(arafa---)
En el debat sobre la salut del català hi ha una veritat que no es pot
dir: l’evident i simple fet que és impossible que avanci si la llengua
amb qui es disputa els usos públics no retrocedeix....
Si el català l’hem de salvar sent guais i enrotllats, l’única aposta
factible és el catanyol bilingüista. Perquè parlar un català massa genuí
no deixa de ser una mostra d’etnicisme; i no cedir la llengua, una
forma de racisme. Cedim-la, i cedim-la generosament. Passem-nos a la
seva abans que tinguin ni tan sols la temptació d’anar a la nostra.
Actuant així -és cert- es parlarà molt més en castellà, però... i
l’extraordinària imatge de cosmopolitisme que donarem!...
... el drama és que no havent tingut la força per defensar la llengua amb el grau de fermesa -i antipatia - que calia, hem volgut fer de la debilitat virtut i de la simpatia l’única estratègia. Primer se'ns van acabar els monolingües autèntics i aviat no ens quedaran ni els simpàtics.
“No confonguis el país amb Barcelona!”, salta el lector que encara
parla sempre i arreu en català. Que no es confongui ell: el país no és
Barcelona però el que passa ara a Barcelona -si mantenim la simpatia - serà el futur del país.
Albert Pla Nualart 5.7.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada