pd 509 (Bona Diada!)

ARA, dimarts, 11 de setembre del 2012

AMB ESPRIU, PER LA LLIBERTAT

Sebastià Alzamora

Vaig trobar un encert que, per al vídeo de la mani, l'ANC  triés el poema XXXVIII de La pell de brau, de Salvador Espriu: és el que conté el vers "els homes no poden ser si no són lliures"...

És bo que un país amb ganes de ser-ho s'acompanyi dels seus poetes, que no són res més (però tampoc res menys) que els grans manobres de la llengua. Pot semblar poca cosa, però creguin-me: sense aquests manobres no s'aixequen parets. I sense parets no hi ha cases, ni país.

Algú podria objectar que Salvador Espriu va ser un gran poeta, però que no era independentista. En efecte, a Espriu li va tocar viure la guerra i la inacabable dictadura (tan inacabable que, en molts aspectes, encara avui s'eternitza), i va considerar més urgent escriure sobre el dolor i l'enyor... Però tampoc es va descuidar d'escriure, com dèiem, sobre la necessitat irrenunciable de la llibertat.

Tot ha canviat, i seria interessant saber què diria Espriu en un dia com avui. Fora absurd fer conjectures, però podem fixar-nos en alguns dels versos que va deixar escrits. Con aquests: "Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo. [...] Teníem la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo".

En vers i en prosa, avui (com cada dia) és el primer dia de la llibertat.

pd 508

EL PUNT 21 de febrer de 2009

NO POTS AGRADAR A TOTHOM

David Pujol i Fabrelles

Ara que està de moda ser políticament correcte, mirar de no trepitjar cap ull de poll, riure les gràcies de qualsevol indocumentat, procurar fer marrada per dir que alguna cosa no ens agrada gens, etc., em vénen a la memòria les paraules d'alguns d'aquells que s'han definit sobre el fet de voler quedar bé amb tothom de totes passades. Per exemple: “Ningú no pot sevir dos senyors” (Mt. 6, 24). “No sé quina és la clau de l'èxit, però sí sé que la clau del fracàs és intentar agradar a tothom” (Bill Cosby). En aquesta mateixa línia, els budistes afirmen que no podem complaure a tothom i que, en cas d'intentar-ho, podem acabar essent uns infeliços... Francesc Ferrer i Gironès, que aquesta setmana ha fet tres anys que ens va deixar, m'ho deia sempre amb un punt de sorna: “No vulguis caure bé a tothom, mira sempre de tenir algun enemic.” Amb moderació, tot s'ha de dir, però procuro fer cas del mestre.

pd 507

AVUI  dissabte, 28 de novembre del 2009 

Entrebancs per organitzar les consultes sobiranistes

XANTATGE A LA DEMOCRÀCIA (i 2)

Josep Maria Solé i Sabaté

...

Gent gran desil·lusionada de tanta democràcia a l'espanyola, la del PSOE del PP, són els qui avisen els joves innocents, la majoria políticament tendres, educats, creien, en democràcia, que fan malament de fiar-se dels vells esquemes de sempre que recorden els valors del franquisme, al cap i a la fi un nacionalisme espanyol fanàtic i excloent. O si es vol d'un unitarisme espanyol que vol les boques tancades dels qui se senten diferents. Joves fills del moviment ciutadà de la societat civil són els que més impulsen les actuacions a fer, els que empenyen els partits que, de forma força prudent, li donen suport. Joves compromesos que aposten per la democràcia de base, que van a buscar a empedreïts absentistes de tot moviment social a discos, als clubs de futbol, als ens socials i esportius més diversos. 

Què en resultarà de tot aquest moviment? Ningú sap, de moment, quina sortida tindrà... 

... el distanciament comença per les idees, pel pensament, per l'esperit, fins que s'arriba a un allunyament físic. Igual en les parelles. Els veritables demòcrates tenen a les seves mans guiar pel camí del seny i el respecte al pluralisme ideològic un moviment sorgit d'una àmplia, noble i lliure societat civil que pretén regenerar els valors democràtics de tot un poble que se sent, viu i vol viure com a nació.

pd 506

AVUI  dissabte, 28 de novembre del 2009 

Entrebancs per organitzar les consultes sobiranistes

XANTATGE A LA DEMOCRÀCIA (1)

Josep Maria Solé i Sabaté

A qui tenen por? De què tenen por? On són els valors de llibertat plural pels quals aquest país ha hagut de lluitar i patir tant i tant? On resta la memòria de tantes vides perdudes, de tanta presó, de tant sofriment i oprobi  per poder lliurement pensar i manifestar públicament el que hom creu?...

Li ha sorprès la quantitat de gent que té por. Por del que llegeix als diaris, del que escolta als mitjans, des de periodistes contraris a la idea, amb tot el dret del món tot sigui dit, a la ridiculització més notòria o subtil. Por dels comentaris més diversos que criden al pànic, por del què faran a Espanya si els catalans fem o deixem de fer, per l'espantall d'un passat de violència i repressió que té una ombra llarga, molt llarga.

pd 505

AVUI 24 d'abril del 2008

MULTICATALANS

Alfred Bosch

... un temor de fons vegeta en el superego occidental. L'arribada massiva d'estrangers, vindria a dir el fantasma, ens liquidarà com a poble. 

... alguns diran que ens acostem al suïcidi identitari, que cap poble pot entomar dues grans tongades d'immigrants en 50 anys, robat de quartos, de poder o d'un mercat cultural de bandera...

L'única arma que tenim, assistida per l'escola i alguna TV, és la seducció. Que funcioni l'ascensor social de l'idioma; evitar els guetos; i sobretot fer que la catalanitat, en no dependre de papers oficials, sigui una bicoca. Que les febleses actuïn de fortaleses.

...

Hi ha petits exemples que tenen la virtut d'esbossar un futur possible. Un futur obligat, si volem continuar existint. No podem girar-nos d'esquena o expulsar la meitat de la població. Tampoc no podem renunciar a la nostra personalitat. Si escopim contra el vent hi perdem, si ens deixem endur per la ventada també.

... Per egoisme, per supervivència, estem condemnats a sumar. Amb gent arribada de mil racons, però capaç de compartir somnis. Amb passats molt diferents però amb un futur comú. Catalunya serà multicatalana o no serà.

pd 504

EL PUNT / ... juny del 2008

PODREM?

Jordi Grau

" I tu amb qui vas, amb Rússia o amb Espanya?", van preguntar al "futbolero" del meu fill d'onze anys poc abans del partit de dimarts. I ell, amb tota naturalitat, va respondre que, evidentment, amb cap dels dos, que només li interessava qui feia millor futbol. Li vaig tenir enveja. Primer perquè amb tota naturalitat ha acceptat que la seva selecció és la catalana, encara que no acaba d'entendre perquè no pot competir amb la normalitat que ho fan les altres, i després perquè no necessita anar contra ningú per refermar allò que sent com a propi. Li agrada el futbol... Però no té aquell sentiment d'anar per se contra algú, diguem-ne Espanya. I quan juga Espanya i ho fa bé, ho reconeix i alaba els seus jugadors. Com ho fa amb Holanda o Alemanya o Portugal. Això em provoca una reflexió sobre el sentiment d'enveja que tinc de determinades aficions quan veus que vibren amb la seva selecció. Un amic argentí resident de fa anys a casa nostra és un boig de l'Oe, oe, eo... i no pot entendre con nosaltres, els catalans, no vibrem amb "la roja". No hi ha entès res, és clar. M'agradaria tractar Espanya com si fos Holanda i a  vegades mirant els partits ho faig. Després, però, escolto la COPE o la SER o veig la portada del Marca o l'As o d'altres i em torna aquell mal de ventre...

pd 503

EL PUNT/Dimecres, 16 de maig del 2007

VIDES FIDELS

Josep Murgades

... la paraula "desafiliació"... serveix per designar una de les moltes característiques punyents i desconcertants del nostre temps. La que té a veure amb aquesta accentuació extrema de l'individualisme que se salda amb un marcat absentisme social. I que provoca, doncs, la pèrdua de militància de tota mena d'associacions, començant potser per les religioses, però continuant després per tot d'altres que tradicionalment han creat teixit aglutinant. Cosa que, en un país com el nostre, vol dir sobretot culturals. La davallada de socis en aquestes - dels qui només paguen quota i dels qui posen, a més, el coll en tot el que convingui - és a hores d'ara espectacular, només comparable amb la caiguda en picat de les vocacions religioses...