E.E. 141 AQUELLA ESPANYA

L'Espanya que representava Lorca –tolerant, somiadora i igualitària– no va poder ser. La van assassinar. Encara resta sepultada en milers de cunetes... són molts els morts estimats que encara recordem, que encara provem de desenterrar perquè no caiguin en l’oblit absolut... que clamen justícia i memòria en un país on els tribunals tornen a empresonar cantants i polítics demòcrates i empaiten exiliats. El record dels assassinats de la dictadura va sortint amb comptagotes, quasi com demanant perdó, no fos cas que algun net de botxí s’ofengués i li pugessin els colors... Espanya expulsa la diferència. És un gran forat negre de desmemòria... Espanya ha evolucionat en l'aparença democràtica, no en el fons de la seva ànima... El futur no té futur si s’arrela en una terra de silencis a sang i foc. Sembla que torna aquest odi, aquest nosaltres contra vosaltres, aquest nacionalisme excloent de terra cremada. Fan por. Ens tornen a glaçar el somriure. Totes les dissidències els semblen condemnables: l’homosexual, la feminista, l’esquerranosa, la catalana... El Congrés ha esdevingut un galliner d'ambient crispat i insults permanents. La judicatura, un niu d’ultres. Escampen la intolerància amb frívola impunitat: la premsa cavernària i les xarxes socials en són histèrics altaveus...

Ignasi Aragay, 18.12.2022

E.E. 140 BONES I MALES NOTÍCIES D'ESTAR PER CASA

... La vida ens porta sovint a estar pendent de notícies que la condicionaran. Esperem resultats, analítiques, respostes, millores, ofertes, canvis. Les esperes es fan llargues i incòmodes, perquè no tenim cap control d’aquest temps, i perquè poques vegades podem influir sobre el que ens caurà al damunt... Només tenim control del que depèn exclusivament de nosaltres. Que no és ni tan sols el que ens passa sinó simplement com hi reaccionem. L’estat d’ànim, l’actitud, la moral. Fer nostre el marge de maniobra que ens deixen i aparcar la queixa excessiva o l’esperança infundada és dur, perquè et quedes només tu, amb les teves limitacions. Però és alliberador, perquè això sí que és teu, i ho és des d'ara, no són expectatives sinó realitats, per dures que siguin. Parlo d'una acceptació que no té res de resignació, perquè és activa, no es conforma, lluita. No és un desgast estèril contra els elements, és un esforç conscient i raonable, benhumorat, amb les opcions a l'abast. Potser més que esperar que ens arribin bones notícies de fora surt més a compte preparar-nos per treure la part positiva de totes les que vinguin, per fer més suportables les feixugues i gaudir plenament del que ens regala la vida. Que és sobretot -i potser només- ella mateixa.

Carles Capdevila, 25.12.2016

E.E. 139 EL MUNDIAL I ELS NOSTRES 2

(continuació)...

Però Catalunya i Espanya són societats plurals, també en l'àmbit identitari. ¿Tan difícil seria donar resposta a aquesta pluralitat? Segur que si Catalunya i Espanya competissin internacionalment, a Barcelona hi hauria seguidors d'una selecció i l'altra en cada barri, en cada carrer i en cada escala. I què? Fixeu-vos: dimarts jugaran un partit decisiu Espanya i el Marroc. A Catalunya hi viuen 120.000 marroquins. Quan acabi el partit, voleiaran banderes espanyoles, o marroquines, en moltes ciutats catalanes. És la fi del món, això? No, és una conseqüència natural de la nostra composició demogràfica. Si ho assumim, no ha de ser el germen de cap conflicte.

No és just que, per evitar allò que Ciutadans anomenava “fractura social”, la majoria de ciutadans que preferirien animar una selecció catalana hagin de ser castigats amb la invisibilitat internacional. Si la Constitució i l’Estatut reconeixen el perfil nacional de Catalunya, ¿això no hauria de tenir un cert reflex simbòlic? Tornem als britànics: Anglaterra, Escòcia i Gal·les juguen el Mundial per separat, però formen un únic equip als Jocs Olímpics. És una fórmula adient per a ells. ¿No en podem trobar una, nosaltres? ... cal parlar també de com es reparteix el pastís de la presència simbòlica. I fer-ho sense dramatitzar.

Toni Soler, 4.12.2022

E.E. 138 EL MUNDIAL I ELS NOSTRES 1

... en el Mundial s'enfronten països (jo diria Estats), s'enlairen banderes i se senten himnes, i els partits poden degenerar en demostracions de patrioterisme periodístic que fan envermellir... El que no es pot deixar de constatar –i no és cap pecat– és la tendència dels éssers humans a agrupar-se en identitats col·lectives, basades en el passat comú, la llengua i el territori, encara que sovint aquests símbols siguin arbitraris o excloents. Normalment les entitats amb dret a ser representades són estats amb presència a l'ONU –amb la notable excepció d’Escòcia i Gal·les–. Però la identitat és un dret humà com qualsevol altre, i la política no li pot girar l'esquena... A diferència del que han fet els britànics –justament perquè són un estat molt més sòlid–, Espanya ha utilitzat l’esport com a eina uniformitzadora, i és innegable que en els últims anys se n'ha sortit prou bé, gràcies al fet que la contribució esportiva catalana és molt més notable que en altres àmbits de la vida pública. Molts catalans (un 68%, segons el CEO) voldrien veure una selecció catalana al Mundial, però els costa no simpatitzar amb un equip del qual formen part Busquets, Ferran Torres, Gavi, Pedri i Ansu Fati, i entrenat per un culer declarat com és Luis Enrique... (continuarà)

