pd 2317 Seriositat, sisplau

 (arafa<d'1any)

En l'àmbit polític, em treuen de polleguera la màgia, la manca de professionalitat, l’èpica heròica, la improvisació, les brometes, la sentimentalitat, els alts i baixos, els canvis de guió sobtats, l’absurditat. Hi busco (i no hi trobo) seriositat, ordre, credibilitat, fiabilitat...

Quan tornarem a tenir servidors públics que prioritzin el servei públic? Rere l’espectacle lamentable en què vivim, en realitat no hi ha confrontació d'idees ni gairebé d'estratègies, sinó mandra de pensar i de dir el que penses, covardia mental, per no parlar directament d’estúpides mentides pietoses repetides fins a l'esgotament a la parròquia dels convençuts. Així, esclar, no sortim del cercle viciós de les pròpies impotències... El populisme, en totes les seves versions dures o toves, globals o nostrades, és tot al contrari: és voler caure bé, és fer volar coloms, és prometre paradisos, és no arremangar-se en el dia a dia, és deixar que els problemes es podreixin, és buscar culpables fàcils, és defugir tota autocrítica, és l’èpica fake. És, en fi, la incoherència feta norma: un dia dic una cosa i l'endemà la contrària, i em quedo tan ample...    

Ignasi Aragay, 24.1.2021

pd 2316 O nostres o buides

 (arafa<d'1any)

Desactivar el moviment sobiranista català és un objectiu d’estat. Però té una pedra a la sabata: que les institucions catalanes estiguin governades per sobiranistes o nacionalistes. El poder autonòmic és limitat, però existeix i fa nosa quan està en mans descontrolades. Per això des de fa anys l'Estat ha maniobrat per treure's la pedra de la sabata. La primera opció seria desallotjar els sobiranistes del govern de les institucions. Però per fer-ho cal guanyar-los en unes eleccions. I les eleccions es guanyen a les urnes, tot i que de vegades s'hi pot contribuir des dels despatxos: PSOE i PP van desallotjar els nacionalistes del govern d’Euskadi quan es van anul·lar les candidatures de l’esquerra abertzale. Però si no s'aconsegueix hi ha una segona opció: buidar de contingut les institucions. I això sí que es pot fer des dels tribunals i els despatxos. Les quotes de poder que poden exercir les autonomies lleials es neguen a l’autonomia governada pels sobiranistes a base de retalls, inhabilitacions, recursos, ofec econòmic, etcètera... Si es pot, desallotjar els sobiranistes del govern. Si no es pot, buidar les institucions que governen.

Vicenç Villatoro, 24.1.2021

pd 2315 Xotis fiscal

(arafa<d'1any)

«Último día de despotismo y primero de lo mismo» A Quito, l’endemà de la independència (Eduardo Galeano)

Carles Puigdemont és republicà i és exiliat. I sí, es va exiliar per motius polítics. Diran que és un fugat –com si els exiliats del 1939 no ho fossin, també, escapolint-se de la justícia criminal franquista-... I no, no vinc a comparar, sinó tot el contrari. A diferenciar. És incomparable l’exili en dictadura amb l’exili en democràcia. I alhora vinc a diferenciar encara més: en un determinat sentit ètic i democràtic, és molt més degradador –per insòlit– haver-se d’exiliar-se en democràcia per posar urnes que en dictadura després d'un cop d'estat armat...

¿podria ser que el tribunal que ordena mantenir les eleccions sigui el mateix que inhabilita qui les ha d’organitzat? Sí, sí se puede. En tot cas, si volen governar aquest país que tant s’estima les urnes, l'únic exigible és que deixin les togues i es presentin a les eleccions. Més encara quan tot ho retorcen: en el judici del conseller Bernat Solé la tesi de la Fiscalia sí que va ser de xotis, de conya i de befa al teatre de la llei: va venir a dir que la prova de culpabilitat és que no trobava cap prova incriminatòria. I així tot. Estat nacional-judicial. A por ellos. Oé, oé.  

David Fernàndez, 23.1.2021

pd 2314 21 desitjos terrenals per al 2021

 (arafa<d'1any)

Que els polítics defugin la temptació de les promeses fàcils, que ens prometin senzillament esforç, esforç i esforç...

Que els savis de lletres i ciències, tots sumats, trobin la vacuna que immunitzi la humanitat contra l’endèmic i contagiós virus de la inhumanitat.

Que no ens refugiem còmodament en la indiferència culpable davant els que malviuen a la intempèrie. Sisplau, clemència!

Que els nostres nobles i eterns ideals aprenguin a conviure amb les nostres prosaiques i quotidianes misèries terrenals.

