pac 90 - "La Revolució sandinista és una de les grans decepcions de la meva vida"

 

John Carlin: A mi em fascina Nicaragua perquè hi vaig viure en una època feliç i esperançadora, quan el sandinisme era la llum de l'esquerra internacional, a finals dels anys 70. Jo hi vaig arribar, als 80, quan regnava el desengany amb el totalitarisme de la Unió Soviètica i la Xina i existia un anhel per una esquerra més humana i lliure, fidel als principis d'igualtat i justícia social. Era jove i em vaig deixar portar per l'entusiasme de la Revolució Sandinista, i és una de les grans decepcions de la meva vida: veure com va començar, amb aquells grans ideals, i com ha acabat 40 anys després, reproduint la dictadura que havien fet caure, m’ha marcat com a periodista i m’ha fet més escèptic, més desconfiat. És una història trista però malauradament habitual​...

John, després d'haver vist fracassar tants processos revolucionaris, ¿ha perdut la confiança en la revolució com a procés de canvi?

— J.C.: Sens dubte, sóc més escèptic i descregut que quan era jove i vivia a Nicaragua, però encara crec que la gent ha de mantenir els seus ideals i lluitar per ells, fins i tot quan estan condemnats al fracàs. És una qüestió de dignitat humana, de mantenir viva la flama de la moral, la noblesa i la decència. L'objectiu de tenir més igualtat i justícia social sempre el compartiré. Cal mantenir l'esperança que no tothom es corromp. I tot i que no aconseguim fer un món millor, a poc a poc avancem. El món és ara millor que quan jo vaig néixer, tant políticament com econòmicament.​..

Xavi Serra parla amb en John Carlin sobre el seu comic "Bèsties",  8.2.2025

pac 89 - Ja no es pot dir res

​Hi ha gent del carrer –gent sense altaveus– que es queixa que la gent s'ofen per tot i que ja no es pot dir res. Els que opinen això reben el qualificatiu (pejoratiu) de cunyats. Ells contraataquen denunciant el papanatisme de la cultura woke, allò que abans se'n deia bonisme, i defensen el seu dret a la “incorrecció”.​..

 No és cert que ja no es pugui dir res. Ans al contrari, molta gent pot dir moltes més coses, i divulgar-les de forma massiva, gràcies a la revolució digital... l’anonimat fa que la gent expressi dèries i fòbies sense cap mena de filtre, amb una gran tendència a l’insult. I les opinions més radicals sempre troben més ressò que no pas les més assenyades. Els exabruptes generen més reacció i, per tant, l’algoritme els premia amb més visibilitat. És un cercle viciós...

El concepte d’opinió pública s’ha democratitzat, i això és objectivament bo, encara que suposa uns riscos molt difícils de controlar. El narcisisme i la recerca dels cinc minuts de fama de què parlava Warhol han omplert les xarxes de falsos herois, falsos profetes i falses víctimes. La difamació està a l'ordre del dia, qualsevol frase pronunciada ara o fa deu anys pot ser extrapolada i tergiversada, i l'afany per revisar el passat amb ulls inquisidors desprèn un tuf orwellià que fa caure d'esquena.

Sí, es pot dir de tot. Fins i tot es pot ofendre a tothom (no hi ha res més fàcil que ofendre, o que fer-se l'ofès, i sol sortir a compte)...en general d’efectes efímers.

Toni Soler, 19.1.2025

pac 88 - "Molts conflictes del món no tenen solució; el nostre n'és un"

— De fet, me'n penedeixo molt, d'haver anat a les tertúlies. Per més seriosament que ho vulguis fer, sempre formes part d'un espectacle. El periodisme ha de buscar la vivor, que passin coses molt ràpides, i tu estàs obligat a simplificar, a reduir, a exagerar i a cridar, si vols fer-te notar...

— Molts conflictes del món no tenen solució; el nostre n’és un. L’ideal d’Espanya és planxar tota diferència i ser França. Per la part de Catalunya, la visió que tenim és que volem ser un país normal. És una de les expressions que més he sentit: “Jo el que vull és un país normal”. És que no ho ets. Les circumstàncies històriques t’han fet un país anormal. Tu has de partir d'aquesta base. La realitat és que a Catalunya hi ha molta gent que no se sent identificada amb la catalanitat. Davant d'això tu pots forçar-los a triar i aleshores hi haurà una fractura, i a més seràs impotent, perquè no tindràs prou gent darrere teu per fer el que vols fer.

​Però... per què sempre ha de cedir la meitat que està identificada amb la catalanitat?

— Perquè per canviar la realitat necessites la força. El que ja té la realitat no necessita la força.​.

.— El futbol m'agradava molt, però ara no el suporto per tota la xerrameca que ha generat. Un dels elements de la crisi dels mitjans de comunicació és que són avorridíssims: sempre parlen del mateix i tots parlen del mateix alhora. Genera relativisme d'una banda i obsessió de l'altra. Com que després d'una obsessió en ve una altra i una altra i una altra, en el fons res és important...

​Antoni Puigverd entrevistat per Albert Om, 19.1.2025

 

pac 87 - Són uns "hooligans" 2

... Amb Déu mort i enterrat, amb les utopies substituïdes per distopies, amb les ideologies revolucionàries desacreditades, amb la catàstrofe climàtica a la porta de casa amb incendis i aiguats, només queda el diner com a horitzó de salvació i la versió més rudimentària i rebregada de pàtria com a ancoratge de la tribu. No una pàtria-cultura o una nació de ciutadans, sinó una pàtria-mur bel·ligerant, una nació forjada contra els enemics externs i interns. Aquesta és la precària felicitat que empaitem a cegues: cartera i bandera excloents.

