pd 2159 La confederació Pujol

 (arafa---)

... Cadascú pot triar el seu Pujol preferit: el cristià devot; l’activista empresonat per la dictadura; el banquer mecenes que va acabar sent un mal banquer; l’ideòleg d’un moviment que va contribuir a la cohesió civil de Catalunya; el governant que va prestigiar la Generalitat i que va mantenir el suport popular durant 23 anys; el cabdill personalista que es va erigir en l’únic intèrpret de les necessitats del país; i, finalment, el pare de família permissiu que va deixar fer mentre la corrupció sistèmica contaminava el seu partit i el seu govern... qualsevol analista rigorós sap que l’expresident és un perfecte exemple de la confederació d’ànimes de Ribot i Janet. Totes les ànimes de Pujol són Pujol; i no només no s’exclouen, sinó que es complementen. El Pujol patriota explica el seu esperit de sacrifici però també la seva ambició...  , en el seu cas, com en molts d'altres, un cop el poder es dóna per suposat, la supèrbia apareix de forma automàtica i ennuvola la percepció de la realitat. Per això és tan important, en democràcia, posar límits temporals als hiperlideratges...      

Toni Soler 14.6.2020

pd 2158 Conflictes actuals: identitats o classes? 2

(arafa---)

... evidentment, no són els partits d’extrema dreta els que resoldran els seus problemes, ja que són partits que estan sempre al servei dels més poderosos, i només utilitzen el “poble” per aconseguir vots...  Alhora, es dilueix la vinculació entre classe i partit polític, que havia estat l’esquema estructurant de la política democràtica i que està sent substituïda pel vincle identitat/opció política...

¿Per quina raó els partits d’esquerres, socialistes i socialdemòcrates, han evolucionat i ara representen sobretot els interessos de la nova classe mitjana, la de la gent professional? És una qüestió complexa: canvis en la classe treballadora, millores en certs moments que porten a una pèrdua de cohesió i també d’aparells propis. A un desclassament, en termes clàssics. I alhora, creixement d’una nova classe mitjana sustentada en un poder tècnic,... però també víctima d’aquesta mateixa classe alta que li va estrenyent els marges de maniobra i retallant el poder i els recursos públics. Apel·lant políticament al suport de la classe treballadora sobre la base de modernitzar i combatre els privilegis, però inclinant-se, ben sovint, davant els poderosos, en un intent d’equilibri impossible. Mentrestant, decebuda, gran part de la població va quedant a la deriva, en una democràcia cada vegada més feble. I els conflictes s’atribueixen a les identitats quan, de fet, són les desigualtats allò que fonamentalment els genera.

Marina Subirats 7.6.2020

 

pd 2157 Conflictes actuals: identitats o classes? 1

(arafa---)

... probablement en altres països veurem encendre’s aquest tipus de focs, amb unes característiques ben peculiars. Ja no arboren, com en altres èpoques, la paraula revolució ; ja no apel·len als partits per tractar de solucionar els seus problemes. El “No ens representen”, la manca de definició dreta/esquerra, la inexistència d’un programa polític, configuren un fenomen que mostra que una gran part de la població és fora del sistema polític institucional, sense altre mitjà d’expressió que el crit i la revolta, exposant, fins i tot, la vida, la darrera cosa que els resta.

Fa temps que els partits polítics han deixat de representar la classe treballadora en les seves necessitats i propostes, que han anat quedant deslegitimades, titllades de populistes o comunistes. Piketty en parla en el seu darrer llibre, Capital i ideologia, sense aprofundir-hi gaire, però posant de manifest un fet notable: els partits d’esquerres, socialistes i socialdemòcrates, eren votats fa uns trenta anys sobretot per la gent treballadora, la més pobra i amb menys nivell educatiu; actualment aquests sectors o no voten o es decanten en major mesura per un vot de dreta, i fins i tot d’extrema dreta, segons la configuració política vigent a cada país, mentre que els partits d’esquerra són votats sobretot per persones amb alts nivells d’estudis. Ell simplement ho constata, sense donar-nos-en la raó, però n’assenyala una conseqüència: la classe treballadora no se sent representada pels actuals partits d’esquerres...  

Marina Subirats 7.6.2020

 

pd 2156 La il·lusió mínima vital

 (arafa---)

Pensament ràpid: sempre guanyen els dolents. Pensament lent: la maldat està sobrevalorada.

Totes les persones tenen una cara bona, fins i tot aquelles que tenen molta cara.

Totes les persones tenen una cara fosca, fins i tot aquelles que fan cara de bones persones.

Els idealistes creuen que la política és pedagogia, els arribistes que és poder i els cínics saben que és l'art de fer veure que tens poder.

¿Ens immunitzarem mai contra l'estupidesa humana?

Per què no es contagien la solidaritat, el desig de la feina ben feta, el sentit comú i la decència?

Ignasi Aragay 7.6.2020

pd 2155 ¿És racista la paraula "raça"?

 (arafa---)

¿Hem d’evitar ja per sempre la paraula raça o la locució trets racials? ¿És racista parlar de raça? No hi ha dubte que falsifica la realitat, i abona el racisme, identificar uns trets físics amb els constructes socials que s'hi associen. Però també la falsifica, i no ajuda gens a canviar-la, ignorar la realitat objectiva dels trets físics. Els constructes socials pertanyen a l'àmbit de les creences i els prejudicis. I els trets físics tenen una base biològica. Tant si volem parlar dels trets físics com dels constructes socials, la paraula raça pot ser adequada i necessària. I serà sempre el discurs en què s'inscriu, i el que diem amb aquest discurs, el que ens farà racistes o antiracistes. “Però les races no existeixen!” Fals. Les races no existeixen com una realitat del món natural si -incorrent en un clar racisme- considerem que vinculen determinades diferències físiques amb un grau superior o inferior d’humanitat. La ciència i l'ètica desmenteixen aquest correlat i el consideren un prejudici sense cap fonament. I, tanmateix, l’ús d’aquesta raça també pot ser necessari i adequat en ciències socials... 

En el discurs més correcte, la diversitat de trets racials -negres, magribins, xinesos, gitanos, europeus, etc.- s'està diluint en la que oposa els blancs als racialitzats. Uns són descrits per un tret físic objectiu i inherent i els altres subsumits en un prejudici social subjectiu.¿I això no és discriminatori?...

Albert Pla Nualart 7.6.2020

pd 2154 "Policia patriòtica"

 (arafa...)

... el president del govern espanyol ha declarat en seu parlamentària que existia una policia política, o si es vol una policia patriòtica. Que operava construint informes tendenciosos o falsos, investigant les persones i les organitzacions per criteris polítics. Doncs semblaria raonable que ens hagués anunciat que es revisarien immediatament tots els informes elaborats per aquesta policia política –l’existència de la qual acabava de reconèixer– i que es tirarien enrere totes les decisions injustes que s’havien pogut prendre fent cas als seus informes. Dir que hi ha hagut una policia política i no comprometre’s a esmenar les injustícies comeses és quedar-se a mitges. A menys que a mitges.

Vicenç Villatoro 6.6.2020

pd 2153 Feu, fills meus, el que us doni la gana

(arafa...)

“Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,/ i puguis caçar molt i passar de política./ Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,/ que hi ha guerres i fa feredat com va el món”. Ho escriu Ponç Pons a l’esplèndid poema Carta de Nadal a mon pare, que acaba amb aquest parell de versos: “Des que te'n vas anar sent es pes d’un gran buit/ i no vull que te moris, mon pare, mai més”.

Però no totes les cartes al pare neixen de l’agraïment, potser perquè no tots els pares són com el de Ponç Pons, que l’única cosa mal feta que va fer en aquesta vida va ser morir-se...

Som allò que els pares ens van ensenyar quan no estaven intentant ensenyar-nos res. La frase és d’Umberto Eco i no pot estar més ben trobada. Però, a banda de servir-los d'exemple, la temptació d’alliçonar els fills sempre hi és. Els voldríem estalviar unes equivocacions que nosaltres veiem a venir i que ells hauran d’experimentar per la via dura abans d’adonar-se que allò que els dèiem no era tan desencertat com els semblava...

Eva Piquer 6.6.2020