pd 1716 Rostollar

(ara fa ...)

Fem república. Us pregunteu què vol dir. Ho vol dir tot, i com que ho vol dir tot, de moment no vol dir res. Voldríem ser una república? Sí. És molt estrany voler ser súbdit d’una monarquia... costa més de dir “Jo no soc monàrquic, soc felipista”, perquè el nou hereu té el carisma d’un ou dur i amb Catalunya ja va demostrar que l’interès general de l’Estat és ell mateix i la seva reial família... Fem república. Què vol dir? Res i tot. Es tracta, com sempre, de posar-hi o no posar-hi article determinant... Per això, si dic “Fem república” puc estar dient qualsevol cosa. Que anirem a un concert, que escriurem un llibre, que ens posarem una samarreta, que direm que ens cau malament el Borbó. Però només si dic “Fem una república” o “Fem la república” rostollarem.

(Nota de l'amanuense: per entendre què vol dir l'Empar amb rostollar cal llegir la resta de l'articulet: https://www.ara.cat/opinio/empar-moliner-rostollar_0_2045795550.html )

Empar Moliner

pd 1715 Autodeterminació

(ara fa ...)

​P​arlo de la reunió Torra-Sánchez, encara que no ho sembli.​ Al Pròxim Orient tothom sap que si es vol obrir una negociació efectiva entre israelians i palestins, el gran problema és Jerusalem, perquè és una qüestió central i emotiva en la qual les dues parts tenen posicions del tot contradictòries que consideren irrenunciables. Per tant, el consell a les parts –si realment volen arribar a un acord– és no obligar-se a resoldre la qüestió de Jerusalem el primer dia, perquè tot quedaria encallat. Que en parlessin d’entrada, que quedi clar que és el tema, però que no ho diguessin públicament. Perquè si diuen que Jerusalem queda exclosa de la negociació i no se’n parlarà mai, el diàleg és un pur 'paripé': no hi ha solució pactada sense Jerusalem. Però si anuncien d’entrada que en parlaran algun dia, tots dos es trobaran amb les oposicions simètriques dels seus, que ho interpretaran com una renúncia inacceptable. Per tant, el consell seria introduir el tema discretament, avançar en altres coses i no fer gaires proclames emfàtiques dient que se’n parlarà o se’n deixarà de parlar. Això sí, les dues parts han de dir coses simètriques. Si canviem els protagonistes, canviem la paraula 'Jerusalem' per 'autodeterminació' i el consell seria el mateix. ​

Vicenç Villatoro

pd 1714 Van jugar a pòquer els líders independentistes? (i 2)

(ara fa...)

... mentre el discurs oficial era que es disposaven a fer la independència, en privat alguns consellers ja preparaven l'escenari de l'exili, és a dir, de la derrota. Aquesta diferència entre el discurs oficial i el real es va fer especialment intensa en els dies anteriors al 27 d'octubre, quan el president Puigdemont, conscient que ja no pot mantenir més la ficció, decideix convocar eleccions. Semblava que era el moment oportú per parlar clar a la ciutadania, destapar el joc i pilotar un canvi de rasant, però justament la por a quedar com uns traïdors i uns mentiders, més el factor de la competència interna, va portar els líders independentistes a tirar endavant amb una DUI que tothom sabia que no es podia fer efectiva. No per falta de preparació, com ara diuen alguns, sinó perquè no era possible si l'Estat s'hi oposava amb la força.

... més que mentir, els polítics catalans "van deixar que la gent cregués" en la possibilitat d'una independència unilateral, esperant així poder provocar un miracle europeu d'última hora que no va arribar. Van voler enganyar l'Estat fent veure que tenien una escala de color quan en realitat tenien una mísera parella. El problema és que l'Estat sabia des de l'inici de la partida quines eren les cartes catalanes. Per això el 'farol' mai va tenir possibilitats de funcionar.

David Miró

pd 1713 Van jugar a pòquer els líders independentistes? (1)

(ara fa ...)

L'independentisme viu angoixat amb una pregunta: ¿van mentir els líders del Procés quan van prometre el 2015 una independència ràpida (entre 18 i 24 mesos) i sense costos elevats? ¿Van amagar informació a la ciutadania en els dies previs a la DUI del 27 d'octubre? ¿És veritat, com va dir l'exconsellera Clara Ponsatí, que "estàvem jugant al pòquer i anàvem de 'farol'"? ... Si el moviment vol superar el desconcert actual ha de fer un esforç per respondre aquestes preguntes. No és fàcil, perquè encara hi ha polítics que fan servir una retòrica volgudament confusionària al voltant del terme República.

La paradoxa és que aquest procés d'independència ha estat dels més transparents de la història, amb fulls de ruta públics i debatuts fins a l'extenuació i que ara serveixen com a prova en la causa judicial del Suprem. O sigui que d'ocultació no n'hi va haver. El problema de fons, i que avui és compartit per la majoria dels implicats, és que el full de ruta pactat era poc realista i molt imprecís, ja que no s'explicitava amb claredat COM s'havia de produir la independència si no era pactada. Potser més que d'engany s'hauria de parlar d'autoengany, almenys en un primer moment... (continuarà)

David Miró

pd 1712 Aquest 2020 em proposo prendre-m’ho amb més calma quan…

1) Torni a descobrir que anar al cine en català és un acte de militància.

2) M’adoni que la genuïnitat és directament proporcional a l’edat del parlant.

3) Trobi errors greus tant als informes de l’escola com de les extraescolars que pago religiosament. No sé si és per sentir-se alleujat, però quan són en castellà també passa.

4) Llegeixi i senti comentaris de mestretites. Sí, acabo de dir que demano pulcritud, però d’aquí a repetir receptes caducades i poc fonamentades hi va un abisme.

5) Comprovi com s’estén la moda del ‘bilingüisme actiu’. En una reunió amb gent diversa (tipus AFA, per exemple) l’última moda és anar parlant en català i en castellà per trossos, “per si de cas algú no entén el català” (esclar, tothom entén el castellà, tant li fa que siguin russos o suecs acabats d’aterrar). Així no ens poden titllar d’intolerants.

Ja veig que no fer-se mala sang no serà bufar i fer ampolles. Però la intenció és el que compta, oi? Que tingueu una bona entrada d’any.

Maria Rodríguez Mariné

pd 1711 La Catalunya Bernardos

(arafa...)

Gonzalo Bernardos –professor titular d’economia de la Universitat de Barcelona– va dir ahir al programa del Basté que els llaços grocs són “escombraries que contaminen”. Ho va dir, hi va insistir i ho va remarcar amb la mateixa falta de respecte que té pels pronoms febles. La idea, expressada amb una cruesa espatarrant, ni és nova, ni és seva, ni la comparteixen només uns quants. Per bé que l’enquesta recent de 'La Vanguardia' constatava que el 77% dels catalans estan en contra de l’empresonament dels membres del Govern de Catalunya, del president d’Òmnium i del de l’ANC, n’hi ha que rebutgen fins i tot el símbol –inofensiu i reivindicatiu– que reclama la seva llibertat. En nom de la Constitució i de la llei, però sense respectar la llibertat d’expressió, veiem que es despengen pancartes a favor de la llibertat dels presos polítics, es demonitza el color groc, s’increpa gent que porta el llaç, es fan ràtzies tabarnícoles a les platges i s’arrenquen “plàstics que contaminen” –per dir-ho en termes de la Catalunya Bernardos– als ponts de les autopistes. Tot pel medi ambient, esclar. Tot per netejar el país d’un independentisme que s’admet com a idea però no com a aspiració legítima de, més o menys, la meitat de tot un poble.

Xavier Bosch

pd 1710 Sí, són presos de la pitjor política

(arafamesdunanyimig) !

Pedro Sánchez no és Rajoy, com Zapatero no era Aznar, i l’independentisme ha d’aprofitar les diferències que hi trobi, encara que sigui per fer valer els vots del Congrés que van permetre al líder del PSOE convertir-se en president del govern espanyol. Però l’Estat continua sent l’Estat, tant si el governa un somriure com si el governa un bigoti. Per això Sánchez s’arrenglera amb el seu ambaixador, i marca la ratlla: a Espanya no hi ha presos polítics. La frase no resisteix l’arbitrarietat de les acusacions als Jordis, ni l’acusació de rebel·lió a la resta de presos i exiliats, quan resulta que el jutge sosté arguments com ara que hi ha rebel·lions sense armes i que el responsable de la violència policial és qui va convocar el referèndum. Això no és justícia, és política i de la pitjor.

Antoni Bassas