La ultradreta de l’ultraindividualisme, l’autoproclamat capitalisme llibertari, és una ventada huracanada que s’ho està enduent tot... un dia ens mirarem als ulls els uns als altres per construir plegats un futur millor. Potser. Només potser.

Però ara mateix, ficats en aquest remolí de por i fatalisme, en què l'esperança ha esdevingut un afer estrictament privat, personal, intransferible i monetari, fa basarda veure què diuen i què poden arribar a fer els que mouen els algoritmes de la comunicació en nom d'una falsa llibertat i s'han fet seus els despatxos del poble: hooligans d'una democràcia a la deriva.

Ignasi Aragay, 19.1.2025

pac 86 - Són uns "hooligans" 1

A finals dels anys 60 i durant els 70 ens vam alliberar alegrement de la cotilla religiosa i vam combatre la dialèctica guerrafredista nuclear: marcava la pauta el "fes l'amor i no la guerra". Van caure corbates, les faldilles es van escurçar. Vam mirar a l'Orient amb curiositat espiritual. Hi havia obertura mental i optimisme ambiental. Crèiem en el progrés. Es volia fer lloc per a tothom en el festí d’un capitalisme per reformar, d’unes classes socials per igualar, d'una llibertat per expandir. La cosa no va anar ben bé així, esclar.​ Mig segle després, s'ha girat la truita​... Ja no queda cap dubte del nou paradigma: el dret a fer-se ric i a exercir descarnadament el poder que això t’atorga. La democràcia està en venda i l'estan comprant uns hooligans de la llibertat...Trump i Musk són obscenament rics i estan disposats a fer i desfer a plaer. Saben que res els penalitzarà, tant si giren l’estat de dret del revés com si regiren la geopolítica i ignoren la crisi climàtica... La brutalitat del Hitler original ha estat reescrita per suavitzar-ne les formes i assegurar-ne el fons: odi a la diferència. Com deia Rafael Argullol, el triomf del capitalisme és tan aclaparador que la mateixa paraula ha desaparegut del llenguatge habitual. Directament tothom vol ser milionari i deixar de treballar. Aquest és l’horitzó íntim universal... tot per al poble, però... contra el poble. I ves per on el poble, decebut amb tot, desesperat, els vota igualment...

Ignasi Aragay, 19.1.2025

 

pac 85 - El general Franco continua mort

Pedro Sánchez ha decidit recordar-nos que el general Franco va morir fa 50 anys... Falten 10 mesos perquè es compleixi l’efemèride. I a més, el 20-N no va ser precisament una proesa col·lectiva, no va tenir l’èpica d'un 2 de maig madrileny o d’un 11 de setembre barceloní. Va ser la mort d'un avi al llit, un fet natural –el hecho biológico, com se’n deia aleshores– que demostra que la dictadura franquista era un règim fortament instal·lat i que a Espanya hi havia més franquistes passius que no pas opositors actius al règim, encara que ara tothom digui que aquell dia va brindar amb xampany. El cinquantenari de la mort de Franco hauria de ser recordat sobretot pels franquistes, perquè va ser un èxit personal del dictador, acomiadat, a més, amb tots els honors i mostres massives de dol.

Si el govern espanyol vol celebrar la democràcia, hauria de tenir una mica de paciència. El 1975 Espanya no era un país democràtic ni en la closca ni en el rovell, amb la notable excepció de Catalunya i el País Basc. Després de la mort de Franco, ens vam menjar amb patates el seu successor nomenat a dit, Joan Carles I, i abans que arribés la democràcia plena va caldre desmuntar el règim franquista peça a peça, des de dins, sense estridències i sense passar comptes, gràcies a la tutela dels militars i els jutges...

El problema –per a PSOE i PP -  és que aquest cop també ha incomodat el rei Felip, a qui no fa especial il·lusió recordar el pecat original de la dinastia que encarna...

Almenys serà una ocasió per recordar que l’autogovern català és anterior a la Constitució espanyola...

el fet que es recorda ja ens el sabem: el general Franco is still dead (continua mort). Ho va dir durant moltes setmanes el gran Chevy Chase a l’informatiu satíric del Saturday night live...

Toni Soler, 12.1.2025

pac 84 - Sóc massa pessimista?

Tota novetat és un repte, un punt de partida d'un moviment que no cerca el que és bo, sinó el que és nou. El que és bo és poc comercial, perquè perdura​...​ Som éssers que consumeixen ràpidament el seu present, convertit en fast food. L'obsolescència que ens persegueix. El transhumanisme sembla estar a tocar. I, tanmateix… no som feliços...

La “societat del risc”. Com més complexes són les nostres tecnologies, més en depenem i com que avancen amb més velocitat que la nostra capacitat per preveure les seves conseqüències, sempre ens trobem en fora de joc... ens estan bombardejant amb l'absurda tesi que la memòria ha perdut rellevància pedagògica perquè tot és a internet. Segons la meva manera de veure-ho, aquest és, exactament, el drama: a internet hi és tot: bo i dolent, veritat i mentida, sublim i ridícul, biologia i pornografia, amistat i abús, ingenuïtat i perversió... Tot és a internet, en efecte, tot... tret del criteri, que és el que converteix la informació en coneixement valuós. El meu criteri és dins meu o no és enlloc... 

¿Som a les portes d'un temps en què cadascú haurà de decidir si ser humà o dedicar-se al vagareig intel·lectual?...

Gregorio Luri, 18.1.2025