pd 1624 El criat de dos amos

Sánchez es deu a la majoria social i política –amb l’esquerra i els nacionalistes– que li va donar la presidència en la moció de censura i la victòria a les eleccions. Però, home d’ordre, es deu també als poders fàctics que no volen que governi amb Podem i encara menys amb els independentistes. Es deu a dos senyors contraposats. Per tant, com el personatge de Goldoni, Sánchez es dedica a fer equilibris, jocs de mans i comèdia. No vol ser investit en cap cas amb els vots de Podem. Però necessita que sembli culpa de Podem. Només acontentarà una mica els dos amos si pot governar sol –amb equilibris de funàmbul– o si d’una manera desesperada Ciutadans li acaba donant els seus vots. Ara està dedicat a una representació teatral; fer veure que negocia amb Podem i esperar que l’establishment, espantat, pressioni Ciutadans. I si no, anar a eleccions a veure si amb cartes noves té una jugada millor. Estrictament, un 'pícaro'.

Vicenç Villatoro

pd 1623 "Non plus ultra" (i III)

(arafamesdunanyimig)

​... L​es pors que han impedit evolucionar a la societat espanyola, les inseguretats que fan que encara avui el nacionalisme espanyol necessiti enemics interiors i exteriors per assegurar la seva preeminència a la Península​..​. una Espanya que no ha estat capaç d’assumir, per por i inseguretat, les seves diversitats i que ha vist com es degraden la llibertat, la fraternitat i la igualtat...​​ l’estat d’Espanya i dels seus símbols és lamentable. La monarquia ha d’empresonar cantants​, ​la justícia es retroalimenta de la creació de causes que la justifiquen​.... ​Han ​hagut de substituir el terrorisme d’ETA pel dels CDR per mantenir la cohesió d’un Estat les elits del qual participen dels beneficis de l’empobriment de la seva gent.​.. Estic segur que ho podrem superar, vull dir que encara en veurem de més grosses. Encara sort que Espanya té Catalunya com a vàlvula d’escapament.​ Espanya té una por atàvica a l’inconegut i cada generació renova la por al futur, a l’exterior i a la diferència. D’aquí l’etern sentiment d’inferioritat davant els altres països europeus. D’aquí la descàrrega d’ira de l’Estat amb els petits​.​

Francesc Serés

pd 1622 Ara és demà

(arafamesdunanyimig)

«La justícia és com la serp: només mossega els descalços» Monsenyor Óscar Romero

" els mateixos que absolen ultres amb bazuques són els que empresonen activistes no-violents. Qui s’hi vol quedar en un Estat així?"

Ara que la no-violència és tan sospitosa, que salvar vides a la Mediterrània és delicte i que aixecar barreres de peatges tants cops rescatats pretenen que sigui terrorisme... Ara que la criminalitat s’estén a la dignitat dels CDR. Ara que un jutge continua intervenint la democràcia i tot un país dictant qui pot ser o no candidat a la Generalitat, bandejant les urnes i enfotent-se'n. Ara que el ministre de torn diu que no ens podem defensar i que no podem criticar ni denunciar els jutges, com si fossin una casta intocable, infal·lible i irrefutable: la mateixa Veritat revelada... Ara, més que mai, és quan menys cal normalitzar la mentida, quan no es pot desistir en la lluita i quan no podem defallir...

David Fernàndez

pd 1621 La causa és justa

(arafamesdunanyimig)

​ La qüestió catalana ha anat esdevenint, involuntàriament, tan laberíntica que de vegades cal anar al principi de tot i afirmar amb rotunditat que la causa és justa. La reivindicació del dret dels catalans a decidir el seu futur democràticament és justa. Després podem discutir les estratègies, els lideratges, els temps i les formes. Però el fonament és una reivindicació justa, com ho era la dels escocesos i la dels quebequesos, que van poder exercir aquest dret a decidir el seu futur sense topar ni amb un mur inamovible de negatives ni amb una repressió indigna. No hi ha res de substancial que pugui servir per reconèixer aquest dret a escocesos i quebequesos i negar-lo als catalans. I si hi ha unes lleis a Espanya que impedeixen dur a terme aquesta reivindicació justa, el que és injust són aquestes lleis. De la mateixa manera que és injusta la repressió que es deriva d’unes lleis injustes i que persegueix i castiga actuacions pacífiques per tal de dur a terme una reivindicació legítima... hi tenim dret. Potser ja sense somriures, però com sempre pacíficament.

Vicenç Villatoro

Edmon

pd 1620 La banalització del terrorisme (i 2)

(arafamesdunanyimig)

... Si ara l’Estat ens empeny a la violència, és perquè sap que la seva repressió deixarà de tenir límits i deixarà de rebre crítiques dels líders d’altres estats. Mantinguem-nos, doncs, inamoviblement pacifistes, però intentem no quedar-nos aquí. És evident que els CDR no són kale borroka. Però potser hauríem de fer alguna cosa més que fugir del terrorisme com del dimoni: hauríem d’atrevir-nos a denunciar el pervers constructe que ha acabat generant. I hauríem d’entendre que si aquest constructe no hagués esdevingut ideològicament hegemònic, ara alguns jutges no es fregarien les mans mentre engiponen euro-ordres on la desitjada violència s’encarna en nosaltres. La banalització del terrorisme també és això: limitar-se a escapar del seu estigma en comptes de plantar cara a l’autoritària ideologia que l’alimenta i que ara ens amenaça més que mai.

Albert Pla Nualart

pd 1619 La banalització del terrorisme 1

(arafamesdunanyimig)

... Quan un col·lectiu lluita per uns drets bàsics que un estat li nega violentament, el fet que recorri a la violència no fa menys justos els seus objectius, ni menys injust aquell estat. Fa injustos, en tot cas, els mitjans per assolir-los... Que coses tan evidents es diguin tan poc dona una idea del mal que ha fet el terrorisme : un constructe ideològic que, de manera tan implícita com efectiva, projecta únicament el seu estigma sobre la violència política d’un no-estat contra un estat... És un constructe que atempta contra la democràcia perquè dona als estats un poder impune i desproporcionat...

Albert Pla Nualart

pd 1618 Matins de setembre

... Quan torno a casa em capbusso una estona a les xarxes per intentar deduir si els catalans estan indignats o desanimats, si la famosa tardor calenta només serà tèbia. Hiperventilats, rebentistes, lliristes. Els nivells d’agressivitat s’enfilen i s’enfilen fins a fer-me plegar... Em pregunto què em fa estar contenta: els petits grans èxits dels amics que lliuren una batalla personal, l’alegria d’una trobada familiar, els projectes que acaben de néixer. I què em fa venir ganes de plorar: les incerteses pel futur dels meus fills, l’estona que dediquem a parlar de la salut (o la falta de) amb els de la meva quinta, la desolació que percebo en tots aquells que, com jo, confiàvem no fa tant que ens en sortiríem.

Sílvia Soler