pd 1708 Instruccions per fer-se feixista

(Nota: avui excepcionalment recomano vivament la lectura, plena de sarcasmes, d'un llibre: "Instruccions per fer-se feixista" de Michela Murgia, i us en poso un tastet.)

"És feixista qui actua com un feixista"

" Poder expressar el dissentiment pot ser molt democràtic, però el dissentiment per ell sol no produeix democràcia si no provoca algun canvi"

" Les paraules generen comportaments, i qui controla les paraules controla els comportaments"

"La complexitat no s'ha de simplificar, s'ha de banalitzar. Simplificar significa treure lo superflu i conservar lo essencial; però és justament allò superflu el que genera l'útil soroll de fons que converteix totes les veus en iguals i neutralitza el dissentiment"

"No ens podem convertir en feixistes sense tenir o inventar un enemic"

... 

pd 1707 Democràcia internacional, o res (i 2)

(arafamesdunanyimig)

... No és pas dolent que la meitat del país pensi que ser independents és millor que estar units a Espanya... El problema és que aquesta divergència es mantingui en el temps per portar-nos enlloc. Per tant, cal donar-hi una solució. I l’única solució civilitzada que tenim a l’abast consisteix a votar –sembla que en això hi ha majoria–. Fins que no es faci un referèndum sobre la independència de Catalunya, l’enquistament romandrà. No entenc que hi hagi, encara, plantejaments sobre moviments unilaterals –tant per proclamar la independència com per mantenir-nos units a Espanya... El nostre problema només té solució internacional. I una demanda sostinguda i intensa reclamant un referèndum d’autodeterminació és imbatible. Té les de triomfar. I Espanya ho sap. La seva postura no s’aguanta. Perquè no hi ha alternativa. Són pocs els que, fronteres enllà, poden oposar-se al dret a votar...Qualsevol acció unilateral que no inclogui aquest dret no comptarà amb cap ajuda internacional. Durant molts anys la societat civil catalana ha anat un pas per endavant de la classe política. Ara aquesta societat ha demostrat que pot avançar més de pressa en temes polítics, també. Però un Parlament fragmentat, fruit d'un sistema electoral pervers que prima el partidisme i la mediocritat, ho està posant tot molt difícil.

Xavier Roig

pd 1706 Democràcia internacional, o res (1)

(arafamesdunanyimig)

Darrerament s’ha posat de moda dir que una “societat està dividida” quan simplement es manifesten dues opinions divergents. No només s’aplica a Catalunya... L’abús d’aquesta qualificació acostuma a venir d’aquells per als quals la situació preexistent –justa o injusta– ja els estava bé. ...  A Catalunya, tots ho sabem, són els unionistes. Però, esclar, en el nostre cas ja estàvem dividits entre independentistes i unionistes. El tema és que ara els separatistes fem xivarri i abans no. Perquè, ves per on, hem esdevingut molts. Tants, que hem guanyat les eleccions... Els catalans, com en tots els països, estem dividits en dos en tots els temes. Els que pensen que l’euro és un gran invent i els que creuen que va ser un error. Els que tenen fe religiosa i els que no. Els amants de la platja a l’estiu i els que l’odien. Els que els agraden els cargols a la llauna i els que els prefereixen amb suc. Etcètera. ... Catalunya, com qualsevol altre país, està multidividit. I aquesta diversitat és lògica i saludable. Dota les societats de cromatisme. Aquestes diversitats dicotòmiques no són dolentes, sempre que no causin bloqueig...

Xavier Roig

pd 1705 Polítics presos

(arafamesdunanyimig)

​..​ García Albiol i alguns diaris ens deien que el nou consistori de Badalona ha tret la pancarta a favor dels polítics presos. No és veritat. Al balcó de l’Ajuntament de Badalona no hi havia una pancarta a favor dels polítics presos. Hi havia una pancarta a favor dels presos polítics. El senyor Albiol i els periodistes que feien aquests titulars ideològics tenen tot el dret del món a creure que a Espanya no hi ha presos polítics. Al que no tenen dret és a fer dir a una pancarta una cosa diferent del que deia. Perquè canviar el text de la pancarta és mentir. I és també negar el dret a la paraula als qui no pensen com tu. Els qui creuen que hi ha presos polítics no tenen el dret a dir-ho, i si ho diuen, les seves paraules són canviades per fer-los dir una altra cosa. Que òbviament no és la mateixa: per això precisament ho fan. La policia del llenguatge no tan sols fa callar i prohibeix les expressions que considera incorrectes, sinó que quan aquestes expressions apareixen les esborra i les substitueix per les que ells troben correctes. Quan parlen ells tenen dret a dir polítics presos. No tenen dret a robar les paraules (i tergiversar-les) als qui parlen de presos polítics.

Vicenç Villatoro

pd 1704 Presos i sobreactuacions

(arafamesdunanyimig)

La confirmació de l'acostament dels presos polítics catalans és objectivament una bona notícia. Dir el contrari des de l'independentisme és senzillament una bajanada, i dir-ho des del nacionalisme espanyol produeix l'espectacle immensament avorrit i encara més immensament antidemocràtic que estan fent el PP i Ciutadans. Per descomptat ... no significa altra cosa que, per una vegada, l'expressió “complir la llei” tingui, per a l'estat espanyol, un significat condret, i no un d'intoxicat per les obsessions guerracivilistes del partit blau i el taronja, o pel descarat servilisme polític d'uns determinats jutges i fiscals. I per descomptat també que res no estarà solucionat fins que aquestes nou persones siguin alliberades, i es reconegui obertament que el seu empresonament és una aberració política i jurídica que no s'havia d'haver produït mai... el PP i Cs s'han encallat en el disc ratllat del preu polític que paga Pedro Sánchez pel suport dels independentistes, que consisteix a rompre Espanya i fer-la a bocins. És curiós que no vegin que de moment són ells qui han pagat, i paguen, un preu polític per haver dut el que havia d'haver estat una qüestió política (l'exercici del dret d'autodeterminació per part de Catalunya) a l'àmbit d'un autoritarisme que va crear crispació social i alarma internacional...

Sebastià Alzamora

pd 1703 Al 2020 li demano autoestima

Puigdemont i Junqueras es presenten a eurodiputats. “Sí, i què?” Doncs que han rebut vora dos milions de vots. “I què, si no els deixen entrar?” Doncs que la justícia europea s’hi haurà de pronunciar. “Ui, sí, la justícia”. EL TJUE ha sentenciat que Junqueras tenia immunitat, i de moment Puigdemont i Comín ja tenen la credencial d’eurodiputats. “Total, la credencial...” I ara el Suprem ha de decidir què fa amb Junqueras. “Sí, però els d’Esquerra estan negociant amb Pedro Sánchez”. Sí, ¿i no has vist el bloqueig mental del sistema polític espanyol quan veu Esquerra decidint la investidura, i Puigdemont, Comín i Junqueras al Parlament Europeu? ¿No els has vist cridant “Puta Europa!”, “Spexit” i “Esto a España no se lo puedes hacer”? “I de què servirà? I per què no els hi donen el tercer grau?” ¿Però tu no t’has manifestat dient “Spain, sit and talk"? ¿Tu creus que tot això es fa amb un clic de comandament? El meu desig per al 2020 són tones i tones d’autoestima. Bon any nou a tothom.

​Antoni Bassas​

pd 1702 Som (i serem) un pacte de convivència

(arafamesdunanyimig)

La batalla diària en què estem ficats, amb un Estat al davant que ha tret les urpes i ara ens voldrà amanyagar amb retòrica buida, ens fa difícil pensar més enllà de la supervivència diària. La duresa del moment, l’ombra allargada de presos i exiliats, d’una banda ens revolta inevitablement -¿com pot ser que ens estigui passant això?- i de l’altra ens empeny a un realisme tan peremptori com incert. Entre els extrems de la revolta i el pragmatisme, costa prendre a cada instant les imprescindibles decisions i gestos raonats com si no passés res, sabent i patint per tot el que està passant... És en els moments difícils que un demostra el seu valor. I això val tant individualment com col·lectivament... Quan el Procés anava bé, quan encara no s’havia fet explícita la repressió, quan la il·lusió ens dominava (i potser ens encegava), va ser relativament fàcil. Allò era una festa. Tot semblava possible. És ara, en la sotsobra, en el dolor, ara que ens sentim aclaparats i sense horitzó, quan un a un, tots, hem de demostrar que es pot comptar amb nosaltres, és ara quan cal la valentia de seguir en un dia a dia que no és heroic, és ara quan hem de mirar enllà per recordar-nos per què estem lluitant, quin és el nostre ideal. I el simple fet de fer-nos aquestes preguntes i buscar-hi respostes... és el que ens tornarà a donar la força per guanyar el futur. El diàleg i la convivència són la radicalitat més gran, són el que realment ens fa forts.

Ignasi Aragay