pd 496

EL PUNT / Dimecres, 5 de setembre del 2007

FULLS DE RUTA CAP A L'AUTODETERMINACIÓ

Carles Castellanos Llorenç

... Esgotada per, diguem-ne, "caos/KO tècnic" la credibilitat del règim parlamentari monàrquic espanyol, s'imposa, per a qui tingui un mínim de sensibilitat nacional i democràtica, l'avanç decidit cap a alguna porta ràpida de sortida que no pot ser altra que la via de l'autodeterminació. La pregunta d'ara ja no és tant si necessitem o no la independència, sinó la manera concreta d'arribar-hi.

...

Caldrà, en primer lloc, que els partits més institucionalitzats abandonin les pràctiques polítiques contràries a la construcció nacional, com unes aliances contradictòries per les quals, per exemple, es dona el poder a partits espanyolitzadors, un suport que no se sustenta en cap mena de lògica alliberadora...

En segon lloc, caldrà desvincular-se, mentalment ja, de l'Estat parlamentari monàrquic que patim... Distanciar-se de la "casta política" de l'Estat monàrquic i de les seves xacres clientelars és una profilaxi imprescindible...

Això vol dir armar-se amb la fermesa necessària, perquè defensar els drets democràtics col·lectius pot comportar, en més d'un cas, quedar fora de la legalitat establerta; vol dir també abandonar la ingenuïtat política de confiar de manera cega en les institucions vigents, creades per l'Estat mateix per perpetuar-se.

pd 495

EL PUNT / Dimarts, 24 d'abril del 2007

SENSE COMENTARIS, O GAIREBÉ

Antoni Segura

"... No, los catalanes no demanem res. No volem, tampoc, que ens donin res. Però el que és ben nostre, el dret de fer-nos la llei, d'articular la nostra sobirania, a ningú no ho hem de demanar, ni ningú no ens ho pot donar, fora de nosaltres mateixos. Volem l'Estatut contra la voluntat de les burgesies catalana i espanyola i de molts republicans espanyols. Si no és així Catalunya no renunciaria a la sobirania. La voldria amb més força que mai..." Joan Comorera, 1931

...

"... la pàtria catalana vol dir sobretot el grup d'homes i dones que viuen a Catalunya i tenen una voluntat col·lectiva de convivència i de progrés, vinguin de les terres que vinguin... Catalunya no és solament la geografia i la història passada. És, sobretot, aquest alè regenerador que s'encomana a tots els homes que hi viuen, és a dir, aquesta voluntat d'història futura, la història que nosaltres volem escriure..."  Rafael Campalans 1931

...

Avui, però, al cap de tres quarts de segle, d'una república i  d'una guerra civil - perduda -, de gairebé quatre dècades de dictadura, de dos estatuts, de tres dècades de sistema democràtic, no està encara reconegut el dret a decidir i l'autogovern de Catalunya penja d'un Tribunal... I és que la història no passa en va i les guerres quan es perden es perden de veritat i amb totes les seves conseqüències. I, potser, també no sempre els polítics i la societat civil estan a l'alçada de les circumstàncies.

pd 494

AVUI  Dijous 29 d'agost del 2002

OFENSIVA NACIONAL

Desclot

En aquesta península sud-europea en què ens ha tocat viure hi ha tres situacions nacionals. Una de normal i dues d'anormals. La normal, tot i que rimi, és la de Portugal. Una nació amb Estat i fronteres acostades a la seva realitat històrica i, amb l'excepció de Galícia, pel que fa a la llengua. Les anormals són la d'aquells que es pensen que viuen en una nació que no ho és - Espanya - i la d'aquells que viuen en una nació sense saber-ho o sabent-ho i aguantant que no els reconeguin a la força - Catalunya i Països Catalans, Galícia i Euskalherria.

...

En els últims anys cada vegada s'imposa amb més força el vell pensament segons el qual dins les fronteres espanyoles els individus normals són els falsament "nacionals" i els anormals els que pretenen ser-ho legítimament, que reben l'apel·latiu de "nacionalistes". La ideologia "nacional" - amb la força i la maquinària del seu Estat - és excloent i qualifica l'altra de "desviació", "malaltia" o "aldeanismo"...

pd 493

DIARI DE  GIRONA  dimarts, 3 de juliol de 2002

SÓC CATALÀ, AJUDEU-ME, SI US  PLAU

Agustí Casanova i Masferrer

Cada dia que passa tinc més la impressió que els catalans ens estem extingint o que ens volen, culturalment, exterminar. En el temps del franquisme l'estrangulament del poble català era violentament groller, descaradament visible, emprava una metodologia matussera, però ara hi ha una combinació de brutalitat i de subtilesa...

...

Hi ha catalans que claudiquen, que no volen sentir a parlar de la crisi del català, tot afirmant que és llei de vida: és l'evolució imparable que avança sense contemplacions. La història és plena de cementiris de  llengües mortes, de cultures extingides, i no passa res...

...

Els idiomes com el català estan patint un deteriorament clar, una erosió sistemàtica i contumaç per part de les llengües fortes que, a gran velocitat van envaint els espais socials que abans ocupaven les llengües minoritàries tot arraconant-les, tot ruralitzant-les, fent que alguns s'avergonyeixin de parlar-les...

