(arafa<d'1any)
Quan jo vaig néixer, vosaltres encara no existíeu.
Deixàvem les escombraries en bosses o en un cubell, a la porta de casa,
com ara es torna a fer en alguns pobles i barris. El paper i el cartró
el teníem a punt perquè el passés a buscar (i a pesar) el drapaire. Els
envasos de vidre els tornàvem a les botigues i, amb una mica de sort,
els nens ens podíem quedar les quatre peles que n'abonaven...
No fa tants anys que vau arribar... Obrim la tapa,
llancem la bossa i us tornem a tapar corrents, ofesos per la nostra
pròpia pudor. Existiu perquè no es vegi la nostra merda. Els últims
anys, cada vegada veiem més persones amb el cos mig abocat dins vostre,
regirant bosses, furgant entre les deixalles per trobar-hi alguna cosa
que els permeti viure del nostre rebuig. És difícil sostenir la mirada a
una realitat tan dolorosa...
I de tant en tant us calen foc... La imatge del vandalisme o el símbol del
malestar social... Però hi ha una
trampa que ja coneixem: que sense violència es pot parlar de tot.
Mentida. Sense violència, no es parla de res. S'oblida... I amb violència, només es parla
d'això ...
Ja ho sabem que ningú està a favor de calar foc als contenidors... Perquè la violència
genera repressió i la repressió alimenta la violència. I així,
mentrestant, anem passant el temps, amb l'única aspiració d'amagar els
problemes -com fem amb les deixalles- en un contenidor que és a punt de
rebentar.
Albert Om, Carta als contenidors, 20.2.2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada