... a Espanya -que és una mala còpia de la França jacobina-, el pes
relatiu de la perifèria s’ha vist sempre com una amenaça i s'ha intentat
corregir amb una sobreprotecció de la capital, cosa que, al seu torn,
ha alimentat les tendències centrífugues. Com que a més, a diferència de
França, Espanya és un país nostàlgic i acomplexat, les amenaces
internes han estat reprimides de forma més ferotge. A la centralització
política i l’assimilisme cultural, cal afegir-hi, ja en democràcia, les
polítiques d’infraestructures, que han fet de Madrid una supercapital
que irradia la seva potència i la seva idea d’Espanya sobre gairebé tot
el territori... Per això, quan diumenge el PP guanyi a Espanya i el PSC a Catalunya,
podrem dir que tothom, cadascú a la seva manera, s’ha receptat
tranquil·litat i bons aliments. Això podria ser un retrat pintoresc de la diversitat de las tierras y las gentes d’Espanya,
però el cert és que la diferència demogràfica garanteix que Catalunya
tingui sempre les de perdre. Madrid marca l'agenda i, per tant, fixa el
marc mental dels votants espanyols... I mentre aquí constatem que el govern espanyol, tot i els pactes amb ERC
-insuficients, però necessaris-, avala encara la repressió, espia o
s’infiltra en els moviments independentistes i no es mou ni un
mil·límetre en termes de reforma territorial de l'Estat, en una bona
part d'Espanya s’imposa el miratge que els catalans “hem humiliat” el
PSOE amb nou indults i inversions sense límit...
Toni Soler 16.7.2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada