divendres, 18 de setembre del 2015

pd 516

ARA, 5 de juny del 2011   
LA INDIGNACIÓ QUE CAL  Toni Soler

... Analistes desmenjats es vanten de dir que el debat sobre el concert econòmic "ja cansa", com si fos una distracció absurda que ens impedeix preocupar-nos de l'essencial, que és com arribar a final de mes. Increïble. Quin gran miratge, quina farsa discursiva, ordida des de l'espanyolisme de sempre, el que només té com a única preocupació la unitat d'Espanya. És exactament el contrari: el tema, l'únic tema, és el dels nostres diners.
L'ESPOLI. És l'espoli fiscal. És la xuclada imparable, metòdica, sense parió a Europa en termes de solidaritat interterritorial, que supedita les nostres prioritats (seria millor dir-ne urgències) al sosteniment d'interessos que en gran mesura són aliens, per no dir contraris. Però el pitjor és que no podem lluitar contra la crisi perquè tenim les mans i els peus lligats. L'única preocupació de tots plegats hauria de ser com podem fer-nos amos del que generem i com podem retornar-ho a la societat en forma de benestar. Les acampades dels indignats, però, no en parlen...
La consecució de la sobirania fiscal, pedra angular de totes les sobiranies, no és ja un delit patriòtic, sinó un objectiu peremptori sense el qual ens condemnem a la subsidiarietat, la no responsabilitat, l'infantilisme polític i, sobretot, l'enquistament de conflictes socials que el PP utilitzarà sempre en benefici del que li convé, que és la desintegració del subjecte polític català... 
La unitat civil és desitjable, però no som un país perfecte. Si la unitat civil implica renúncies impossibles, és molt més honorable l'ampla majoria dels que volem construir i merèixer un país digne. Indignem-nos, doncs, i fem-la possible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada