pd 1685 Abans i ara

(arafamesdunanyimig)

​ Suposo que us passa. Hi ha dies que em sento dir en veu alta l’edat que tinc i no m’ho crec. Em miro al mirall i la dona que hi veig no aconsegueix convèncer-me que aquella imatge ha d’encaixar amb la noia que viu a dins meu. Però, en canvi, hi ha altres dies que, quan algú em recorda un episodi de fa trenta anys, em fa l’efecte que m’està explicant una pel·lícula, com si allò formés part d’una altra vida, com si jo ja fos una altra persona, com si la noieta que ahir sentia viva a dins meu tot d’una s’hagués esfumat...

La majoria dels dies jo no penso que m’hagi convertit en la dona equivocada. Més aviat al contrari: penso que el que tinc és molt més del que gosava imaginar quan era una nena. El que em passa, més aviat, és que em costa connectar aquella nena dolça i fantasiosa que vaig ser, o l’adolescent rebel i adolorida, o la mare jove i desbordada d’anys després, amb la dona que soc ara. Al meu entendre són persones diferents, subtilment connectades per un alè personal i poca cosa més...

Hi ha dies que enyoro tots aquests personatges de la meva vida, i vull tornar a viatjar al seient del darrere del 124 del meu pare, jugant amb els meus germans al 'Veo, veo' i sentint-me a recer de tot. O vull recuperar per una tarda els meus nadons i distreure’ls amb contes inventats mentre s’acaben el plat de patata i pèsol, tot aixafat per dibuixar-hi els escenaris de la història com si fos un plànol.

Però la veritat és que no voldria tornar enrere. Tot el que he viscut, bo i dolent i dolentíssim, m’ha fet ser com soc ara. I quan rumio tot això, en aquesta dona que veig al mirall, finalment, m’hi reconec.

Sílvia Soler

pd 1684 La Lleva del Biberó

(arafamesdunanyimig)

Amb divuit anys, un d’aquells professors que marquen la vida em va interpel·lar amb una afirmació que m’ha perseguit per sempre més: l’element més determinant de la meva cultura política no seria l’origen dels meus pares, la meva educació o les meves opcions vitals, sinó què feia i on era el meu avi el 18 de juliol del 1936. Nascut l’any 1920, el meu avi Enric era fill d’un metge simpatitzant d’Esquerra Republicana. L’any 1938 va ser cridat a servir la República amb la Lleva del Biberó. La seva família va voler protegir-lo i, per evitar que anés al front, el va enviar a casa d’uns parents a Torelló, on va estar amagat durant una bona temporada. La seva història ha estat tenyida d’aquella nebulosa que ha impregnat sempre les petites històries familiars de la Guerra Civil. Silencis, llacunes de memòria, records esborrats i anècdotes repetides una vegada i una altra per omplir el gran buit. ...

Judit Carrera

pd 1683 Operació camaleònica i 2

(arafamesdunanyimig)

Tanmateix, soc profundament escèptic respecte del nou govern... perquè està compromès amb una determinada concepció de l’Estat que podria resistir fins i tot la substitució de la monarquia per la república i una aplicació real (ara ja sí) de la condemna als crims del franquisme, però que no pot alterar dues característiques incompatibles amb els anhels catalans: la centralitat i la jerarquia.
La centralitat significa –ara com al XVIII– construir un París al centre d’Espanya i assimilar totes les cultures perifèriques a la castellana. La jerarquia significa un rebuig profund a l’autonomia política real de tot el que no sigui l’Administració Central de l’Estat... Mirat amb perspectiva, el Procés 1.0 ha acabat en taules. El que cal ara és preparar-se per al següent conflicte, que és inevitable...

