E.E. 243 FOTÒGRAF COMPULSIUS

Ho fotografies i ho graves tot?  

... l’obsessió per retratar-ho tot abans que viure-ho o gaudir-ho. 

L’obcecació per duplicar el present...

Igual que hi ha tribus que creuen que una càmera els pot robar l’ànima, intentem segrestar compulsivament tot allò que tenim al davant. Fotografiar s'ha convertit en un impuls que té a veure amb el desig de posseir el present. L’acte d’accionar l’obturador ha deixat de ser un moment ple de transcendència per ser un gest de voracitat existencial. Guardem desenes de milers de fotografies a l'arxiu del telèfon que no tenen cap valor real. Les imatges esdevenen un succedani tronat de la nostra vida. ¿Desconfiem de la nostra memòria o menyspreem el record? Potser és que volem capturar l’emoció que sentim davant la bellesa, la companyia o els bons moments. Pretenem enllaunar les sensacions. Però a l'àlbum del telèfon, l'ànima de l'instant s'ha mort.

​Mònica Planas Callol, 26.11.2023

E.E. 242 LA TORNA

La paraula torna té en català dos sentits. D'una banda, seria allò que cal afegir al que s'ha venut per arribar al preu pagat. El cas més conegut l’han viscut els que tenen certa edat als forns de la infància, on el pa passava per la balança i, si no arribava al pes estipulat, el forner hi afegia un panet, un crostó o, amb més sort, un tros de coca. Devia ser l'únic que els motivava a obeir l’ordre materna d’agafar la coixinera i anar a la fleca: poder-se menjar la torna. D'una altra, és l'acció de revenja amb què es respon a una agressió rebuda. En els dos casos es torna el que es rep: en positiu o en negatiu. Però torna no vol dir, en català, "obstacle de terra o gespa que es posa en un reg per canviar el curs de l'aigua". I d’aquest sentit agrícola, que sí que té torna en castellà, deriva la idea de canvi radical, de 180 graus, en el curs d'un afer. Com hem de dir en català volverse las tornas? Girar-se la truita. Els canvis radicals, però, sobretot en política, són tan anhelats com infreqüents, i per a aquest desig condemnat a no complir-se tenim una gran frase feta, també gastronòmica i avícola, que ens retrata com a societat: somiar truites.

Maria Rodríguez Mariné, 21.10.2023

E.E. 241 PER QUÈ APRENEM MÉS ESCRIVINT A MÀ QUE AMB UN TECLAT?

Si les persones que es fan càrrec de les polítiques educatives treballessin amb l'evidència, sabrien que fa anys que els estudis neurocientífics mostren que tant els adults com els joves i els infants aprenen més i recorden millor quan escriuen a mà que no pas amb un teclat... això és així perquè escriure a mà crea molta més activitat a les parts sensoriomotores del cervell. El paper conté detalls espacials més rics que un full digital i molts sentits s'activen amb l'escriptura manual: podem sentir el so que fa el llapis mentre escrivim i veure les lletres que en resulten. Aquestes experiències sensorials creen contacte entre diferents parts del cervell i el predisposen per a l'aprenentatge i la memòria. (A. van der Meer)... Els investigadors no només recomanen l'ús del paper a les aules, sinó que també el proposen en activitats creatives com la creació literària o musical, perquè la creativitat serà més productiva si tenim una capacitat d'aprenentatge i de memòria forta... fa unes setmanes apreníem que per escriure millor s'ha de caminar, ara sabem que no ens hem d'oblidar exercitar les extremitats superiors. Una combinació guanyadora, a partir dels suggeriments de Van der Meer, seria escriure els textos amb l'ordinador però fer les anotacions prèvies a mà...

Leticia Asenjo, 21.10.2023

 

E.E. 240 Els i les meus i meves germa...

L'Institut d'Estudis Catalans (IEC)... No accepta el totis, ni el totes com a genèric ni el tots/totes.

El desdoblament és inviable literàriament. No pots fer, de cap manera, una novel·la (o article) on s’hi llegeixi que “els i les meus i meves germans i germanes passejaven els gossos i les gosses amb els i les altres veïns i veïnes”.

Pel que fa al neutre: hi ha tot de paraules que podríem considerar-les neutres, perquè no tenen “sexe”... Pots demanar, com a persona no identificada amb el masculí o el femení, que no et designin com a dona, perquè no n’ets, ni com a home, perquè no n’ets. Però per quina raó no et valdria el genèric?...

