E.E. 220 L’estiu, entre l’excés i la metàfora

L'estiu és contradictori. Per un cantó, la calor esgota, el sol crema i el vestuari acaba sent una dubtosa combinació de xancletes, samarretes i pantalons pirata. L’ambient que ens aclapara ens desdibuixa... L’estiu viu entre l’excés sense gràcia i la gràcia de viure sense presses. L’excés sense gràcia és la (trista) condició del nostre temps...

Mai Meneses, més coneguda com Nena Daconte, a la pregunta si ha notat molts canvis en la indústria musical deia: "Des que ha arrasat el món urbà, les lletres és molt difícil entendre-les, perquè es mengen un munt de paraules i se n’inventen la resta, no hi ha metàfores, tot és molt directe". "No hi ha metàfores" seria una ajustada descripció d’algunes creacions (deixem-ho així) amb què la indústria musical deseduca el gust, com aquesta lletra de Quevedo: "Se me acercó y terminé tocándote el punto G". No hi ha metàfores (ni concordança, ni vocalització ni res que valgui la pena) però la cançó és una de les triomfadores de l’estiu 2023, perquè és explícita i està interpretada amb aquell fraseig de dropo que s'ha llevat a les quatre i que sembla que t’estigui fent el favor de dirigir-te la paraula.

L'estiu ja posa l’excés. Posem-hi nosaltres la metàfora. Que tinguin unes bones vacances.

Antoni Bassas, 29.7.2023

 

E.E. 219 EL TEMPS A LA PELL

...

No faré el sòmines: no diré que m’agraden les meves arrugues perquè són el rastre de les vegades que he rigut. M'agradaria no haver-me arrugat i no haver-me engreixat i que el meu cos no hagués perdut elasticitat. I poder sopar formatge i vi i no llevar-me l'endemà amb maldecap. I no haver d'interrompre la conversa cinquanta vegades per intentar de recordar un nom que no em surt. 

Només dic que si hem acceptat que la naturalesa ens hagi fet alts o baixos, llestes o curtetes, simpàtic o tímid, valenta o covarda, també devem poder acceptar que el pas del temps ens fa envellir. Mirar de frenar-ho és una lluita estúpida perquè sempre la perdrem.

Sílvia Soler, 24.6.2023

 

E.E. 218 LA TRANSMISSIÓ PACÍFICA DEL PODER

.. Feijóo ja ha advertit durant la campanya que no s’imagina que no acabés governant un partit que guanyés i que una coalició de perdedors de tot l'arc parlamentari no el pot apartar de la presidència del govern si ell queda primer. Els crits de “govern il·legítim!” –que ja hem sentit durant aquesta legislatura– ja deuen estar preparats.

Pot passar qualsevol cosa, també amb el resultat dels partits independentistes, perquè hi ha molta indecisió entre els votants d’aquest camp. La discòrdia permanent, els retrets per qualsevol cosa, la incapacitat de fer operativa la majoria absoluta independentista al Parlament, han acabat per amargar i avergonyir molta gent que els va fer confiança en els moments vitals del procés. Que ho sàpiguen a ERC, a Junts i a la CUP.

Antoni Bassas, 22.7.2023

 

E.E. 217 DEL PSC A "PERROSANXE"

... a Espanya -que és una mala còpia de la França jacobina-, el pes relatiu de la perifèria s’ha vist sempre com una amenaça i s'ha intentat corregir amb una sobreprotecció de la capital, cosa que, al seu torn, ha alimentat les tendències centrífugues. Com que a més, a diferència de França, Espanya és un país nostàlgic i acomplexat, les amenaces internes han estat reprimides de forma més ferotge. A la centralització política i l’assimilisme cultural, cal afegir-hi, ja en democràcia, les polítiques d’infraestructures, que han fet de Madrid una supercapital que irradia la seva potència i la seva idea d’Espanya sobre gairebé tot el territori... Per això, quan diumenge el PP guanyi a Espanya i el PSC a Catalunya, podrem dir que tothom, cadascú a la seva manera, s’ha receptat tranquil·litat i bons aliments. Això podria ser un retrat pintoresc de la diversitat de las tierras y las gentes d’Espanya, però el cert és que la diferència demogràfica garanteix que Catalunya tingui sempre les de perdre. Madrid marca l'agenda i, per tant, fixa el marc mental dels votants espanyols... I mentre aquí constatem que el govern espanyol, tot i els pactes amb ERC -insuficients, però necessaris-, avala encara la repressió, espia o s’infiltra en els moviments independentistes i no es mou ni un mil·límetre en termes de reforma territorial de l'Estat, en una bona part d'Espanya s’imposa el miratge que els catalans “hem humiliat” el PSOE amb nou indults i inversions sense límit...

