pd 532

AVUI, 24 de setembre del 1993

¿L'ESCOLA POT ARREGLAR-HO TOT? (1)

Agustí Alcoberro

D'alguns anys ençà, un seguit de veus s'han alçat - en alguns casos amb èxit - per introduir una tirallonga força bigarrada de continguts als currículums escolars... educació per a la salut, educació viària, educació sexual o dietètica... campanyes per a la prevenció del consum de tabac, d'alcohol o de (altres) drogues...

Cada nou problema social sembla trobar en l'escola una mena de solució màgica, que n'impedirà la seva extensió. No hi ha trobada d'experts del tema més impensat que no reculli en les seves conclusions la petició d'unes hores de docència específica...

Possiblement mai com ara la societat ha exigit tant de la institució acadèmica a canvi de tan poc. D'una banda, hi ha una tendència general a descarregar en l'escola un seguit de responsabilitats que abans eren assumides des d'altres àmbits - notablement, des de la família -, o que eren objecte d'un aprenentatge molt més espontani, sovint al carrer. D'altra banda, però - i només en una aparent paradoxa -, la feina del mestre és cada cop menys valorada socialment i la situació del col·lectiu d'ensenyants avança inexorablement vers una inevitable devaluació...

La complexitat creixent de les societats avançades, l'accés a la dona al mercat laboral o la valoració cada cop més accentuada del dret al lleure entre els adults són algunes de les causes d'aquest traspàs de responsabilitats de la família a l'escola. El ciutadà mitjà aspira que l'escola sigui, per als seus fills, guarderia, centre esportiu, club social, patrocinadora d'activitats de lleure, menjador i agència de viatges. I a més, que compleixi les funcions per a les quals va ser fundada: l'educació i la formació dels infants...

pd 531

EL PERIÓDICO dissabte, 30 de setembre del 2000

AULES "MOBILITZADES"

Jaume Funes

... telèfons mòbils a les aules... un altre conflicte per al professorat: aconseguir que no sonessin i tenir present que la moda dels missatges podia substituir la guerra de vaixells de les velles generacions. El curs es va acabar amb informes de les acadèmies sobre com eren d'incultes aquests adolescents i sobre la quantitat de coses importantíssimes de les quals no tenien ni idea. Però ens en vam anar de vacances sense rebre cap informe respecte de les quantitats de coses de la vida moderna, inclosos  els telèfons, sobre les quals no tenen ni idea els acadèmics.

Algun grup de profes i savis creuen que tenen al davant una generació estúpida i es dediquen a ressuscitar normes per confiscar aparells i eradicar de l'escola aquest sistema de comunicació menyspreable... S'insisteix a dir que no escriuen, que no es comuniquen.

... els que han de continuar educant mentre ensenyen llengua haurien de reconèixer que hi ha noves formes digitals d'ensenyar el sintagma nominal. L'aliança amb els mòbils també podria produir noves formes d'educar.

pd 530

EL PERIÓDICO  divendres, 18 de maig del 2001

MESTRES EN LA BOIRA

Joan Barril

Se suposa que totes les manifestacions són iguals. Ja ho saben: gent marxant en el mateix sentit, una mica de soroll, el trànsit tallat i pancartes dels organitzadors. Encara quedem uns quants nostàlgics als quals una manifestació ens situa a la vora de la pell de gallina.

... tanta gent al mateix lloc i en el mateix sentit és una cosa emocionant per als que encara recordem el risc de saltar de la vorera per cridar el que és obvi.

Se suposa que totes les manifestacions són iguals, però no és cert... I de tant en tant travessa la ciutat la manifestació més gran dels últims anys. Els mestres també ho són a l'hora de la protesta...

Però hi deu haver alguna altra cosa en aquesta manifestació que una simple reivindicació salarial. En aquestes cares tranquil·les i festives dels mestres caminant per la Via Laietana s'hi percep un desconcert que prové dels quatre punts cardinals de la seva professió. Ser mestre al segle XXI és com ser capità de navili al desert del Sàhara. Saben on són, el nom de les estrelles i l'origen dels vents, però la màquina no respon i, per si no n'hi hagués prou, els alumnes donen voltes al vaixell encallat a les pantalles de l'ordinador. I, a sobre, amb els sous congelats en la calor de la nit acadèmica.

pd 529

EL PERIÓDICO  dissabte, 29 de gener del 2000

POSI UN POLICIA A LA SEVA AULA

Joan Lluís Bozzo

Per descomptat els temps canvien i les velles estructures mentals en què ens sustentàvem s'ensorren amb estrèpit. La generació dels que ara som pares vam créixer en una atmosfera escolar terrorífica; els professors, els capellans, les monges i els bidells eren com prefiguracions del dictador, del militar, del comissari repressor. A mi m'havien caigut sobirans mastegots per no guardar el silenci degut a la fila o per riure a classe... Era una delícia...

I ara, fixin-se: els pobres professors són els que es veuen obligats a protegir-se de la violència dels alumnes. Qualsevol li posa un zero a un d'aquests xavals! Sembla que a França, que és un país del qual tenim moltes coses per aprendre, posaran policies a les escoles conflictives per protegir el professorat. Jo, posats a posar, hi posaria l'exèrcit, amb els seus carros blindats i els seus morters... Seria una bona ocupació per als soldats de l'OTAN i podrien contribuir enormement a la pedagogia dels nostres cadells; a més a més, així augmentarien les vocacions militars entre la joventut. Fins i tot es podria pensar a instal·lar les escoles dins dels quarters, directament. I assumpte resolt. Amb dos ous.

pd 528

EL PERIÓDICO dimecres, 18 de maig del 2001

UNA LLIÇÓ IMPARTIDA AL CARRER

Antonio Franco

Teorema del sentit comú: un l'ensenyament els canvis són utòpics (llegiu-hi impossibles) sense augments pressupostaris.

Els professors de la pública se saben mal pagats i poc recolzats per la Generalitat, que és qui ja de garantir la qualitat d'aquest tipus de  docència. Carme-Laura Gil, la consellera, ha fet un llarg viatge allunyant-se de la vibració que transmetia en aquest sentit quan ensenyava.

La pública demana, a més a més, més diners per a especialistes que treballin als centres amb alumnes difícils o amb immigrants, uns nois que els centres privats subvencionats se saben treure de sobre.

Com que són professors, saben. Saben què passa. I ho donen a conèixer. El seu ofici els obliga a fer-ho.

pd 527

AVUI 13 de juny del 2010

CAPARRUTS, INVISIBLES, NECESSARIS

Ramon Solsona

Vas ser una generació trencada, quasi feta malbé. Els van tallar les ales, els van posar un morrió, els van fer alçar el braç, els van arrasar el solar, l'aurora es va convertir en cendra, el present va ser una eternitat de gana i por que va trinxar moltes voluntats. No totes, però. Un petit exèrcit invisible minava la dictadura amb uns rosecs quasi inapreciables. Amb la persistència dels corcs... se les van empescar per continuar en secret l'obra de Pompeu Fabra. Primer eren pocs, però de mica en mica es van convertir en una taca d'oli. Eren els mestres de català.

... aquells joves que expressaven l'amor a la llengua i a la terra en forma d'excursionisme i d'una puresa lingüística que no s'entén si no és per la voluntat de resistir tots els cops. Ells van salvar els mots...

Jordi Mir no és una patum, sinó un home d'acció. Va peleiar, com deia la meva àvia, perquè el català arribés a tot arreu i amb el nivell més alt possible. Jo, tu, ell, nosaltres, tots plegats en som beneficiaris, per això sento una gratitud immensa davant d'aquella feinada sorda, humil. No sóc l'únic... Gràcies a tots els jordimirs anònims, caparruts, invisibles i necessaris.

(Nota de l'amanuense: deixeu-me treure de l'anonimat i dedicar aquest paper a la Carme Torelló i López)

pd 526

ARA dissabte, 21 de desembre del 2013

VOLUNTAT DE SER

Jordi Riera i Romaní

Ni la “voluntat de plaer” segons Sigmund Freud ni la “voluntat de poder” d'Alfred Adler expliquen avui la voluntat de ser de molt bona part del poble català. Aquesta voluntat col·lectiva d'avui, que vol expressar-se de manera lliure i clara, s'explica molt millor a la llum de la proposta de Viktor Frankl entorn de la “voluntat de sentit”.

Voluntat de sentit que té a veure més amb transcendir-nos individualment i col·lectivament, com a comunitat, com a poble, que no pas amb un mer desig col·lectiu vinculat a una pujada d'adrenalina circumstancial i espúria. Tot el que avui emergeix no és flor d'un dia i ve de dins, i de lluny...

Ens mobilitza, per tant, un autèntic desig de sentit que s'ha mantingut persistent i tenaç al llarg dels segles i que ha anat arrelant en el moll de l'os del nostre gen cultural, social, educatiu i polític en el decurs de generacions i generacions. És la voluntat de ser i de sentit d'un poble acollidor, amb llengua, cultura, valors i costums propis, que no excloents, i que vol anar més enllà d'ell mateix, sense haver d'anar en contra de ningú.

...

Sigui quin sigui el resultat final d'aquest procés, un poble com el nostre, amarat del sentit d'història que deixen tant les victòries com les derrotes, sabrà interpretar-lo de manera adequada, compromesa i inclusiva. Justament perquè, com dèiem al principi, la nostra voluntat és de sentit, ben lluny de raons indignes, castisses, divisòries o insolidàries.