Toni Soler,  4.12.2022

 

E.E. 137 ... I UNA PREGUNTA ADREÇADA A ESPANYA

Es veu que una vegada Charles Darwin va preguntar a un infant de 4 anys què era per a ell la felicitat, i aquest li va respondre: “Riure, parlar i fer petons”.... Després d'intentar-ho del dret i del revés, hem tirat la tovallola pel que fa a l’ambició de transformar Espanya per encaixar-hi una Catalunya més lliure i autònoma. L’hem bescanviat per l’ambició de la independència, amb el resultat palpable que coneixem: una dolorosa derrota... I una darrera pregunta. Aquesta adreçada a Espanya: ¿Després de més d'un segle de desencaix català, i després del pols independentista, quant temps més caldrà esperar perquè proposin alguna cosa amb cara i ulls més enllà del pal i la pastanaga? ... Mentrestant, aquí seguirem. Com diria el nen de Darwin, seguirem parlant, rient i fent-nos petons.

Ignasi Aragay, 20N2022

 

E.E. 136 LA IGNORÀNCIA: QUÈ ESCOLLIM NO SABER I PER QUÈ

Davant l’allau d’informació que ens aclapara, molta poc fiable, cada cop són més els qui prefereixen no saber, els qui es blinden amb mil excuses: tot és mentida, el món ha embogit i no té remei, els polítics i els periodistes ens manipulen, informar-se en realitat és donar informació teva (exposar les teves dades), la informació no és res més que negoci, ens volen ficar en una bombolla, res no és fiable, la tecnologia em sobrepassa, jo ja no sóc d'eixe món... En lloc de reaccionar, en lloc de fer un pas endavant per intentar saber, per posar-se al dia, sovint la resposta consisteix en tancar-se en el propi món, en optar per no saber i viure tranquil. És l’opció de la ignorància... és més fàcil creure’s un líder que menteix que intentar esbrinar què és veritat i què és mentida, cosa que, en efecte, comporta esforç i reflexió. Massa feina! La indiferència és còmoda... Quan una cosa ens resulta insuportable, la solució més taxativa és negar-la, bandejar-la. I deixar-se portar. Esclar: a vegades ens és necessari per sobreviure...Com més siguin els que es neguin a intentar entendre el món, els qui renunciïn a cercar la veritat, més estarem en mans d’una minoria informada que decidirà per nosaltres, o d'una classe política temptada d'usar la ignorància com a arma de poder... També hi ha, com un mar de fons, la ignorància de la història, de la memòria col·lectiva... els règims autoritaris, o no tan autoritaris, es preocupen de quina història s’ha d’ensenyar i de si cal prohibir o vetar certs coneixements. En canvi, no prohibiran mai les matemàtiques, oi? Les perilloses són les ciències socials. El problema, però, és que cada cop els cal prohibir menys perquè cada vegada són més els que decideixen ignorar-ho tot per no haver-se de fer preguntes.

Ignasi Aragay, 29.1.2023

E.E. 135 "Nosaltres" (1933)

...Entre els texts de Rosa M. Arquimbau, s’hi pot llegir el manifest “Nosaltres”, on Arquimbau (l'any 1933) parla de la incorporació de la dona a la política, amb motiu del plebiscit de l’estatut de Núria, però que es pot entendre també com una reivindicació col·lectiva: “Nosaltres no havíem parlat mai en públic. I vam parlar-hi. Ens van venir a escoltar amb curiositat, ja ho sabem, però ens van venir a escoltar, que és el que ens interessava. Nosaltres no havíem votat mai. Vam votar d’una manera que no era votar, però ho semblava, que és el que ens interessava. Nosaltres vam cridar les dones. Totes les dones. Van venir. Van venir meitat per distracció, meitat per fer de debò; però van venir que és el que interessa. Nosaltres hem aconseguit una vegada a la vida el que volíem. Nosaltres hem triomfat una vegada. […] Nosaltres ens ho proposem i nosaltres obtenim allò que ens proposem, perquè tenim dret a obtenir-ho, perquè tothom té dret a obtenir el que desitja mentre sàpiga desitjar-ho i posar-se a l’alçària dels seus desigs. Nosaltres, però, no diem nosaltres volent dir nosaltres les dones; nosaltres, diem nosaltres volent dir nosaltres els catalans, i si podem dir nosaltres sols, la felicitat regnarà a Catalunya.”

Joan Safont, citant Anna Múria, 3.2.2023