una perspectiva real que semblava tancada: la independència...

pd 516

ARA, 5 de juny del 2011   

LA INDIGNACIÓ QUE CAL  Toni Soler

... Analistes desmenjats es vanten de dir que el debat sobre el concert econòmic "ja cansa", com si fos una distracció absurda que ens impedeix preocupar-nos de l'essencial, que és com arribar a final de mes. Increïble. Quin gran miratge, quina farsa discursiva, ordida des de l'espanyolisme de sempre, el que només té com a única preocupació la unitat d'Espanya. És exactament el contrari: el tema, l'únic tema, és el dels nostres diners.

L'ESPOLI. És l'espoli fiscal. És la xuclada imparable, metòdica, sense parió a Europa en termes de solidaritat interterritorial, que supedita les nostres prioritats (seria millor dir-ne urgències) al sosteniment d'interessos que en gran mesura són aliens, per no dir contraris. Però el pitjor és que no podem lluitar contra la crisi perquè tenim les mans i els peus lligats. L'única preocupació de tots plegats hauria de ser com podem fer-nos amos del que generem i com podem retornar-ho a la societat en forma de benestar. Les acampades dels indignats, però, no en parlen...

La consecució de la sobirania fiscal, pedra angular de totes les sobiranies, no és ja un delit patriòtic, sinó un objectiu peremptori sense el qual ens condemnem a la subsidiarietat, la no responsabilitat, l'infantilisme polític i, sobretot, l'enquistament de conflictes socials que el PP utilitzarà sempre en benefici del que li convé, que és la desintegració del subjecte polític català... 

La unitat civil és desitjable, però no som un país perfecte. Si la unitat civil implica renúncies impossibles, és molt més honorable l'ampla majoria dels que volem construir i merèixer un país digne. Indignem-nos, doncs, i fem-la possible.

pd 515

ARA  diumenge, 5 de juny del 2011

DESPULLATS A SITGES

Salvador Cardús

... Al costat del gran enigma encara per desvelar de com, malgrat la seva feblesa política, la llengua i la nació catalanes han sobreviscut al llarg dels segles als embats de tants i tants intents genocides, l'altre gran qüestió que costa déu i ajut d'entendre és la nostra dòcil resignació al dèficit fiscal...

... a efectes pràctics, el saqueig fiscal és molt més greu que la sentència del tribunal Constitucional sobre l'Estatut i, en canvi, no n'hem fet mai un 10-J...

... no se'n parla, no s'explica i no s'entén perquè és una realitat que políticament incomoda a tothom... la força de la dependència política és tan gran que, malgrat que la situació també perjudica aquells que més es preocupen d'amagar-la - siguin poders polítics, poders econòmics i financers o poders mediàtics -, no ens veiem capaços de reaccionar-hi i alliberar-nos-en...

...

Cada vegada som més els que utilitzem el terme espoli per anomenar el dèficit, tot i que encara és tabú en el discurs políticament correcte. Espoli és una paraula que deriva del llatí despoliare (despullar), amb el sentit original de saquejar, robar, llevar les despulles. I és el terme que descriu més exactament la relació fiscal de Catalunya amb Espanya. Es tracta d'una paraula maleïda perquè acceptar un relat polític que incorpori la idea d'espoli, de saqueig, exigiria a qualsevol patriota mínimament decent una resposta immediata...

pd 514

ARA, dimecres, 9 de febrer del 2011

VISCA LA REPÚBLICA!   Jordi Creus

... falta poc més de dos mesos perquè es compleixin vuitanta anys d'una efemèride, la del 14 d'abril del 1931, sense la qual és difícil explicar la realitat de la Catalunya dels nostres dies. Aquell dia, el president Macià, "interpretant els sentiments i anhels del poble", va proclamar "la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica". Aquesta proclamació, molt d'acord amb el tarannà  i amb el passat del líder separatista, va ser l'acte de sobirania més important ocorregut mai a Catalunya des de l'any 1640, quan el llavors president de la Generalitat, Pau Claris, va separar temporalment el Principat de la resta de la monarquia hispànica. Ara bé, el gest de l'Avi va durar poc. Només tres dies, farcits d'intenses negociacions amb els representants del govern de la nova República Espanyola. Finalment, Macià va haver de renunciar al somni i, tot reconeixent que aquell era el dia més trist de la seva vida, restituir un autogovern molt menys ambiciós que recuperava el nom d'una de les nostres institucions ancestrals: la Generalitat.

...