Toni Soler 16.7.2023

 

E.E. 216 NENS VIOLADORS DE NENES

Sé que preguntar-nos si els nens violadors del centre comercial Màgic, de Badalona, haurien de pagar pel delicte com si fossin majors és cunyadisme i és populisme, però dir que aquest és un cas que ha generat alarma social, però que no respon a la nostra realitat, és tietisme i és tocar el violí... . Es pot reinserir un lladre, esclar. Però potser per reinserir aquests nens caldria que passessin una temporada en algun centre de reclusió. Els seus drets, de nens violadors, topen de ple amb els de la nena violada i la família. Si ells van pel carrer, la família se'n va de la ciutat. És el que ha passat. Ho sento. La raó per la qual jo apartaria aquests menors del carrer és en una notícia de l’ARA: “Quatre identificats han participat en més d'una agressió de les que s'estan investigant”. Perquè no puguin dir: “A mi no em passarà res, que sóc menor”...

Empar Moliner, 10.6.2023

 

E.E. 215 Llegeixes cada dia?

"Potser no hi ha dies de la nostra infància que hàgim viscut tan plenament com els que crèiem que deixàvem sense viure, els que vam passar amb un llibre preferit" (veure la nota del final). ¿Avui dia hi ha nens que es passin un dia llegint? En coneixeu? ¿Vosaltres gaudiu de la lectura de forma habitual? Els mòbils són una competència deslleial: contenen tot un món de plaers immediats i infinits. La lectura demana esforç i concentració. El futur? Doncs no us estranyi que sigui de la minoria que de petits hagin sabut trobar i preservar el plaer de llegir. La resta quedaran captius de la intel·ligència artificial i de la badoqueria digital, que els suplantarà la creativitat i la visió del món. No es pot viure sense pantalles, però és peremptori evitar que et devorin el temps i l’ànima... 

 

"No hi ha cap dubte que el sentit comú no és «el més comú dels sentits»: ho és la bondat. Als racons més llunyans, més perduts, és meravellós veure com floreix per si sola"... "El mar té l’encant de les coses que no callen de nit, que són per a la nostra vida inquieta un permís per dormir, una promesa que no tot desapareixerà...", tot i saber que un dia, sota l’herba espessa de les obres fecundes, noves generacions "vindran a fer alegrement, sense preocupar-se pels qui dormen a sota, un esmorzar al camp". La vida seguirà, imperativa i ondulant... 

 

Nota: el que està "entrecomillat" són pensaments espigolats del recull Fragments (ed. Flâneur) de Proust

Ignasi Aragay, 1.7.2023

E.E. 214 LES FUTBOLISTES

... Va arribar un bon dia que les noies –en tenien tot el dret– van començar a jugar a futbol: se n'han fet clubs, competicions, fitxatges, senyeres, himnes i tot el que és del cas. Hi ha jugadores de futbol, en aquests moments, veritablement extraordinàries: vigoroses, intel·ligents, encertades en la passada i en el gol.

Però s'ha presentat un problema, que no existia fins ara en la pràctica femenina de cap esport: les futbolistes han començat a imitar el tipus de discurs, l’altivesa, l’urc, les ínfules i la suficiència que sempre han exhibit els futbolistes homes. N’hi ha que caminen estirades i amb mirada displicent, com Ronaldo; n’hi ha que ostenten un narcisisme massa ultrat: són maneres de fer que quasi es contradiuen amb l'orgull de ser dona i l'orgull de practicar un esport tradicionalment vinculat a la masculinitat. Poden fer el que vulguin, naturalment; el problema és que, amb aquests mimetismes, un pensa que ja no hi ha dos gèneres d'éssers humans, sinó un de sol.

Jordi Llovet, 1.7.2023