Hi ha gent del carrer –gent sense altaveus– que es queixa que la gent s'ofen per tot i que ja no es pot dir res. Els que opinen això reben el qualificatiu (pejoratiu) de cunyats. Ells contraataquen denunciant el papanatisme de la cultura woke, allò que abans se'n deia bonisme, i defensen el seu dret a la “incorrecció”...
No és cert que ja no es pugui dir res. Ans al contrari, molta gent pot
dir moltes més coses, i divulgar-les de forma massiva, gràcies a la
revolució digital... l’anonimat fa que la gent expressi dèries i fòbies sense cap mena de
filtre, amb una gran tendència a l’insult. I les opinions més radicals
sempre troben més ressò que no pas les més assenyades. Els exabruptes
generen més reacció i, per tant, l’algoritme els premia amb més
visibilitat. És un cercle viciós...
El concepte d’opinió pública s’ha democratitzat, i això és objectivament
bo, encara que suposa uns riscos molt difícils de controlar. El
narcisisme i la recerca dels cinc minuts de fama de què parlava
Warhol han omplert les xarxes de falsos herois, falsos profetes i
falses víctimes. La difamació està a l'ordre del dia, qualsevol frase
pronunciada ara o fa deu anys pot ser extrapolada i tergiversada, i
l'afany per revisar el passat amb ulls inquisidors desprèn un tuf
orwellià que fa caure d'esquena.
Sí, es pot dir de tot. Fins i tot es pot ofendre a tothom (no hi ha res
més fàcil que ofendre, o que fer-se l'ofès, i sol sortir a compte)...en general d’efectes efímers.
Toni Soler, 19.1.2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada