pd 2005 La caiguda del Mur i el desig de llibertat

 ​(arafa...)

Hi ha qui contraposa la caiguda del Mur de Berlín i la reunificació d'Alemanya amb el moviment per la independència de Catalunya. Però són expressió del mateix fenomen: la història no s'atura mai i sempre avança cap a més llibertat. Els estats no són eterns, els mapes canvien (els canvis a l’Europa política des del 1989 han estat espectaculars) perquè a l’estat no li és possible guanyar el plebiscit diari de la nació amb tancs, policies, jutges i presons. La història avança amb passos endavant i endarrere, però avança. Si ara una majoria de catalans desitja votar sobre el seu futur polític és, en el fons, perquè la llibertat és un desig humà tan fort que és difícil d'aturar. Ningú hauria de sentir-se amenaçat per un corrent que s'alimenta dels signes dels temps i enfonsa les arrels en la mil·lenària voluntat d’aquesta nació d'existir com a subjecte polític.

Antoni Bassas

pd 2004 Superar la mandra

(arafa...)

(Val la pena llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/Superar-mandra_0_2337366282.html. En destaco alguna frase.)

...Davant d'una ofensiva tan tenaç i metòdica com la que l'estat espanyol està emprenent contra Catalunya per totes les vies -la legislativa, l’executiva, la judicial i la mediàtica-, fa una mica de mandra participar en la seva enèsima pantomima electoral i plantar-se davant l’urna, tossudament escèptics... Entenc el raonament perquè me'l faig meu, els dies en què estic baix de to, i l’entenc perquè es correspon amb una constant històrica catalana, que és la frustració davant la impotència i davant la injustícia, davant la qual Vicens Vives diu que s'ha de respondre amb la feina, i no amb la rebentada; però hi ha dies que això costa molt...

  està bé que la gent surti al carrer, que s’apunti al Tsunami, que doni a entendre que això no és un foc d’encenalls i que, en condicions anormals, la normalitat política és una immoralitat; i que l'Estat i el seu monarca sàpiguen que mai més no podran respirar tranquils...

... si alguna cosa hem entès és que l’autodeterminació, l’amnistia, la independència, en un context com l’espanyol, només poden ser fruit del diàleg o de la guerra...

Toni Soler

 

pd 2003 Una primavera que devalua

(arafa....)

... Complexitat vol dir moltes coses: famílies que, per mil raons, no aconsegueixen que els seus fills se sentin estimats; pares que no eduquen, per falta de temps, ganes o capacitat; un món digital que crea addiccions, aïlla i dispersa... Però vol dir, al final, que l'escola ha d'assumir feines i responsabilitats que van més enllà de les normals i que demanen poder disposar de més recursos que els normals. Desentendre-se'n no només perjudica els afectats, té un resultat indefectible: que en cada classe hi hagi un grup d'alumnes que no segueix o té un nul interès en el que s'ensenya, que és una llosa perquè allà s'hi aprengui...

La “primavera pedagògica” -la feina per projectes, la conversió de la classe en espais i dels docents en una mena de monitors, la dissolució dels continguts en competències...-segur que ajuda a portar-ho menys malament. Però també ajuda a dissimular que sense uns recursos i uns reforços humans que costen uns diners, i que el departament no està posant, els únics alumnes que van assolint el nivell que els permet entendre allò que llegeixen -aprendre a aprendre- i, a partir d'aquí, abordar amb èxit l’ensenyament superior, són els de famílies que tenen el temps, la tranquil·litat i la cultura per fer de casa seva un ambient propici a la curiositat i l'aprenentatge. En algunes escoles, una minoria.

De vegades tens la impressió que en un model econòmic que va començar diluint les comunitats i ara ja està diluint les famílies, l'escola pública està tan desbordada fent de comunitat i de família -intentant educar- que no li queda temps i energia, espais de silenci i disciplina, per fer d’escola -per ensenyar...

Albert Pla Nualart

 

pd 2002 Sol de novembre

 

(arafa...)

...  La tossuderia de l'Estat fa que a Catalunya no hi hagi ningú feliç, que a tots, independentistes i unionistes, sobiranistes i constitucionalistes, ens pesi la vida quotidiana a sobre com un pes mort que ens està esclafant. Que això ens passi a nosaltres, els republicans, l'Estat no solament ho troba bé sinó que ho desitja i fa els possibles perquè duri el pes i la opressió, i hi posa tots els mitjans necessaris. Vol que ens cansem, vol que abaixem el cap i tornem al silenci productiu. Que demanem perdó i paguem pel que hem fet...  Jo, si fos dels altres, és a dir, espanyolista, unionista, constitucionalista, estaria ben enfadat amb l'estat que defenso... No sé què pensa, l'Estat. Em temo que, obcecat en no sé què, simplement no pensa...

