(arafamesdunanyimig)
Suposo que us passa. Hi ha dies que em sento dir en veu alta l’edat que
tinc i no m’ho crec. Em miro al mirall i la dona que hi veig no
aconsegueix convèncer-me que aquella imatge ha d’encaixar amb la noia
que viu a dins meu. Però, en canvi, hi ha altres dies que, quan algú em
recorda un episodi de fa trenta anys, em fa l’efecte que m’està
explicant una pel·lícula, com si allò formés part d’una altra vida, com
si jo ja fos una altra persona, com si la noieta que ahir sentia viva a
dins meu tot d’una s’hagués esfumat...
La majoria dels dies jo no penso que m’hagi convertit en la dona
equivocada. Més aviat al contrari: penso que el que tinc és molt més del
que gosava imaginar quan era una nena. El que em passa, més aviat, és
que em costa connectar aquella nena dolça i fantasiosa que vaig ser, o
l’adolescent rebel i adolorida, o la mare jove i desbordada d’anys
després, amb la dona que soc ara. Al meu entendre són persones
diferents, subtilment connectades per un alè personal i poca cosa més...
Hi ha dies que enyoro tots aquests personatges de la
meva vida, i vull tornar a viatjar al seient del darrere del 124 del meu
pare, jugant amb els meus germans al 'Veo, veo' i sentint-me a recer de
tot. O vull recuperar per una tarda els meus nadons i distreure’ls amb
contes inventats mentre s’acaben el plat de patata i pèsol, tot aixafat
per dibuixar-hi els escenaris de la història com si fos un plànol.
Però la veritat és que no voldria tornar enrere. Tot el que he viscut,
bo i dolent i dolentíssim, m’ha fet ser com soc ara. I quan rumio tot
això, en aquesta dona que veig al mirall, finalment, m’hi reconec.
Sílvia Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada