pd 2325 El que és inadmissible

 (arafa<d'1any)

Se me'n van els ulls a la frase de Pedro Sánchez “En una democràcia plena és inadmissible l’ús de qualsevol tipus de violència”. ¿Ho diu també per la violència policial de l'1 d'Octubre? Esclar, li està tirant per la cara al seu soci de govern que vivim en plenitud democràtica per, així, condemnar la violència d’aquests dies als carrers. Però la certificació de plenitud democràtica no s’obté automàticament perquè ho digui una Constitució, sinó perquè l’Estat vetlla per assegurar el compliment del contracte social per a tots els ciutadans. I això passa per escoltar i adaptar-se amb agilitat a les noves demandes socials, entenent que en un món penetrat per la tecnologia, per una pandèmia i amb l'horitzó del canvi climàtic, la societat no guanya per incerteses. La frase hauria de ser: “En una democràcia plena, qualsevol tipus d’ignorància del malestar social és inadmissible”.

Antoni Bassas, 20.2.2021

pd 2324 Inflamables o intocables?

 (arafa<d'1any)

Quan jo vaig néixer, vosaltres encara no existíeu. Deixàvem les escombraries en bosses o en un cubell, a la porta de casa, com ara es torna a fer en alguns pobles i barris. El paper i el cartró el teníem a punt perquè el passés a buscar (i a pesar) el drapaire. Els envasos de vidre els tornàvem a les botigues i, amb una mica de sort, els nens ens podíem quedar les quatre peles que n'abonaven...

No fa tants anys que vau arribar... Obrim la tapa, llancem la bossa i us tornem a tapar corrents, ofesos per la nostra pròpia pudor. Existiu perquè no es vegi la nostra merda. Els últims anys, cada vegada veiem més persones amb el cos mig abocat dins vostre, regirant bosses, furgant entre les deixalles per trobar-hi alguna cosa que els permeti viure del nostre rebuig. És difícil sostenir la mirada a una realitat tan dolorosa...

I de tant en tant us calen foc... La imatge del vandalisme o el símbol del malestar social... Però hi ha una trampa que ja coneixem: que sense violència es pot parlar de tot. Mentida. Sense violència, no es parla de res. S'oblida... I amb violència, només es parla d'això ...  Ja ho sabem que ningú està a favor de calar foc als contenidors... Perquè la violència genera repressió i la repressió alimenta la violència. I així, mentrestant, anem passant el temps, amb l'única aspiració d'amagar els problemes -com fem amb les deixalles- en un contenidor que és a punt de rebentar.

Albert Om, Carta als contenidors, 20.2.2021

pd 2323 Marató

 (arafa<d'1any)

La qüestió catalana és una marató, no pas una cursa de cent metres llisos... Per a l'independentisme és una gran notícia, enorme, haver passat del cinquanta per cent dels vots. Però el vot independentista ha baixat força, en termes absoluts, i potser no tot és culpa del virus. Vol dir que la idea d’independència recula? Intueixo que no, que gairebé cap independentista ha deixat de ser-ho. Tampoc n’arriben de nous. Però hi ha un desencís sobre com es gestiona políticament. Una altra notícia és que dins del bloc independentista ara va davant un, ara l'altre, però que l'hegemonia no es decanta clarament ni cap aquí ni cap allà. Per tant, cap de les dues forces principals no obtindrà ni a curt ni a mitjà termini una victòria aclaparadora damunt l’altra, sinó que hauran d’aprendre a conviure. I això els ajunta, encara que no els agradi. Es poden barallar pels èxits, però els fracassos els ensorren a tots dos.

Vicenç Villatoro, 20.2.2021

pd 2322 Què li passa a Espanya?

 (arafa<d'1any)

Si l’any 1978, i encara menys el 1982, el de la victòria socialista, algú ens hagués dit que el 2020 hi hauria militars feixistes, exiliats, un rei emèrit fugat i uns tribunals convertits en guardians del nacionalisme identitari més ranci, no ens ho hauríem cregut. I ja no parlo de la nòmina inacabable de corrupcions que hem patit abans d'arribar aquí...

Què li passa, doncs, a Espanya? Li passa que, de nou, corre el perill de quedar atrapada en la seva pitjor versió de la història. La versió de la intolerància, de la contrareforma, de l’exabrupte, la frivolitat i l'odi... No ha entès encara que la vida, també la vida de les nacions, és canvi permanent, és saber passar el relleu de generació en generació. No es pot congelar la història...

La inèrcia immobilista és molt forta. La lliçó històrica que a aquestes altures l'esquerra espanyola ja hauria d’haver après és que si et quedes a mitges, com li va passar a Felipe González, el sistema, és a dir, el rebuig atàvic a qualsevol transformació que suposi trencar privilegis i acceptar la pluralitat nacional, es regenera tot solet. 

Ignasi Aragay,  20.12.2020

pd 2321 La drecera populista

 (arafa<d'1any)

La ultradreta és una cosa molt seriosa. Ho és per les idees que representa i per l’amenaça latent que amaga. Convé recordar-ho perquè, en els últims anys, adjectius com feixista, nazi o supremacista s’han utilitzat de manera abusiva, sobretot per part de formacions polítiques de tall populista, que són, paradoxalment, les que més fàcilment poden ser contaminades per la ultradreta...

Però el problema de la ultradreta no és només la seva existència, sinó la seva capacitat per contaminar un sistema polític sencer. De la mateixa manera que Ciutadans, per exemple, ha aconseguit acomplexar el PSC i apartar-lo del consens sobre la protecció del català, Vox ha fet que una força de govern, com és el PP, giri el seu discurs cap a postulats més rancis i allunyats del consens constitucional. El cavall de Troia del feixisme és el populisme, que sempre apareix quan la democràcia entra en crisi, a base de missatges simples, enemics invisibles i receptes màgiques. El populisme no és forçosament d’extrema dreta, però genera el clima social idoni perquè l’extrema dreta en tregui profit. I aquest risc sí que existeix tant a Espanya com a Catalunya, i també a tot Occident. 

Toni Soler, 20.12.2020

pd 2320 Finals de gener

 (arafa<d'1any)

El mes de gener, amb el dia breu i el sol engorronit, com ho deia Carner, comença, cap al final, a allargar una mica la seva llum i fer-nos, als crèduls, la il·lusió d'una petita primavera. Les mimoses comencen a florir i també les prímules i, fins i tot, alguna violeta que anuncia la florida perfumada del Dimecres de Cendra. S'acosta la Quaresma, amb les seves promeses de resurrecció, de llum i perfums. Però abans haurem de passar per dies de sacrifici, de renúncia, de sofriment. El mes de gener és un mes net, sense gaire destorbs... M'agrada el gener, amb els seus indicis de primavera, però encara amb marges gebrats i fred de matinada i filagarses de boira cobrint els rius i els camps i els camins dels matiners. M'agrada el gener, quan... fa un sol solet confortable...

Demà passat entrarem al febrer. El dia 4 va ser Girona que va ser ocupada per les tropas nacionales i va començar la llarga i tenebrosa postguerra de les venjances, les restriccions i el racionament. Del pa negre de serradures, dels penellons i de la por. I de la vergonya d’haver de suportar la indignitat de ser humiliat i vexat i oprimit. Convenientment maquillat, això encara dura... La gent es va espavilar, moltes vegades poc solidàriament. La postguerra i tot el franquisme van ser una formidable escola d’insolidaritat. D'això en sabem els catalans. De ser insolidaris, vull dir...

I el febrer ens portarà unes eleccions... Unes eleccions que no decidiran res, perquè aquí no decidim mai res. Tot ho decideixen a Madrid. Ja no sé per què en fem, d’eleccions. Si els resultats no agraden, doncs es truca al poder judicial i s’inhabilita qui sigui. Catalunya ha de tornar al bon camí, a la humiliació de la postguerra. Tothom callava. Això és el que hem de fer, els catalans: callar, callar i callar.  

Narcís Comadira, 30.1.2021

pd 2319 Ensenyar català sense saber-ne

(arafa<d'1any)

... ara mateix, i gràcies al màster que cal cursar per exercir de docent a la secundària, és possible ocupar una plaça titular de llengua i literatura catalana en un institut –un feina que sovint s’exerceix 30 anys o més– tenint un coneixement molt deficient de català...  Defenso, i fa vergonya haver-ho de dir, que només puguin ensenyar llengua i literatura –la que sigui– els que en sàpiguen. Però, per començar –i això s’ha decidit a Catalunya–, el màster és de “llengua i literatura catalana / castellana...

Cal ser molt ignorant o cínic per considerar que un B2 o haver fet 30 crèdits en català prova aquest domini. Però és que devaluar els títols de català és una pràctica institucionalitzada de la Generalitat. Cada any regala el C1 –el nivell que s'exigeix després per accedir a les places– a milers d’estudiants que acaben l'ESO sent del tot incapaços de parlar i escriure amb un mínim de competència la llengua “pròpia del país”. No és gaire sorprenent, doncs, que havent mantingut tants anys aquesta ficció amb els alumnes, li hagi costat tan poc estendre-la als professors. 

Albert Pla Nualart, lingüista i escriptor, 24.1.2021