Que no oblidem, però sí perdonem. I que els carrers tornin a ser una festa cívica, potser menys emocional.

Que els avis reguanyin la seva llibertat i confiança. Que les amistats tornin a fluir. Que desterrem la por i torni l’esperança.

Que retrobem l’atzar, la improvisació, la porosa llibertat d’equivocar-nos.

Que el teletreball no ens encapsuli digitalment, no ens faci perdre la paraula espontània, la mirada còmplice, la broma creativa, el tacte, el canvi de parers, l’intercanvi de sensacions.

Que la curiositat esdevingui tolerància i acollida. Que la intolerància esdevingui una raresa curiosa, una estupidesa.

...

Ignasi Aragay, 10.1.2021

pd 2313 No menystinguem el catastrofisme

(arafa<d'1any)

La mentida més difícil de desemmascarar és la que necessitem creure’ns...

... no negaré que som molts els que, de vegades, ens deixem anar en la malaltissa tendència a veure-ho tot més negre del que és, perquè, entre altres coses, ens estalvia esforços i ens ajuda a portar millor el nostre malestar intern...

Hi ha un catastrofisme valuós i un altre de rebutjable. I la diferència, sempre, és que el primer és serè i racional -s’obre a debatre i a ser desmentit tant com calgui-, mentre que l’altre és visceral i dogmàtic i, quan se sent arraconat, crida i s'enfada. No hauríem d’estigmatitzar qui prediu catàstrofes, sinó només qui les prediu sense arguments sòlids. Però hi ha un senyal, de tipus ètic, que ens indica sempre quan el catastrofisme és valuós: ho és quan crida a actuar, a esforçar-se, i no ho és quan només és una excusa per no fer res i deixar-se anar... igual que tan sovint el catastrofisme és una excusa per no fer res, l'anticatastrofisme sistemàtic ens pot posar uns aclucalls amb què seguim avançant cap a un daltabaix que podríem esquivar. 

Albert Pla Nualart, 10.1.2021

 

pd 2312 Les fulles del rave

 (arafa<d'1any)

Quan vaig veure que s'havia posat de moda anar pel carrer amb caputxa, vaig recordar-me de Johan Huizinga i del seu llibre El otoño de la Edad Media... A la portada del llibre, disseny de Daniel Gil, sortia la fulla d'un arbre. Una fulla seca que em retornava a les voreres de Barcelona entapissades per les fulles caigudes dels plataners. Així, cada cop que arriba la tardor m'endinso en una Edat Mitjana biogràfica... Els anys setanta van ser la tardor de la classe obrera. Una Edat Mitjana en què s'apagava una estructura social, una manera de creure, de practicar una religió, que sempre és atàvica, i encara no s'havia configurat el món que havia d'arribar. El d'ara. Avui, en plena pandèmia, les fàbriques del Vallès són castells en ruïnes i, l'altre dia, al voltant de quatre-centes persones van omplir una nau abandonada per celebrar una rave. Es van passar dos dies dansant, bevent i adorant la blanca flor de l'estramoni, que diria Ramon Erra. A la porta, com va fer el monjo Luter amb les seves tesis, van penjar un cartell manuscrit, amb títol en anglès, Stay awake, i que acabava dient en castellà: "El sistema no funciona. Hora de salir!!!" Als camins i a les tavernes de l'Edat Mitjana, els goliards cantaven el mateix mentre se'n fotien de l'apocalipsi, i el món cridava: Penitenciagite.  

Javier Pérez Andújar, 9.1.2021

pd 2311 Quan el covid se t'emporta l'àvia

 (arafa<d'1any)

Quants néts i nétes han vist morir els seus avis i àvies a causa del covid-19 els darrers deu mesos? L'estadística diu que a Catalunya la pandèmia s'ha endut la vida d’unes 14.000 persones més grans de 65 anys. Per a molta canalla, doncs, que el virus mata no ha estat una explicació teòrica dels pares sinó un dolorós descobriment personal que ha arribat prematurament a la seva vida. La mort mai no és fàcil de mirar de cara i menys quan li toca fer-ho a una criatura. L’escriptor Ricardo Alcántara ha publicat Tres llàgrimes (Baula, 2020), un conte il·lustrat per Noemí Villamuza que explica la història d'un nen a qui se li mor l’àvia i la tristesa que l’aclapara fins que experimenta la companyia que li fan els seus records: "Malgrat que ja no la podia veure, l’àvia era sempre, sempre, sempre, al meu costat". Acompanyem-los en el dol i en superar-lo.

Antoni Bassas, 9.1.2021