Pel que fa al fet que el genèric sigui el femení i no el masculí: les mateixes persones que han decidit fer servir el genèric femení (per exemple, les del “sindicat de llogateres”) no el fan servir en tots els casos. En els casos “no amables” no ho fan, perquè no s’entén de cap manera. Diran que “el sindicat de llogateres s’ha enfrontat a les banqueres i a les grans tenidores?” Podran parlar de “les pobres” i de “les obreres”, però ¿parlaran també de “les riques” i “les empresàries” que les exploten? No. Ningú dirà que “les narcotraficants i les mafioses venen droga a les ionquis catalanes”.

Empar Moliner,28.10.2023

 

E.E. 239 LA VENJANÇA DEL JUDAISME

El judaisme no posseeix la mateixa mansuetud, magnanimitat i caritat que el cristianisme (ara). El mahometisme tampoc. Una lectura de la Bíblia hebrea o de l’Alcorà ho demostra perfectament: hi ha religions conciliatòries i n’hi ha de venjatives. L’estat d’Israel no està al marge de molts principis morals de la religió d'una part dels seus habitants —n’hi ha que no són practicants, però el judaisme, a més de ser una religió, és una cultura imponent i aclaparadora—, i els partits ultraortodoxos continuen tenint a Israel una sèrie de privilegis i exempcions a més d'una influència política eficaç i innegable. Israel és una democràcia tan defectuosa com gairebé totes, però, a més, coneix la fèrula de tot el que es desprèn d’uns continguts polítics i morals que són tan antics com Moisès i el Pentateuc, que és torà, la Llei...

Així va succeir, el 1656, amb Spinoza després que manifestés la seva filosofia —atea per a uns, politeista per a uns altres, però mai acordada amb la Revelació— als cenacles cultes d’Amsterdam, lloc on va néixer jueu... Les seves idees sobre l’existència de Déu —que ell assimila a tota realitat—, sobre què hem de creure del que diuen els profetes o sobre els miracles —que considera falòrnies—, li van valer la maledicció més severa que es podia aplicar a un home de la seva religió...

L’estat d’Israel encara no l’ha rehabilitat. Sort que Amsterdam era una ciutat amb un gran sentit de la llibertat individual i Spinoza va sobreviure. En uns altres temps podria haver estat mort —ho van intentar...

Jordi Llovet, 21.10.2023

 

E.E. 238 NOMÉS UN DE CADA QUATRE

Només un de cada quatre alumnes de 4t d'ESO identifica el català com la seva primera llengua

El 50% dels estudiants diuen que el professor parla en català a l'aula "sempre o gairebé sempre"

L'enquesta, feta l'any passat a 3.519 estudiants de 54 instituts catalans –privats, concertats i públics– conclou que el 75% dels alumnes no s'identifiquen amb la llengua catalana. De fet, quan se'ls va plantejar la pregunta “Quina és la teva llengua?”, només un 25,4% van dir que era el català, mentre que un 34,5% van dir que era tant el català com el castellà i un 31,8% van dir que era el castellà (el 8,6% restant van dir que era una altra llengua).

Les dades preocupen perquè si les comparem amb les mateixes enquestes fetes fa temps, es comprova com l'ús del català entre els adolescents no para de baixar...

Diana Silva, 28,10.2023

 

E.E. 237 ¿N’esteu segurs que li hem de dir Elionor?

...Cal seguir traduint els noms de monarquies regnants i els seus descendents? Ara mateix, en català, s’equipara al que es fa amb els papes i sembla que es doni per descomptat que és el que fan totes les grans llengües del nostre entorn. I ho fan, sí, amb els papes: Francisco, Francis, François, Francesco, Franziskus, etc. Però ja no amb les famílies reials vives. I així Juan Carlos es diu Juan Carlos en anglès, francès, italià, alemany, etc. I el mateix passa amb Felipe VI i amb Leonor de Borbón. Mentre que Elionor d’Aquitània és Leonor, Eleanor, Aliénor, Eleonora, Eleonore, etc., Leonor de Borbón és Leonor en totes aquestes llengües. Si en la majoria de llengües europees el nom del Papa es tradueix i els de monarques regnants ja no, és perquè traduir-lo reflecteix un passat en què Europa se sentia unida en la cristiandat, que tenia el llatí com a idioma comú. Era en llatí que els que rebien la legitimitat de Déu –llavors els papes i també els reis– també rebien el nom, i per això calia traduir-lo a les llengües vives...

Potser seria bo, doncs, que també en català ens plantegéssim si aquesta convenció que mantenim ja molt sols, és gaire republicana.

Maria Rodríguez Mariné, 11.11.2023