pd 2470 Un burquini a la piscina

(arafa<d'1any)

... ¿fins a quin punt hem de ser tolerants amb maneres de presentar-se en societat que desafien els valors més generals?, ¿hi ha d'haver límits? No fa gaires anys, hauria escandalitzat molt més la néta en topless que la dona en burquini, per no parlar del noi andrògin. En canvi, en ple segle XXI, tothom que es considera progressista tendeix a negar que una buscada androgínia li creï incomoditat, i més aviat l’elogia. Però és obvi que el votant de Vox o el PP no ho veu igual. ¿Ser igual de tolerant és una virtut en tots aquests casos?¿O certes toleràncies són simplement reaccionàries? ¿No hi hauria d’haver un terreny intermedi -potser el més fèrtil- de tolerància crítica: que respecti qui vulgui ser diferent sense, per això, deixar de combatre els valors implícits en algunes diferències?

Un respecte absolut a “les identitats” pateix del mateix mal que la convivència multicultural de certes urbs: idíl·lica fins que esclata en un bany d’odi i violència. Idíl·lica, només, mentre cada identitat viu a la seva bombolla. Un reduccionisme molt propi de la correcció política sol dir: si toleres el topless i l’androgínia, també has de tolerar el burquini. Rere aquest reduccionisme hi ha la idea que no hi ha cultures ni identitats més humanes, més civilitzades, més avançades: que pensar-ho és supremacisme. Crec, ben al contrari, que la convivència exigeix confrontar, en un debat pacífic, valors -lligats a identitats-, partint de la base que no tots són igual de civilitzats i de respectables. ... Respectar el burquini ha de ser compatible amb mostrar-se crític amb els valors que encarna, amb aspirar a veure’l desaparèixer de les piscines públiques. Una societat que no aspira a ampliar els seus valors compartits no conviu: només viu junta ignorant-se.

Albert Pla Nualart, 3.10.2021

 

pd 2469 En un jardí per haver parlat de "cossos amb vagina"

(arafa<d'1any)

La revista mèdica The Lancet s'ha vist embolicada en una polèmica lingüística. Un titular de portada sobre violència obstètrica incloïa la cita: "Històricament, s'ha negligit l'anatomia i la fisiologia dels cossos amb vagines". El fet que no s'hi referissin com a "dones", a seques, va omplir la redacció de queixes. El terme els semblava deshumanitzador: reduir la persona als genitals amb els quals està equipat. Se suposa que es va triar aquest terme per ser respectuós amb el col·lectiu trans, que reclama deslligar gènere i sexe anatòmic. O sigui, que s'assumeix que ni totes les dones tenen vagina, ni tothom que té una vagina és una dona. La manera més precisa hauria estat parlar de "dones cis", és a dir, aquelles en què la seva identitat de gènere i el fenotipus sexual coincideixen. Però aquest "cis" és una partícula a la qual li queda molt de camí per fer abans de formar part del llenguatge comú. (I els mitjans, esclar, podem ajudar a popularitzar una sèrie de termes que potser compliquen una mica el discurs però tenen l'avantatge de no excloure cap minoria.)

Ara bé, el clima de polarització extrema entre els dos corrents del feminisme –el que inclou i el que exclou les dones transsexuals– fa difícil que es pugui arribar a una solució acceptada de manera transversal. I l'economia de llenguatge tampoc no perdona i imposa les seves inèrcies. N'hi ha que creuen que canviar el llenguatge és la palanca per canviar el món. Jo, en aquest sentit, em declaro carmejunyenista: millor intentar canviar el món primer i el llenguatge evolucionarà. Tinguem el debat lingüístic –i tinguem-lo serenament– per tal que homes i dones trans puguin sentir reconeguda la seva elecció de gènere...

Àlex Gutiérrez, 9.10.2021

 

pd 2468 Nens i gossos

(arafa<d'1any)

La senyora camina, al pas lleuger que li permeten els talons, amb les dues mans ocupades. En una, la corretja extensible del gos. En l'altra, la maneta del fill petit... El que és important és com tracta el gos i com tracta el nen...

Vet aquí que el nen estira massa la mà de la mare. I la mare, tota seriosa, li diu: “Nico! No estiris! Anem pel carrer, jo sóc la teva mare, no una amigueta, i et demano que no estiris. Entesos?”

El nen mou el cap amunt i avall tristot. La mare ha fet un to dur i malsucós. “Entesos, Nico?”, repeteix la mare. I el nen, llavors, mou els llavis i fa: “Entesos...”. Ell no volia decebre-la.

Però vet aquí que llavors el gos vol ensumar i pixar a la roda d'una moto i estira la cadena extensible. La dona somriu i es dirigeix a la bèstia. Estrafà la veu i, com una dolça pallassa, exclama: “Ai, txurri! Què patxa? Que txens gàneix de fer un pipinet? Eh? Eh? Un pipí!”

El gos i el nen se la miren. L'un i l'altre entenen el mateix. La mestressa –en realitat és mestressa de l'un i l’altre– ha intercanviat els papers sense voler. Al nen el tracta com a un gos i al gos el tracta com a un nen.

Empar Moliner, 9.10.2021

 

pd2467 Seguiré preguntant si és nen o nena 2

(arafa<d'1any) 

(continua d'ahir)

El mateix pensament màgic sembla que també vulgui negar el que distingeix mitja humanitat. Creu que negant el binarisme, fent-nos a tots d’un gènere indefinit, ningú serà maltractat. I és cert que té tot el sentit rebutjar una divisió binària, construïda amb rígids estereotips, que vol veure malalts o degenerats en tots els que no hi encaixen. ¿Però això ha de comportar negar, també, que darrere el binarisme hi ha una base biològica? Entre el progressisme més jove i radical es va estenent la creença que res no és innat, tot és ambiental, i que, per exemple, si als nens –en general i amb clares excepcions– els agrada més jugar a futbol que a les nenes és només pels estereotips culturals que els hem imposat. I s'arriba a criticar l'incaut que encara pregunta a uns pares si és nen o nena, perquè fent-ho, diuen, ja està imposant estereotips. És un pensament que confon altre cop els dos discriminar: que creu que distingint ja tractem pitjor i que només tractarem igual negant la distinció, veient-hi només un invent cultural per tractar pitjor... el repte de tota societat quan intenta ser més civilitzada és aprendre a respectar la seva diversitat, no pas negar-la o ignorar-la. Si els homes i les dones som –en part, a grans trets i amb rellevants excepcions– diferents per raons biològiques, el repte és no construir sobre aquesta biologia estereotips que serveixin per negar la plena humanitat de mitja humanitat i estigmatitzar tots els que, per les raons que sigui, no s'hi identifiquen.

Albert Pla Nualart, 26.9.2021

pd2466 Seguiré preguntant si és nen o nena 1

 (arafa<d'1any)

... el verb discriminar té dos sentits: distingir i tractar pitjor; i l’un no comporta l’altre. Ben al contrari, per no tractar pitjor les minories cal distingir-les, reconèixer-les. Saber que ets esquerrà o musulmà m’ajuda a respectar-te, a fer-te la vida més fàcil. Hi ha, però, un pensament màgic, en clara expansió, que creu que discriminar distingint porta a discriminar tractant pitjor i que per deixar de distingir cal alterar el llenguatge. Llavors, un camerunès deixa de ser negre i passa a ser “racialitzat”, i algú que és cec deixa de tenir una discapacitat i esdevé “persona amb diversitat funcional”. I com que racialitzats (els tractats de manera diferent pels seus trets racials) i persones amb diversitat funcional (les que funcionen de manera diversa) ho som tots, la minoria s’esvaeix del llenguatge... encara que es mantingui, tossuda i inalterada, en el món real. Més desatesa i menys tinguda en compte que abans...

Albert Pla Nualart, 26.9.2021

pd 2465 La propera batalla de la llengua

(arafa<d'1any)

... en l'última dècada els factors demogràfics, econòmics i socioculturals han evidenciat les dificultats a què s'enfronta la nostra llengua. Per no parlar de l’hostilitat manifesta de l'estat que -teòricament- l’hauria de protegir. El català necessita urgentment eines per sobreviure...El que depèn de nosaltres és l’ús efectiu de l'idioma. Viure en català. Premiar comerços i empreses que cuidin el català. Parlar-lo sempre, amb tota naturalitat, sense emprenyar-se però sense cedir; resistint l'instint atàvic de canviar d'idioma en entorns bilingües, i rebutjant les protestes dels defensors d'un fals bilingüisme. També és important consumir cultura i continguts en català. A ningú se li escapa que la gran batalla cultural i lingüística dels nostres dies té lloc en l'àmbit audiovisual... Ens cal la protecció d’una quota perquè la dictadura del mercat no ens engoleixi, però això no servirà de res si no som capaços de produir continguts de qualitat, que, a més de satisfer els consumidors catalans, siguin competitius per a una audiència global. El talent i el capital humà hi són, de sobres. I amb això ja hi tenim molt de guanyat.

Toni Soler, 3.10.2021

 

pd 2464 L'invent

(arafa<d'1any)

Hi ha gent que es pensa que el món va començar el dia que ells van néixer. I que abans no hi havia res. El periodista Max Pradera diu que això de la independència de Catalunya va ser un invent d’Artur Mas i de la dreta ara fa una desena d'anys, quan no els van donar el concert econòmic. Deixo de banda la cosa aquesta de la dreta i l'esquerra, per suada i per cansada. Miro només la cronologia. Ara resultarà que el meu avi, d'Esquerra, que se'n va haver d’anar a l'exili l'any 1939 per separatista, era un visionari que ja intuïa una cosa que resulta que només s’inventarien uns altres vuitanta anys més tard! Em fa l'efecte que certes eufòries hispàniques -però també certes depressions catalanes- neixen d'una manca de memòria, de considerar conjunturals en les causes i els efectes el que són moviments de fons llargs i estructurals. Ni el catalanisme ni l’independentisme ni l’unitarisme espanyol ni la tendència a renunciar abans a la democràcia que a la unitat de l’Estat no són fenòmens que neixen de les necessitats immediates d'un partit o de la genialitat d'un líder. És un fil continu que fa molts anys que dura i que en moments diferents troba encarnacions i protagonistes diversos. Que ve de lluny i que costa de trencar.

Vicenç Villatoro Lamolla, 19.9.2021