Francesc Macià deixava ben clar que l'autogovern no era producte ni de la benevolència de cap dirigent espanyol ni de cap caprici legislatiu. Els drets nacionals dels catalans clavaven les seves arrels en un passat força llunyà i en una història i unes institucions truncades l'any 1714 amb la victòria borbònica.

...

... de tant  en tant, el seny (dels catalans) més esmorteït dóna pas a la rauxa més engrescadora.

pd 513

ARA, diumenge, 30 de gener del 2011

EL DESPERTAR DEL SOMNI AUTONOMISTA

Salvador Cardús

...

La societat catalana més agosarada, aquesta que els emprenedors no es cansen d'invocar, sap de totes totes que s'han tancat definitivament tots els camins cap a una Espanya federal o plurinacional. A Espanya no en volen sentir a parlar, a Catalunya no hi creu ningú, i em temo que només Duran i Lleida, per raó del càrrec, fa veure que encara és possible. I, tancada aquesta possibilitat, seguir com fins ara és "el final de Catalunya com a nació, llengua cultura i consciència col·lectiva" diu Pujol. És allò de l'"anar tirant" tant típic dels catalans, resignats a la fatalitat d'una dependència letal. I si no ens resignem a la desaparició, només ens queda la independència. Una independència, no cal dir-ho, que hauria d'estar a l'altura del segle XXI, oberta, cosmopolita, respectuosa amb la diversitat, però garantia d'un futur nacional tan agosarat, com a mínim, com el de les nacions més avançades, pròsperes i justes.

...

En definitiva, es pot somniar truites i imaginar que Espanya un dia pot ser Alemanya, el Canadà o Suïssa. Però ha arribat un punt en què els que toquem de peus a terra sabem que, tot i les dificultats, l'únic futur possible i nacionalment digne és la independència.

pd 512

ARA, 29 de juny del 2013

MANDELA I TOTS NOSALTRES Ignasi Aragay

Si tens un objectiu noble, un gran afany, la vida esdevé més digna de ser viscuda. Potser no més plàcida, però sí més plena. Un objectiu noble també et dona energia interior, et fa treure forces d'allí on potser aparentment no n'hi ha. Així doncs, t'allarga la vida. És el cas, per exemple, de Nelson Mandela.

...

Hi ha persones que no tenen cap objectiu declarat: s'acomoden en un vague anar fent. La seva vida esdevé monòtona i insulsa. Els manca força interior. L'energia se'ls consumeix als dits, els dies passen sense suc ni ruc i, al capdavall, sense sentit. La manca d'un objectiu escurça i buida la vida. És el cas de massa gent que volta sense rumb, insatisfeta, perduda en un món absurd.

Els ciutadans que avui ompliran - omplirem - el Camp Nou comparteixen un objectiu noble, pacífic i democràtic: decidir el futur col·lectiu per construir un país nou. Per això són gent activa, il·lusionada, entregada. I per això avui a l'estadi hi haurà tanta energia positiva, tanta vida amb sentit.

pd 511

ARA  dissabte, 8 de juny del 2013

EL PASSAT ÉS D'UNA SOLA PEÇA

Josep Quetglas

Izquierda Unida no és el primer partit estatal que defensa el dret d'autodeterminació.

El juny del 1935, José Díaz, d'ofici  forner i secretari general del PCE, en un discurs al Monumental Cinema de Madrid anuncia els quatre punts del programa del Front Popular. El segon punt diu: " Alliberament dels pobles oprimits per l'imperialisme espanyol. Que es concedeixi el dret de regir lliurement els seus destins a Catalunya, a Euskadi, a Galícia i a qualsevol nacionalitat que estigui oprimida per l'imperialisme d'Espanya"...

"Camarades, tenim una raó més per unir-nos tots: la lluita per l'alliberament de Catalunya, pel dret de Catalunya i de totes les nacionalitats espanyoles a disposar dels seus destins.(Aplaudiments)".

...

El setembre del 1970... Dolores Ibarruri, presidenta del PCE, es dirigeix al Comitè Central: "...us comprometo i obligo a afegir, entre els múltiples motius que impulsen i animen la nostra lluita contra la dictadura, un més: el de la defensa de les nacionalitats del nostre país a la autodeterminació... el problema nacional, que és en substància el dret de Catalunya, Euskadi i Galícia a disposar lliurement dels seus destins..." I seguia: "El dret a la lliure determinació significa el dret d'Euskadi, Catalunya i Galícia a formar part de l'Estat espanyol o a separar-se d'aquest i constituir Estats nacionals independents"