dimarts, 31 de desembre de 2019

pd 1702 Som (i serem) un pacte de convivència

(arafamesdunanyimig)
La batalla diària en què estem ficats, amb un Estat al davant que ha tret les urpes i ara ens voldrà amanyagar amb retòrica buida, ens fa difícil pensar més enllà de la supervivència diària. La duresa del moment, l’ombra allargada de presos i exiliats, d’una banda ens revolta inevitablement -¿com pot ser que ens estigui passant això?- i de l’altra ens empeny a un realisme tan peremptori com incert. Entre els extrems de la revolta i el pragmatisme, costa prendre a cada instant les imprescindibles decisions i gestos raonats com si no passés res, sabent i patint per tot el que està passant... És en els moments difícils que un demostra el seu valor. I això val tant individualment com col·lectivament... Quan el Procés anava bé, quan encara no s’havia fet explícita la repressió, quan la il·lusió ens dominava (i potser ens encegava), va ser relativament fàcil. Allò era una festa. Tot semblava possible. És ara, en la sotsobra, en el dolor, ara que ens sentim aclaparats i sense horitzó, quan un a un, tots, hem de demostrar que es pot comptar amb nosaltres, és ara quan cal la valentia de seguir en un dia a dia que no és heroic, és ara quan hem de mirar enllà per recordar-nos per què estem lluitant, quin és el nostre ideal. I el simple fet de fer-nos aquestes preguntes i buscar-hi respostes... és el que ens tornarà a donar la força per guanyar el futur. El diàleg i la convivència són la radicalitat més gran, són el que realment ens fa forts.
Ignasi Aragay

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada