«Último día de despotismo y primero de lo mismo» A Quito, l’endemà de la independència (Eduardo Galeano)
Carles Puigdemont és republicà i és exiliat. I sí, es va exiliar per
motius polítics. Diran que és un fugat –com si els exiliats del 1939 no
ho fossin, també, escapolint-se de la justícia criminal franquista-... I no, no vinc a comparar, sinó tot el contrari. A diferenciar. És
incomparable l’exili en dictadura amb l’exili en democràcia. I alhora
vinc a diferenciar encara més: en un determinat sentit ètic i
democràtic, és molt més degradador –per insòlit– haver-se d’exiliar-se
en democràcia per posar urnes que en dictadura després d'un cop d'estat
armat...
¿podria ser que el tribunal que ordena mantenir les eleccions sigui el mateix que inhabilita qui les ha d’organitzat? Sí, sí se puede. En tot cas, si volen governar aquest país que tant s’estima les urnes, l'únic exigible és que deixin les togues i es presentin a les eleccions. Més encara quan tot ho retorcen: en el judici del conseller Bernat Solé la tesi de la Fiscalia sí que va ser de xotis, de conya i de befa al teatre de la llei: va venir a dir que la prova de culpabilitat és que no trobava cap prova incriminatòria. I així tot. Estat nacional-judicial. A por ellos. Oé, oé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada