pd 1935 Seguir acusant

 

(arafa...)

  A Catalunya, el judici contra els responsables de l’1 d'Octubre ha anat virant de l’exaltació al pessimisme a mesura que els polítics s'han allunyat del micròfon ... i les acusacions s'han pogut recrear en el seu objectiu únic, que és parlar de l’estricte compliment de la llei, sense tenir en compte minúcies abstractes com són el mandat popular o els drets fonamentals de les persones... continuo pensant que el cas es basa en un relat bàsicament fictici, i que l’objectiu dels jutges és el càstig contra una opció democràtica que en un cert moment va creure que la seva força electoral podria ser efectiva; és a dir, que serviria per pressionar els poders de l'Estat en la recerca d'una solució pactada al conflicte català. El sol fet que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez portin més d'un any a la presó forma part d’aquest càstig... Cal recordar l'origen polític dels fets, el caràcter popular del moviment, les crides constants a evitar la violència, i girar les agressions de l'Estat contra si mateix. Cal, en la línia de Cuixart, una afirmació orgullosa del que es va intentar fer, una promesa solemne que la lluita continuarà, perquè és justa i perquè fer el contrari equivaldria a reconèixer la victòria de la força bruta. ... Però tots sabem, després de tants anys de vagues i conflictes de carrer, que el que s'està jutjant al Suprem no és una qüestió d'ordre públic, sinó un intent real de confrontar un mandat democràtic (amb un objectiu democràtic, com era el referèndum) amb la pura i descarnada raó d’estat.

Toni Soler

pd 1934 El nyap i la llavor

 

(arafa...)

 ... de vegades cal un nyap que sigui també llavor, que provoqui la repressió i iniciï el cicle dialèctic que és a la base de tots els processos revolucionaris.

 El nyap irlandès va inspirar segurament un dels grans nyaps catalans del nou-cents, el complot de Prats de Molló (1926), la fallida invasió de Catalunya per part dels homes de Francesc Macià, desarticulada per la policia francesa. El judici posterior va fer de Macià un líder popular i cinc anys després, convertit ja en l’Avi, guanyava les eleccions municipals que abatrien la monarquia. Molts sobiranistes confien que el judici contra el Procés tingui efectes similars, la qual cosa és una mica aventurada, perquè les circumstàncies són ben diferents; però és esperable, almenys, que el judici deixi clar fins a quin punt l’estat espanyol va utilitzar la repressió contra uns rebels sense armes, i de quina manera tan barroera s'ha cuinat un relat inversemblant, fins i tot absurd, per tal de justificar la venjança sobre els líders de l'independentisme. Si les sentències són suaus o absolutòries, l’escàndol serà enorme; si són dures, serà més enorme encara. Però només si el sobiranisme aprofita l'avinentesa per recuperar la iniciativa política, per acordar una estratègia comuna, es podrà dir, com a Irlanda el 1916, que el nyap haurà estat també una llavor.

 

Toni Soler

pd 1933 El nostre destí tràgic

(arafa...)

... A l'entrada d'aquest segle XXI, un cop més ens hem llançat de cap, heroicament, a l’acompliment del nostre destí fatal. Igual que les tragèdies àtiques ..., els catalans altre cop hem actuat imantats pel fat de la història (la nostra mitologia), que bàsicament ens ha conformat els darrers segles a força de derrotes, això sí, bellament tenyides d’una gran càrrega de dignitat. Com en una tragèdia grega, hem jugat sempre a tot o res, hem jugat a ser herois tràgics. I a fe que ho hem aconseguit. Lluís Companys, el president màrtir, n’és sens dubte el gran referent...  

Ens hauríem de treure del cap i del cor l’heroisme que s’immola a cada cruïlla i fer una mica més nostres la racionalitat, l'ètica i la ironia socràtiques, sense necessitat, esclar, d’acabar com el filòsof atenenc... No és fàcil sortir del cercle viciós,... No podem seguir veient-nos una vegada i una altra com actors d’una història amb instants de grandesa però de final sempre amarg. No podem seguir deixant-nos portar fatalment per un destí que en el fons del fons del cor ja sabem com acaba: malament. Hem d’alliberar-nos de la tragèdia. Hem de canviar, no ja el guió, sinó el tipus d’obra...

Ignasi Aragay

 

pd 1932 Més Montserrat Roig que mai

 

(arafa...)

... a Catalunya hi ha una revolució democràtica en marxa que ha despullat i jutja aquest estat postfranquista, i és natural que un estat amb una ideologia així persegueixi els dirigents democràtics... Però confesso que no esperava un retrat tan en blanc i negre de la societat espanyola i més concretament dels seus intel·lectuals. Són precisament aquestes persones les que millor representen el desastre moral d'una societat espanyola tancada en un projecte nacionalista al servei dels interessos de l'oligarquia de la cort. La revolució democràtica catalana ha retratat a tothom...

“Hi ha qui voldria que Barcelona fos separada de Catalunya amb un mur semblant al que hi havia a Berlín. Són els que estimen furiosament la ciutat però no en volen saber res, del país. Una dicotomia artificial, potser perquè somien una ciutat definitivament castellana, amb totes les gràcies que no té Madrid” (Montserrat Roig). Una reflexió que despulla les relacions de poder ocultes sota discursos progres, i que despulla, també, el neoliberalisme que ens nega la condició de ciutadans d'un país nostre i ens redueix a súbdits d’aquest Estat monàrquic, que ens pren el sentit comunitari i la pertinença i ens vol simplement votants, consumidors d'un producte en el mercat electoral, confosos habitants d'un gran supermercat separat del país... Montserrat Roig no només era barcelonina, també era ciutadana catalana i sentia amor pel seu país. Tota la seva obra és una obra descolonitzada, com a dona, com a catalana i com a antifeixista...

Suso de Toro

(Llegeix tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/Montserrat-Roig-suso-toro_0_2186181415.html )

pd 1931 La bufona

 (arafa...)

Nota: cal llegir tot l'article a: 

https://www.ara.cat/opinio/bufona-toni-soler_0_2186181416.html

... Arrimadas ha intentat fer de la necessitat virtut; i a falta de política real a Catalunya s'ha empescat una sèrie de happenings que estan a l'altura de Salvador Dalí i la Colla de Sabadell. És una llàstima que aquesta tournée es faci a costa del patiment dels familiars dels presos i dels exiliats...

.... provocar és un dels objectius dels bufons. El que passa és que els bufons de debò provocaven els poderosos, els qui els contractaven. I dubto molt que Arrimadas i la seva troupe facin accions trencadores davant la seu de les grans empreses, els bancs i els mitjans de comunicació que els han donat vida i renda fins al moment present. Per a la bufona (i per als seus incondicionals) és molt més divertit i molt menys arriscat buscar les pessigolles als que ja han tastat la derrota, la repressió i la separació dels seus éssers estimats... la bufona ha comès l'error d’anunciar un viatge a Waterloo per “dir-li a Puigdemont que la república no existeix"... però no l’hi dirà a Puigdemont, sinó als micròfons amics, que ja ho saben de sobres; però en dir això admetrà també que l'oposició al govern de Torra no existeix, que la proposta política de Ciutadans no existeix, que rere les seves sigles no hi ha res que no sigui la catalanofòbia, que, si bé continua donant rèdits a les Espanyes, a Catalunya aparta Arrimadas de tota opció real de liderar el vot no sobiranista. Per això és perfectament lògic que la pantomima de Waterloo sigui també el comiat d’Arrimadas de la política catalana. Després d'això es concentrarà en l'escena espanyola, on podrà lluir virtuts més pròpies d’una política, i es podrà apartar per fi d'aquesta terra ingrata on els dirigents de Ciutadans han generat tants anticossos que, tot i haver guanyat les últimes eleccions, són incapaços de negociar res amb ningú, la qual cosa els condemna a la irrellevància....  Arrimadas deixa la política regional perquè sap que a Catalunya només hi tenia lloc com a bufona, i una persona intel·ligent i ambiciosa necessita més.

Toni Soler

pd 1930 El curiós cas de l'operatiu milionari que es dirigia sol

 

(arafa...)

  Atenció, estudiants de Dret: per exercir l'acusació o la defensa, no us aguanteu el cap amb les mans, ni poseu el puny al pòmul ni, encara menys, us grateu el cap. És tendència, però és lleig. Igualment, els que us tanqueu a estudiar les oposicions a jutge, sortiu al carrer de tant en tant. I així, si mai li pregunteu a un testimoni “Professió?” i ell diu “Precari”, no li contestareu “I això què és?” Ara posarem un cas a l’atzar: una rebel·lió. Per aturar-la, el govern desplega milers de policies que reparteixen amb ganes, i tot plegat puja a 87 milions d'euros. Si li pregunteu al president del govern qui va dirigir l’operatiu i diu que ell no, si la vicepresidenta diu que va ser el ministre de l'Interior i si l'esmentat ministre diu que l’operatiu el van dirigir els encarregats de l’operatiu, compteu que poden estar mentint. I no rigueu per sota el nas quan la vicepresidenta afirmi que va venir a Barcelona i es va reunir “con comerciantes”.  

Antoni Bassas

pd 1929 Seguiu el judici, espanyols

 

(arafa...)

Tots els espanyols que ja han condemnat “los golpistas”, perquè així ho fan, cada dia, els polítics als quals voten, haurien de veure la declaració dels Jordis. Veurien el fiscal, enfangat fins al coll, demanant-los per cotxes fets malbé, pels tuits que han publicat i pels e-mails que han rebut, per sustentar una rebel·lió que li arriba, proforma, de les mans d’en Llarena. Haurien de veure –potser per primer cop– els vídeos en què ells parlen, tranquil·lament, amb els policies que escorcollen, les fotos del cordó de seguretat fet pels voluntaris, haurien de saber que Catalunya no s'entén sense l'associacionisme...

És per això que van treure el santcristo gros, l'altre dia. El rei ja va sortir a dir que “no és admissible apel·lar a una suposada democràcia sense respectar la llei”. Que fort, Antònia. Però és que és la frase que el grapa al tron. Al seu pare no el van restaurar per una suposada democràcia, sinó per la llei de Franco. I a ell l'han col·locat no pas per una suposada democràcia, perquè si l’haguessin posat per una suposada democràcia, l’haurien votat primer. L'han posat per la llei de la monarquia, que es basa, com sabeu, en l’esperma. El mínim que podria fer, sabent això, és callar...

Així, quan aquest rei se'n va a l’Aràbia Saudita a vendre armes, sap que allà la llei no permet a les dones viatjar o estudiar sense permís del tutor, però li està bé, perquè la llei passa per davant de la democràcia. I és per això, també, que deu trobar bé que l’'Open Arms' sigui en un port espanyol. Per la llei. I no hi fa res que el vaixell no pugui salvar nenes com les seves. Perquè les seves no s’ofegaran, tot i que també naveguen pel Mediterrani, per motius diferents.

Empar Moliner