divendres, 13 de desembre de 2019

pd 1685 Abans i ara

(arafamesdunanyimig)
Suposo que us passa. Hi ha dies que em sento dir en veu alta l’edat que tinc i no m’ho crec. Em miro al mirall i la dona que hi veig no aconsegueix convèncer-me que aquella imatge ha d’encaixar amb la noia que viu a dins meu. Però, en canvi, hi ha altres dies que, quan algú em recorda un episodi de fa trenta anys, em fa l’efecte que m’està explicant una pel·lícula, com si allò formés part d’una altra vida, com si jo ja fos una altra persona, com si la noieta que ahir sentia viva a dins meu tot d’una s’hagués esfumat...
La majoria dels dies jo no penso que m’hagi convertit en la dona equivocada. Més aviat al contrari: penso que el que tinc és molt més del que gosava imaginar quan era una nena. El que em passa, més aviat, és que em costa connectar aquella nena dolça i fantasiosa que vaig ser, o l’adolescent rebel i adolorida, o la mare jove i desbordada d’anys després, amb la dona que soc ara. Al meu entendre són persones diferents, subtilment connectades per un alè personal i poca cosa més...
Hi ha dies que enyoro tots aquests personatges de la meva vida, i vull tornar a viatjar al seient del darrere del 124 del meu pare, jugant amb els meus germans al 'Veo, veo' i sentint-me a recer de tot. O vull recuperar per una tarda els meus nadons i distreure’ls amb contes inventats mentre s’acaben el plat de patata i pèsol, tot aixafat per dibuixar-hi els escenaris de la història com si fos un plànol.
Però la veritat és que no voldria tornar enrere. Tot el que he viscut, bo i dolent i dolentíssim, m’ha fet ser com soc ara. I quan rumio tot això, en aquesta dona que veig al mirall, finalment, m’hi reconec.
Sílvia Soler

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada