pd 2175 Un "fucking" drama

(arafa---)

En el debat sobre la salut del català hi ha una veritat que no es pot dir: l’evident i simple fet que és impossible que avanci si la llengua amb qui es disputa els usos públics no retrocedeix....

Si el català l’hem de salvar sent guais i enrotllats, l’única aposta factible és el catanyol bilingüista. Perquè parlar un català massa genuí no deixa de ser una mostra d’etnicisme; i no cedir la llengua, una forma de racisme. Cedim-la, i cedim-la generosament. Passem-nos a la seva abans que tinguin ni tan sols la temptació d’anar a la nostra. Actuant així -és cert- es parlarà molt més en castellà, però... i l’extraordinària imatge de cosmopolitisme que donarem!... 

... el drama és que no havent tingut la força per defensar la llengua amb el grau de fermesa -i antipatia - que calia, hem volgut fer de la debilitat virtut i de la simpatia l’única estratègia. Primer se'ns van acabar els monolingües autèntics i aviat no ens quedaran ni els simpàtics. “No confonguis el país amb Barcelona!”, salta el lector que encara parla sempre i arreu en català. Que no es confongui ell: el país no és Barcelona però el que passa ara a Barcelona -si mantenim la simpatia - serà el futur del país.    

Albert Pla Nualart 5.7.2020

pd 2174 Sánchez contra ERC

 (arafa---)

Em jugo un pèsol que no hi haurà convocatòria abans de les eleccions catalanes de la taula de negociació a la qual Sánchez es va comprometre amb Esquerra. Sánchez és un mal estadista, però és un excel·lent filibuster: els seus moviments no tenen per objectiu resoldre els problemes sinó obtenir rèdits electorals i conservar el poder. I, en aquesta lògica, sap que la convocatòria de la taula és un actiu electoral per a Esquerra. I ara això no li interessa. Fa uns mesos potser sí: llavors necessitava Esquerra i sabia que la castració de la taula de diàleg alimentava el món de JxCat i de Puigdemont...  a Sánchez li interessa un PSC reforçat i un independentisme afeblit. Per resoldre el problema català? No! Això és irrellevant. Per no dependre necessàriament d’un sol soci, per tenir més d'un soci possible i així abaixar-ne les exigències i poder triar el que li surti més bé de preu.

Vicenç Villatoro 4.7.2020

pd 2173 Per què no ens prenem seriosament l’atenció domiciliària de la gent gran?

 (arafa---)

... Vivim en una societat que no valora la gent gran. Fan nosa... els dos grans problemes de la gent gran són la soledat i la pèrdua del sentit de la vida.

Pèrdua del sentit de la vida?

Per la meva experiència, aquesta pèrdua pot aparèixer quan se’t mor la parella de tota la vida, que l’un aguantava l’altre, o quan va morint la gent de la teva generació, o se t’ha mort un fill, o si estàs bé del cap però el cos no et segueix. No tot se soluciona aprenent a fer servir l'iPad o passant la tarda veient sèries a Netflix.

Aquesta idea de construir pisos on vagin a viure parelles amigues quan siguin grans, és possible?

Sí, però han de tenir prevista l’atenció sanitària. Tant si vius en una caseta a Suècia amb un prat al davant com si vius en un pis tronat, si ve el coronavirus l’atenció sanitària no serà tan diferent.

Entrevista a Josep M. Via Redon 5.7.2020 

pd 2172 Carta a la manifestació del 10 de juliol de 2010: 'Catalunya en miniatura'

(arafa---)

Qualsevol persona que vulgui analitzar què ha passat a la Catalunya convulsa dels anys 10 del segle XXI haurà de tornar a un cap de setmana xafogós de fa una dècada. Aquells tres dies de juliol de 2010 són Catalunya en miniatura...

Divendres, 9 de juliol de 2010: el Tribunal Constitucional fa pública la sentència completa per la qual retalla l'Estatut i nega els drets històrics i la condició de nació a Catalunya. Dissabte, 10 de juliol de 2010: un milió de persones (i el 85% dels diputats al Parlament) es manifesten contra la sentència, amb crits majoritaris d'independència i desenes de milers d'estelades que surten de l'armari. Diumenge, 11 de juliol de 2010: les que surten de l'armari a Barcelona són les banderes espanyoles i ho fan per celebrar, en una pantalla gegant a l'avinguda Maria Cristina, un gol d'Iniesta que dona el primer Mundial de futbol a Espanya.

Aquells tres dies són un retrat bastant aproximat del que som. Catalunya és divendres... És acceptar que no té el poder ni la força per canviar, ni amb el màxim consens ni amb la llei a la mà, l'estat del qual forma part. Catalunya és dissabte. És un altre milió de persones que el catalanisme posa al carrer i que comença a dir que si no és per les bones, potser serà per les males, però que alguna sortida hi ha d'haver. I, finalment, Catalunya és diumenge. La victòria de la roja, celebrada eufòricament a Barcelona, perquè una part important dels seus ciutadans també se senten legítimament espanyols. I després d'aquell cap de setmana ha vingut una dècada que ha semblat un segle...

P.D. Aquella manifestació devia ser l'últim assaig d'unitat del catalanisme. A les imatges, s'hi veu més il·lusió que indignació. L'Estat se'n va defensar (i se'n defensa encara) amb el mateix esperit de l'“A por ellos” que els aficionats de la selecció espanyola cridaven contra els holandesos.

Albert Om 4.7.2020

 

pd 2171 Cal pujar la muntanya

(arafa---)

 

... El monitor que vulgui fer agafar gust per la muntanya als seus alumnes, només a partir dels llibres, de fotografies i d'explicacions, per més bé que ho faci, no se'n sortirà. La muntanya s'ha de pujar per estimar-la. Només el qui ha fet l'ascensió i ha sentit que el cor li galopa, només el que ha vist les seves fraus i el seus prats i s'hagi posat una flor a la boca, sap què és la muntanya... 

 

Jaume Camprodon 12.3.1989

pd 2170 Catalunya ha canviat, Espanya no

(arafa---)

S'ha dit sovint que la sentència contra l'Estatut del 2006 va ser el tret de sortida del moviment independentista. Amb el pas dels anys, he arribat a la conclusió que va ser just el contrari: el nou Estatut va ser l’excusa que van utilitzar els poders de l'Estat per justificar una frenada en sec d'un procés de reforma que amenaçava de prendre formes federalitzants i corregir tres segles d’inèrcia centralitzadora...

Entre el 2010 i el 2014 (amb la consulta del 9-N) vam viure una primavera que seduïa el món pel seu caràcter cívic i transversal. A partir d’aleshores, quan l’entusiasme es va traduir en un mandat electoral, van començar els problemes. Mas i Junqueras es van trobar atrapats entre l’obligació moral de satisfer els seus votants i la impossibilitat d'arribar a cap acord amb el govern espanyol, que anhelava una exhibició de força. Per a Espanya, el repte català suposava una oportunitat d’afirmació nacional (convertint Catalunya en una mena d’enemic exterior intern) i una excusa per a la recentralització. El resultat va ser el xoc institucional del 2017, i l’epíleg que encara estem vivint. Una dècada després, malgrat el fracàs objectiu de les seves expectatives, Catalunya és un país del tot diferent, mentre que Espanya és una versió més obscura d’ella mateixa. La dècada del gran canvi, pel que sembla, durarà més de deu anys.  

Toni Soler 28.6.2020

 

pd 2169 Els bons mestres

(arafa---)

Els bons mestres sempre se'n surten, sempre hi posen tota la seva intel·ligència, enginy i passió... Sóc dels que pensen que no hi ha un únic mètode vàlid, sinó que el que hi ha són precisament mestres vàlids. Segur que de casos reeixits en trobem tant en instituts i centres innovadors com en d'altres de tall més tradicional. La fórmula màgica no existeix, ni per ensenyar ni per avaluar. El que hi ha són bons mestres que no escatimen esforços ni dedicació. Quan això passa, la resposta dels alumnes està garantida...

Igual que parlem d’esforç, feina callada i entrega quan ens referim als bons mestres, també ho hem de fer amb els nois i noies. Els hem de poder demanar dedicació, temps, interès. Autoexigència. No posar-los les coses massa fàcils. Dir-los la veritat: s’hauran de passar la vida estudiant, aprenent, formant-se, pensant... 

... són mestres vocacionals, grans professionals, i n’hi ha molts, el que passa és que... la seva veu ha quedat tapada, silenciada, victimitzada, corporativitzada.

Ignasi Aragay 28.6.2020