pd 2130 Les províncies

(arafa...)

"Si no és a l’expedient, no existeix". ... Les coses no existeixen, només existeix la seva codificació administrativa. Els expedients abans que els fets. El DNI abans que les persones. Les realitats administratives per davant de les realitats vives. L’Estat abans que la nació. És aquesta mentalitat, que tant coneixem, la que ha decidit que el confinament es farà per províncies. Perquè la província és precisament això: el motlle administratiu dissenyat des d'un despatx a Madrid que s'aplica damunt de la realitat, com el motlle s’aplica sobre el fang. La província, com a concepte, no va de la realitat a l'administració, va de l'administració a la realitat. La província pertany a l’univers conceptual de l'expedient, el certificat, la pòlissa i l’informe per triplicat. Confondre el món amb l'administració del món... Aquesta colla de buròcrates adoradors de l’Estat i de la paperassa prefereixen l'expedient a la vida. La província, com a concepte, irreal, de paper, és la seva quadrícula i el seu paradís. I la realitat? La realitat que s’espavili.

Vicenç Villatoro 2.5.2020

 

pd 2129 Peix al covid

 (arafa...)

Comença a haver-hi sospitoses evidències lampedusianes que tot tornarà a ser igual o pitjor. Com passa sovint amb la història, les continuïtats soterrades són més sòlides que els aparents canvis. A part de sortir del confinament amb mascareta, atemorits i teletreballats, ¿hi haurà alguna cosa transcendental que faci transformar, si pot ser a millor, les nostres vides?...

Com serà la “nova normalitat”? Com si no hagués passat res? No, esclar. Però tampoc s’albira cap gran canvi. De moment, hem girat la vista més cap enrere que endavant...  

Ignasi Aragay 3.5.2020

N​ota de l'amanuense: Avui tocaria posar alguna cosa de l'Arcadi Oliveres, però avui ja ho fa gairebé tothom i de moment no tinc res a mà. Segur que quan menys ho esperis sortirà algun paper de diari que parli d'ell. In memoriam per un altre mestre que se'n va. ​

pd 2128 ¿Volem de debò canvis substancials?

(arafa...)

L’hegemonia ideològica expulsa de l'àmbit del “raonable” -del que es considera “sentit comú”- aquelles idees que hi entren en conflicte. Qui les defensa acaba sent titllat de ximple, irresponsable o subversiu. Per això resulta tan difícil sortir d'aquesta crisi del covid amb canvis substancials -per imprescindibles que siguin-, perquè són canvis irreconciliables amb la ideologia hegemònica i, per tant, “forassenyats”...

Canvis substancials vol dir... actuar per principis: si és antisocial, si és anticiutadà, si és deshumanitzador, fora, fora i fora. “¿M’estàs dient, per tant, ximple i subversiu, que vols marxar del mercat lliure?” Sí, estic dient que això que anomeneu “mercat lliure” ens està destruint i esclavitzant. Perquè cap “mercat” pot tenir la “llibertat” d'anar contra el bé comú fent-nos més pobres a tots (en tots els sentits) per fer més rics els ultrarics. Estic dient que sense sortir d'aquest “mercat” no hi pot haver canvis substancials...  maximitza la desigualtat i desertitza la vida col·lectiva, que creix i s’enriqueix esquinçant el teixit social, suburbialitzant els pobles i barris, descohesionant-nos...

Cap societat fa canvis substancials si no qüestiona la ideologia hegemònica: si no té el coratge de començar de nou des d’unes altres bases...

Albert Pla Nualart 26.4.2020

 

pd 2127 Estadístiques

(arafa...) 

...a diferència de dos dies abans, en què els morts per la malaltia havien estat més de 400, aquell dia només n’hi havia hagut 347. A cap dels familiars i amics d’aquests 347 difunts devia semblar-los que això fos una bona notícia.És el problema de les estadístiques... Quan encara no hi havia periodisme ni res que s'hi assemblés, per exemple durant l’epidèmia de pesta del segle XIV, ningú no sabia quin tant per cent de la població havia estat víctima del mal. Només sabien que hi havia un mal devastador, perquè ho veien a casa o al carrer, i s'encomanaven a Déu o al diable per mirar de sortir-se'n.L'evolució de la tècnica, i encara més de les noves tecnologies, han generat una mena d’ésser humà que, més enllà dels antics Homo sapiens o Homo economicus, ara cal definir com a Homo technologicus... la humanitat ha entrat en un procés, irreversible, que l’ha transformada en una espècie que ja no se situa només més enllà dels animals, sinó entre l'animal i la màquina.

Jordi Llovet 2.5.2020

pd 2126 El que vindrà

(arafa...)

ABANS. El confinament em porta a moments de tristesa o d’emprenyada. Però també, a estones, em transporta a temps passats amb una nostàlgia dolça. Quan jo era petit algunes coses s’assemblaven a la situació actual. Els nens com jo anàvem a escola, però després passàvem moltes estones a casa, avorrits, o distraient-nos com podíem... Les dones feien més coses que els homes, i la mare més que tots els altres junts. Dinàvem i sopàvem sempre a casa, i anar al restaurant o al cinema era un extra que s'esdevenia només de tant en tant, i no pas perquè anéssim curts de diners, sinó per un sentit de l'austeritat que havia marcat la manera de fer de la generació dels nostres pares. El consum era mesurat, perquè no hi havia tantes coses per comprar i perquè, quan s'espatllaven, es duien a arreglar. La vida tenia un to casolà que tinc la sensació d'haver recuperat en aquestes setmanes de forçada reclusió.

FAMÍLIA. La diferència principal és que a la nit la televisió ens aplegava al seu voltant com una llar de foc; hi havia veus crítiques que acusaven la caixa tonta de separar les famílies i eixordar les converses. Però no sabíem que aquell aparell ens unia. Ho hem sabut més tard, quan la multiplicació de dispositius i d’ofertes de contingut ha dispersat les famílies fins al punt que és habitual que cada membre estigui en una peça diferent de la casa mirant allò que més li agrada. Cada generació està encapsulada amb els seus propis referents, amb el seu propi sentit del temps. Els més joves tendeixen a la superficialitat, la immediatesa i la interacció. Els més veterans són més pacients però menys porosos, llegeixen llibres i miren pel·lícules de tres hores. ... De la diversitat i de la individualització en surt sovint un esperit familiar que, com diu el tòpic, no és ni millor ni pitjor, sinó diferent...

Toni Soler 26.4.2020

pd 2125 Qui mana a Espanya?

(arafa...)

L'estiu passat un ministre que ja no hi és em va dir: “No t’enganyis, en aquest país el primer poder és el judicial”. Quan Guerra era al govern hi va haver rebombori perquè va dir que “Montesquieu havia mort”, acomiadant la separació de poders. Vàrem entendre que la primacia era de l’executiu. ¿Deu ser que el judicial ha recuperat terreny?... 

¿Hem d'entendre que hi ha una jerarquia de poders? ¿Que el poder judicial pot criticar el poder executiu però l’executiu no pot criticar el judicial?...

L’equilibri de poders és un dels indicis més clars de la qualitat d'una democràcia. Tanmateix, la sospita de la primacia del poder judicial fa temps que està estesa. I els poders executiu i legislatiu hi han contribuït poderosament traslladant a la justícia problemes que s’havien de resoldre en el terreny de la política. Marca una època la decisió del govern Rajoy de subrogar en el poder judicial la responsabilitat de resoldre la qüestió catalana. Una decisió que va polititzar alarmantment la justícia, que ha demostrat la impotència de la política i que no ha contribuït en res a l’encarrilament del problema.

Josep Ramoneda 26.4.2020

 

pd 2124 La socialització de la mort de Déu

 (arafa...)

... La ciència ens ha permès creure que controlem la vida, i abans de no controlar-la estem disposats a ensorrar l'economia... Som fills del progrés i deu ser del tot inevitable que ho fem així. El progrés ha sigut, abans que res, una revolta contra el fat i la providència. No li ha semblat suficient que Déu ho vulgui. A principis del XX Déu volia que morissin un de cada tres catalans abans dels 4 anys, i ha sigut revoltant-nos-hi que hem aconseguit una esperança de vida de 84 anys. El progrés és un pols contra la voluntat divina. Déu ens fa i ens vol mortals, i nosaltres, per poder ser eterns, l’hem fet mortal a ell. La mort de Déu, apuntada per Nietzsche el 1882, no ha parat de socialitzar-se. Hem perdut la consciència de com és de recent la creença que després de la vida no hi ha res. Però encara som menys conscients que a la creença -universal i inqüestionable fins fa molt poc- que hi havia una altra vida, l’ha substituïda -de manera subreptícia i inconfessable- la de la vida mortal eterna. Una era indemostrable, un misteri, l'altra és directament una estafa. No sabem si la mort de Déu permet néixer el superhome, però sembla clar que, de moment, ens fa millors consumidors... 

Albert Pla Nualart 19.4.2020