...

Els catalans no som una raça, ètnicament parlant, ans som, sortosament, una amalgama de pobles ja que la nostra terra ha estat, històricament, una cruïlla i un punt d'encontre de moltes cultures... Tanmateix, el que ens essencialitza, el que ens dona la identitat òntica, el nostre ser més pregon, és la nostra llengua, si la llengua mor, morim amb ella. És la parla i tota la cultura que ella ha generat el que ens especifica i ens dóna la diferència essencial, que no és ni millor ni inferior que les altres - que quedi dit - però sí que determina la diferència respecte als altres pobles i nacionalitats amb Estat o sense.

pd 492

EL PUNT/ Dimecres, 22 de febrer del 2006

18F: LA REVOLUCIÓ TRANQUIL·LA

Vicent Partal

La manifestació de dissabte a Barcelona marcarà un abans i un després. Aquella onada de gent encarnava la base social del sobiranisme i el cansament d'aquesta situació que esgota tant després de trenta anys: n'estem tips, d'una Espanya que, ni tan sols quan ensenya la millor cara, no es capaç de fer res per entendre'ns. La manifestació va fer caure mols mites. El primer i més important: el que assegurava que el debat sobre la identitat s'havia acabat i que el país oficial era més nacionalista que no pas el país real. Ben altrament, una revolució tranquil·la ha anat creixent aquests darrers vint anys... Sabem que allò que cal és reafirmar qui som, unir-nos i decidir. Sense esperar que ens autoritzin a fer-ho o no...

...

Aquest és un país que ha aguantat molt, ha callat molt i ha acceptat moltes coses de mala gana. Aquest és un país moderat i discret. Però els anys no van passant i prou. La gernació que es va aplegar dissabte reunia gent de tot origen, edat i procedència ideològica. I passat polític. Amb un comú denominador: som una nació i tenim el dret de decidir...

...

La revolució tranquil·la del sobiranisme ha esclatat i ha ensorrat els mites. Barcelona no ha de deixar de ser catalana per ser cosmopolita, per exemple. Els partits no són més agosarats que la gent, per exemple. Això de la nació sols és un debat nominalista, per exemple...

...

I no es poden fer manifestacions així cada dissabte. La meua única certesa és que cadascú ha de saber quin paper pot fer, i fer-lo... Dissabte va ser evident que amb tres-cents anys no n'hi ha hagut prou per a domesticar-nos i que més aviat sembla que ja són massa per a retenir-nos. Que l'entusiasme de dissabte cresca, que la revolució tranquil·la triomfe, és responsabilitat de tots nosaltres. Sense por. Ara ja sabem que som molts més de no volen i diuen.

pd 491

EL PUNT/ Dimarts, 14 de març del 2006

QUINA POCA VERGONYA!

Carme Forcadell

...

Quina democràcia i quina Constitució tenim que, trenta anys després de la mort del dictador, no permet inscriure cap assentament al registre civil en català? Pitjor encara ¿quina Constitució i quina democràcia tenim que permet que es pugui dir, impunement, que a Catalunya fem amb el castellà el mateix que Franco va fer amb el català quan, a Catalunya, estem patint encara les seqüeles d'aquella repressió lingüística en el registre civil? Quan encara no podem fer els actes més humans de la nostra vida, com néixer o morir, en la nostra llengua i ho hem de fer en espanyol?...

...

els catalans i les catalanes hem de suportar estoicament que ens neguin com a nació, que menteixin sobre el nostre país, que ens insultin i que ens menystinguin.

Però que no se'ns acudeixi dir res en contra del país veí ni en contra d'alguns dels seus habitants, perquè haurem de còrrer a disculpar-nos sinó volem ser cremats a la foguera de la COPE per sempre més. I d'això se'n diu democràcia i igualtat de drets.

pd 490

EL PUNT / Divendres, 14 de desembre del 2001

PRECARIETAT NACIONAL

Toni Strubell Trueta

La creació de l'Estat català ja no és una dèria de separatistes desaprensius, ni un somni d'eixelebrats etnocèntrics, sinó cada cop més una pura qüestió de sentit comú.

...

L'anàlisi de vint anys de limitacions del règim autonòmic ens demostra que tenim un marc polític estret i precari per a la recuperació nacional de Catalunya. A més, un cop avaluada l'experiència del pas pel govern a Madrid dels dos principals partits espanyols - PP i PSOE - ja no queda gaire lloc pel dubte sobre el que ens pot oferir Madrid...

El senyor Mc Roberts adverteix als catalans que la fórmula de "nació sense estat" és cada cop més problemàtica i precària per als catalans... Veu malaguanyades les oportunitats d'haver incidit més en una línia federalista quan el PSOE i el PP hi tenien governs mancats de majories absolutes... 

"Fins i tot la sobirania limitada d'un estat formalment federal sembla estar fora de l'abast de Catalunya atesa la vitalitat continuada, si no el ressorgiment, d'un nacionalisme espanyol que rebutja les nacions històriques d'Espanya i una desconfiança endèmica en el federalisme. A curt termini, segons tots els indicadors, Catalunya està destinada a prosseguir la seva lluita amb les contradiccions que implica la construcció d'una nació sense disposar d'un estat".

La lliçó seria: sense estat, ho tenim realment magre.