Miquel Puig

pd 1682 Operació camaleònica 1

(arafamésdunanyimig)

Em confesso enlluernat per la brillant operació de rescat de l’Estat que està protagonitzant Pedro Sánchez... a Espanya no estem assistint a un daltabaix sinó a una simple alternança entre dos partits del sistema... la gran banquera (Ana Patricia Botín) el que acaba de dir és que cal “seduir els catalans”. Per a l’Íbex-35, doncs, millor el PSOE que Cs... El govern de Pedro Sánchez durarà com a mínim sis anys... Es tracta d’un govern d’aparador, que prendrà pocs riscos, que dialogarà molt i farà poc... Pel que fa a l’agenda catalana, el nou govern s’esforçarà a reduir la tensió a dins (aquesta és la principal funció de Meritxell Batet) i a debilitar els arguments dels independentistes a fora (aquesta és la principal funció de Borrell). Poca cosa més es farà en el que resta de legislatura. Per la banda dels processos judicials, cal esperar una millor disposició del govern de Sánchez  però pocs avenços reals, perquè el poder judicial és independent (la qual cosa no obsta perquè en les seves altes instàncies sigui profundament parcial)...

Miquel Puig

pd 1681 Si el conflicte és intern, la solució també

(arafamesdunany)

... si bé els sobiranistes han d’acceptar que abans de combatre el drac espanyol tenen molta feina per convèncer centenars de milers de catalans que no volen la independència, els partits unionistes han d’acceptar que el seu pes polític a Catalunya el reflecteix el Parlament, no el Congrés de Diputats, i que la seva millor aportació al diàleg seria, justament, convèncer els seus correligionaris que, si el conflicte és entre catalans, són els catalans els qui han de tenir l’última paraula... cal buscar, entre tots, un punt de confluència, una solució que representi una majoria qualificada. El 1977 aquest punt d’acord era l’Estatut d’Autonomia. Ara, el 2018, cal admetre que l’Estatut ja no és l’espai de trobada que va ser. Ha quedat àmpliament superat... Cal, en definitiva, trobar una fórmula que resulti imbatible en un referèndum, perquè també són majoria, segons la realitat demoscòpica, els qui creuen que el futur polític de Catalunya s’ha de decidir en una consulta legal...

Toni Soler

pd 1680 El camí és el discurs

(arafamesdunany)

Primera idea: s’ha de fer pedagogia a Espanya, però no tant pensant en un possible canvi efectiu allà -només una caiguda de la monarquia, difícil d’imaginar, obriria l’escenari-, sinó en l’efecte intern que pugui tenir a Catalunya... (segona) s’ha de fer pedagogia a Brussel·les, Berlín, París... tenint clar que no hi haurà miracles, que Europa està com està, però també que qualsevol gest o petita victòria a fora donen moral i tenen repercussió a Catalunya. I a Espanya... Tercera idea. Tant la pedagogia a Espanya com a l’exterior són la part fàcil. La feina realment complicada és a casa, on l’espanyolisme ha reaccionat, ocupant espais que feia dècades que li eren inaccessibles... (quarta idea), una de les tasques crucials que ara té el bloc sobiranista és la de retornar al discurs inclusiu, a la construcció d’un país per a tothom, pensi el que pensi, parli la llengua que parli i se senti català, espanyol, pakistanès o xinès. Això no pot anar de nacionalisme, sinó de republicanisme, de ciutadania, de democràcia, de justícia social, d’un sol poble plural... I de la mateixa manera (cinquena idea), també cal foragitar la fractura interna entre “bons” i “mals” independentistes.

Ignasi Aragay

pd 1679 Una insolidaritat sistèmica i 2

(arafamesdunany)

... La nostra societat, contra el que proclama el bonisme progre, no és solidària. Un govern retalla brutalment els ajuts internacionals, i això no li fa perdre ni un vot. Quants en pot fer perdre acollir vaixells d’immigrants (no un de sol, sinó els que calgui) i treure concertines de Ceuta? I no cal ni dir on aniran els vots.
La solidaritat no hauria de ser mai il·lusa. Cal augmentar molt la cooperació internacional pública i privada. Cal acollir els refugiats que ens toca i més. Cal deixar entrar tots els migrants a qui puguem garantir una vida digna. Però, fet això, l’allau migratòria no s’aturarà i caldrà continuar tancant portes a famílies desesperades. Sense canvis profunds en el sistema, l’egoisme seguirà sent vital per sobreviure.

Albert Pla Nualart