pap 18 - UNA AGONIA MASSA LLARGA

Tots recordem els dossiers falsos dels governs del PP, la gravació de la conversa de la Camarga, que Método 3 va atribuir a José Zaragoza, del PSC; o bé, anys abans, les ajudes econòmiques que Fèlix Millet, per inspiració de CDC, va concedir al partit d’Àngel Colom i Pilar Rahola, escindit d’ERC.

Ara és ERC qui està en fals, després de molts anys de presumir de pau interna, de comportament irreprotxable i fins i tot –en el cas de Junqueras– de bondat personal... No sembla una batalla ideològica, sinó una lluita entre la renovació inajornable i la reivindicació personal d'un líder que no vol plegar sense sotmetre’s al veredicte de les urnes, que li han estat vedades.

Els republicans han de valorar que, si més no, els seus adversaris electorals s'estan abstenint de burxar la ferida. Els silencis de Junts i del PSC són certament notoris, i això sens dubte té a veure amb el fet que ERC, malgrat ser un animal ferit, continua tenint la clau de la legislatura catalana...

Els negociadors d’ERC, comandats per Rovira, volen i dolen, perquè si s’investeix Illa a canvi d’un bon acord de finançament serà el mateix Illa, com a president, qui se'n beneficiarà... Els socialistes, almenys, saben que ERC no està en disposició d’afrontar una nova cita amb les urnes... almenys en solitari: se senten veus que demanen un nou Junts pel Sí, o un front populaire a la francesa, amb la CUP. Però ara aquestes opcions sonen desesperades. El millor per al partit seria instal·lar-se a l’oposició i llepar-se les ferides. Si el preu a pagar –un president “del 155”– és excessiu, ho haurà de dir una militància crispada, dividida i decebuda.

Toni Soler, 7.7.2024

 

pap 17 - L'OPTIMISME EDUCATIU

Estaven fatal, però tenien il·lusió. Creien en l'educació com l’eina central de progrés, d’igualtat d’oportunitats, de civilitat. Enmig d’una societat polaritzada i violenta, enfront d’unes escoles autoritàries i mal dotades, al tombant del segle XIX al XX persones com Rosa Sensat, es van tirar de cap a l'aventura de crear una escola nova i, malgrat els entrebancs de tota mena, no van defallir. Tenien fe en el seu ideari renovador. Aquella experiència de canvi ha seguit marcant durant més d'un segle l’afany de millora de l'educació a Catalunya... 

Com van aconseguir fer aquell salt endavant? Què defensaven? Què en podem aprendre, dels pioners del canvi educatiu? Sens dubte, avui l'educació a Catalunya es fa en unes condicions i amb una qualitat infinitament millors que fa poc més d'un segle, quan l'Escola del Bosc de Rosa Sensat va ser la primera a fer classes sense llibres ni assignatures, a l'aire lliure. Però, en canvi, ara ningú no està content, començant per la majoria de mestres, que se senten desmotivats i superats: per la diversitat de l'alumnat, per la burocràcia, pels canvis de mètode, per la manca d’autoritat i reconeixement social, per demandes laborals no ateses... 

La seva primera recomanació als mestres seria: estudieu. Ella no va parar de formar-se, de viatjar, d’anar a conferències, a museus, de sumar experiències, de llegir. Tot li interessava, la cultura i la natura, la ciència i l'estètica. Tot li servia quan era davant dels infants. La segona: doneu exemple, sigueu cívics. "Mestres, deixeu-vos de comèdies, sigueu virtuosos i bons, que els vostres exemples es gravin en la memòria dels deixebles, per tal que un dia puguin entrar també en els seus cors". La tercera: no us obsessioneu amb un mètode, sigueu flexibles i no tingueu por dels canvis. Ella va ser una renovadora no dogmàtica. Per exemple, defensava posar l’alumne al centre de tot, però advertia: "No es fa lliure l’infant deixant-lo obrar d'acord amb la seva naturalesa, sinó al contrari, se’l fa esclau de les seves pròpies vel·leïtats". I quart: feu de l'escola no un lloc de preparació per a la vida, sinó vida mateixa. Va ser una mestra vital i vitalista...

Ignasi Aragay, 16.3.2024

pap 16 - UN CAMÍ PER GUANYAR-SE L'ETERNITAT

...era un propòsit freqüent entre els escriptors i els artistes del segle XIX: un poeta fa una obra amb l’anhel no exactament de “viure o ser recordat eternament”, sinó amb la idea que alguna cosa de l’eternitat es faci present, pel llenguatge mateix, contra el triomf de la mort del poeta, del poema i del lector.

És un propòsit que avui ens resulta quasi inconcebible perquè l’eternitat no escau ni tan sols a l'univers, i la mort no preocupa gaire la gent, tothom adelerat cap a un divertiment o altre...

Res d’això, o quasi res no ha resistit el pas del temps i l'auge de la gresca sense substància, el moviment, el soroll, l’obsolescència, la trivialitat o la desaparició de l’artesania.

Jordi Llovet, 15.6.2024

pap 15 - LA ULTRADRETA POPULISTA

...Si a la dècada dels anys 60, gràcies al creixement econòmic combinat amb l’estat del benestar, el proletariat occidental es va aburgesar –així ho denunciava el marxisme– i feliçment va créixer la classe mitjana, ara tenim que la classe mitjana es proletaritza, fins al punt que hi ha molta gent amb estudis i feina que viu al límit de la pobresa... D'aquí la crisi dels partits clàssics i l'emergència de líders carismàtics populistes que connecten amb les pors i decepcions dels néts i besnéts de la postguerra, que veuen que ja no viuran el progrés dels seus pares...

La ultradreta fa una denúncia histèrica i emocional que busca culpables de pel·lícula, malvats terribles que van a parar tots al sac de la dita “casta”. I qui és la casta? Doncs en realitat som gairebé tots: els polítics en genèric, els funcionaris apalancats que viuen dels nostres impostos –se suposa que des d'un conductor d'autobús fins a una infermera–, els empresaris corruptes, els periodistes manipuladors, els sindicats aprofitats… Tots aquests són (som) els enemics interns. I després, esclar, hi ha els externs: l’allau d’immigrants que ens volen envair per prendre’ns el pa i canviar la nostra identitat. I encara hi ha els interns/externs que qüestionen l'ordre moral i natural de les coses: el nou feminisme, els canvis de gènere que acabaran amb la masculinitat i la família, els ambientalistes que van contra la pagesia.

Tot plegat, ben sacsejat, remenat i esbravat, ha donat peu als discursos populistes d’ultradreta que prometen tornar a l'ordre (sense especificar ben bé quin) i fer que governin els millors. Els millors, esclar, sempre són ells. I les solucions acaben sent personalistes i autoritàries...

Ignasi Aragay, 26.11.2023

 

pap 14 - SEMPRE ELS MATEIXOS CLAVATS ALA CREU

Els que vam néixer amb un aparell de televisió a casa hem tingut una educació informativa audiovisual i estem avesats a les racions explícites de sang i fetge que serveixen a l'hora de sopar. Al final, passen el drap dels esports i el temps i la pantalla queda neta dels esquitxos de carn i metralla, fins a l'endemà. No és que ens hàgim convertit en espectadors sense pietat, però hem desenvolupat una tolerància alta a la contemplació de calvaris. Ens hem acostumat a veure els crucificats del món. En canvi, a les generacions que van comprar el primer televisor i que fins aleshores havien hagut de consumir les notícies llegides o escoltades, les imatges de la guerra o de la fam se’ls feien especialment insuportables: “Apaga això, que m’amargarà el sopar”.

En un recompte gens exhaustiu, a aquella hora hem vist morir de fam o sota les bombes famílies de Biafra, el Vietnam, Cambodja, Bangladesh, Angola, Etiòpia, Líbia, el Salvador, Ruanda, el Kurdistan, Darfur, Iemen, Bòsnia, Kosovo, l'Afganistan, l'Iraq, Síria i ara les d’Ucraïna i Gaza. Sempre són els mateixos plors, les mateixes mirades perdudes, els mateixos ventres inflats, les empentes per posar-se unes farinetes al plat, les ferides obertes, la runa del que abans eren cases, la mare desolada amb un fill mort als braços. A aquestes altures de la història, per més alt que tinguem el llindar de compassió pel dolor aliè, veure que en aquest món sempre hi ha algú condemnat a morir clavat a la mateixa creu fa una vergonya insuportable.

Antoni Bassas, 30.3.2024

 

pap 13 - FATXES MODERATS?

...l'extrema dreta han entès que per conquerir les classes mitjanes no poden violentar la tranquil·litat del personal benpensant, de manera que els seus racisme, classisme i negacionisme/relativisme climàtic els dissimulen rere un simple i clàssic patriotisme conservador que tot ho explica. Senzillament, "primer els de casa" (davant els immigrants, sense matisos ni miraments ni humanismes), "la família no es toca" (l’autòctona i tradicional, esclar) i la "civilització cristiana" tampoc (la identitat com a idealitzada foto fixa)... tenen clar que els cal un enemic ben identificable, d’aquí que ressuscitin el papus del comunisme, i sobretot que hagin convertit l'Islam en l'enemic demoníac a batre (han canviat jueus per islamistes, per això el seu suport a la Israel de Netanyahu). L'important és tenir un culpable fàcilment identificable. Que bé que els van les senyores amb vel, oi?... la immigració com a culpable de tots els mals. En definitiva, cal tornar a l'ordre natural de les coses. Quines coses? Doncs els rols de gènere de tota la vida, una educació tradicional, el rebuig al multiculturalisme... Ordre!... El resultat és el mateix: un individualisme exacerbat. Els rics ho són per mèrits propis, l’estat (igualador) és un destorb, els pobres són uns aprofitats. I punt...

Ignasi Aragay, 9.6.2024

 

pap 12 - OBJECTIU: L'EUROCOPA

Hi ha un àmbit que sovint es menysté, de manera per a mi incomprensible, i és el simbòlic: el reconeixement de la nació dins i fora d'Espanya. No cal recordar que Vicens Vives deia que el motor vital dels catalans és la voluntat de ser. Una manera assenyada –i plenament constitucional– d’iniciar aquest camí és permetre a les seleccions esportives catalanes competir internacionalment, almenys en els campionats d’àmbit europeu. Els britànics concorren junts als Jocs Olímpics, però Anglaterra, Escòcia i Gal·les tenen equips propis en la resta de competicions. És una solució pròpia d'un país que gestiona amb intel·ligència la seva pluralitat. No és normal que, a Catalunya, els ciutadans de tot origen puguin celebrar al carrer els èxits del seu equip nacional (sigui Espanya, l'Argentina o el Marroc) i que els que ens sentim principalment catalans –que encara som una bona colla– no ho puguem fer. 

El Procés no va eclosionar només per diners, ni per gestionar l’aeroport del Prat; va eclosionar, també, perquè la identitat nacional catalana té tant de dret a expressar-se com qualsevol altra. La gestió de la identitat, com sap qualsevol analista de la realitat europea, és avui un afer de primera magnitud. Si algú considera pueril aquest argument, li recomano que compari les audiències de la nit electoral d'avui amb la de qualsevol partit de la pròxima Eurocopa de futbol.

Toni Soler, 9.6.2024