Hi ha alguns catalans, catalanistes, republicans, independentistes i sobiranistes (valga'ns Déu, quantes coses!) que confien en les negociacions amb l'Estat, en el nou govern de Pedro Sánchez... I volen fer-se valer. I potser aconseguir una engruneta d'alguna cosa irrellevant que els farà molt feliços. No s'adonen que no obtindran res més que misèries. No han après encara que amb l'estat espanyol no hi ha res a fer, que, pel que fa a Catalunya, ja som molt lluny de l'estat de les autonomies que algun partit sembla enyorar. Això sí, ep, una autonomia com cal, ben lubricada pels diners que són nostres...
 

Narcís Comadira

pd 2001 "Flexibilitzar" la immersió

(arafa...)

 Diu Eva Granados que el seu partit pretén “flexibilitzar” la immersió lingüística i que “aposta pel plurilingüisme” a l'escola. La immersió és un dels consensos de país, gràcies en part a històrics del seu partit... el model d’escola catalana ja és plurilingüe i flexible. Es fan assignatures (història, per exemple) en anglès. Els nens que avui fan primer d'ESO saben més anglès que no pas nosaltres a la seva edat. D’altra banda, és una simplicitat parlar només del català i del castellà. A Catalunya hi ha moltes llengües maternes (moltes primeres llengües, seria més exacte dir)...  Tothom a Catalunya enraona el castellà a partir dels set anys. Malament? Tan malament com els extremenys, segurament. És evident que grans i petits potser cometran errors derivats de l'ús de les dues llengües. Però aquest problema sembla que només preocupi quan passa en castellà. En català no hi ha problema, quan algú escriu una y. Vejam si ara, a tot Espanya i Llatinoamèrica, només seran preocupants les faltes que cometen els catalans escrivint o enraonant en castellà...     

Empar Moliner

 

pd 2000 (un número rodó, fa més de dos mil dies que us envio un "paper"... i seguim) Fer política enmig de la pitjor anormalitat

 

(arafa...)

La situació política a Catalunya no serà normal fins que hi deixin d'haver presos i exiliats. I, de fet, la anormalitat és l’hàbitat natural en què es mou un país que ha de sentir com l’amenacen cada dia. Davant d'aquesta situació podem guanyar el campionat de la queixa o jugar amb les cartes que tenim. Que Sánchez avui diu una cosa i demà la contrària ja ho sabíem. Però la política ja els té, aquests personatges, de manera que ni la repressió ni la nul·la confiança en el candidat a la investidura haurien de ser excuses per no fer política com en fan els polítics: amb discreció i intentant arribar a acords imperfectes. I si el duet Sánchez-Iglesias no està a l'altura, explicar-ho. La sortida política, ara, no la trobarem, però si en algun moment s'ha d'iniciar el diàleg és aquest. Esquerra i Junts per Catalunya no hi tenen res a perdre. Amb el preu que estan pagant, no s’haurien de deixar acovardir pels del com pitjor, millor.

      

Antoni Bassas

pd 1999 Dolors Bassa i Clara Ponsatí

 

(arafa....)

Dolors Bassa, que està tancada a la presó per 12 anys, demana la nul·litat del seu judici. Diu la sentència que ella era la consellera d'Ensenyament, i per tant, com que va permetre “obrir” les escoles el dia del referèndum de l’1 d'Octubre, és culpable de sedició. ...  Dolors Bassa no era la consellera d'Ensenyament. La consellera d'Ensenyament era Clara Ponsatí, que com que, sortosament, no es va presentar a la justícia espanyola, és lliure al Regne Unit. Dolors Bassa era consellera de Treball. Com pot ser que el jutge Marchena i els magistrats no li demanin perdó públicament? Com pot ser que no surtin, com a mínim, a dir que tot i l’error la condemnen igualment amb alguna altra excusa? Com pot ser que aquest error garrafal i fins i tot neandertal no sigui motiu d'escàndol i de dimissions? Però, esclar, els han condemnat per testimonis com el d'Enric Millo, que “van veure” violència el dia que tant ens van pegar. Ja és prou trist pensar que el mateix fet (no penso dir-ne delicte, d’un referèndum) a Europa és llibertat i a Espanya reixes.

Empar Moliner