pd 984

ARA, dissabte 5 de novembre del 2016

AMICS

Sílvia Soler

S'ha mort un bon amic del meu pare. Tenia noranta anys... Em sap greu, entre altres coses, perquè quan el veia imaginava com hauria pogut anar envellint el meu  pare...

...

Tot d'una, sense adonar-me'n ni ser-ne conscient, m'he preguntat com hauria estat el retrobament d'aquests dos amics, tants anys després. He imaginat l'abraçada, les bromes i les rialles recordant els vells temps. I he desitjat per enèsima vegada poder ser creient i confiar que, efectivament, hi ha un cel on, després de morts, tots retrobarem les persones que estimem i podrem abraçar-les.

No m'estranya gens ni mica que la humanitat hagi buscat refugi en aquesta fantasia per poder suportar el dolor infinit que és assumir que no veurem ni abraçarem mai més els que van marxant.

I, com ja he fet altres vegades en situacions semblants, m'he concedit una estona - res, un parell de minuts - per creure que és veritat. He pogut sentir l'alegria del meu pare pel retrobament amb l'amic i els he vist marxar agafats per l'espatlla. La meva mare també hi era i el saludava amb afecte.

Encara amb el somriure als llavis, he tornat a la realitat. Com quan s'acaba una bona pel·lícula i encenen els llums del cinema i t'enxampen amb les llàgrimes cara avall.

pd 983

​ARA, 20 de novembre del 2016

EDUQUEM LES CRIATURES

​Carles Capdevila

Hi ha un llibre deliciós de Natalia Ginzburg titulat "Les petites virtuts" (Àtic dels Llibres).
...

L'escriptora diu que no cal ensenyar a la canalla les petites virtuts sinó les grans. No l'estalvi, sinó la generositat i la indiferència cap els diners; no l'astúcia, sinó la franquesa i l'amor a la veritat; no la diplomàcia, sinó l'amor als altres; no el desig de l'èxit, sinó el desig del ser i del saber.
...

Ginzburg troba que les petites virtuts creen una atmosfera que ens pot portar al cinisme i la por de viure. Per això ens convida a tenir el valor de considerar les grans virtuts com a fonament educatiu, perquè són fonamentals. No creu en els premis i càstigs, perquè la vida no tendeix a premiar les bones accions ni a castigar les dolentes, i perquè pensa que és millor ensenyar a estimar el bé i odiar el mal al marge de les conseqüències que tingui.
...

"perquè l'amor a la vida engendra amor a la vida"

pd 982

ARA - dissabte 13 de febrer del 2016

L'OBLIT ÉS UNA FORMA DE MORT

Sílvia Soler

... "El que ens aterreix de la mort no és la pèrdua del futur, sinó la pèrdua del passat... L'oblit és una forma de mort que sempre està present a la vida". (Milan Kundera)
...

Quan es mor una persona que estimem, comença per a nosaltres una àrdua batalla que no s'acaba mai: el dilema entre mantenir-nos arrapats al record o cedir davant del gran benefactor, el temps, i oblidar per sobreviure... l'oblit és una forma de mort. Si oblidem, ens morim una mica.
...

Ens desassossega que desaparegui allò que érem quan aquella persona -el pare, l'amiga, l'àvia, el germà - encara vivia. Abans de la pèrdua... es tracta de trobar l'equilibri entre la memòria i la vida.

... (Kundera) assegura que en política l'oblit és també el gran problema. "Quan una gran potència vol desposseir un petit país de la seva consciència nacional, recorre al mètode de l'oblit organitzat" . I rebla el clau: "La nació que perd consciència del seu passat també va perdent gradualment la consciència de si mateixa".

Parla de Txèquia, esclar. Però mira m'ha fet pensar en el Born, i en les raons per les quals alguns hi estan en contra i altres hi estem a favor.

pd 981

​ARA, 20 de novembre del 2016

I LES COSES ESSENCIALS, QUI LES DIU? (i 2)

Ignasi Aragay

(...continuació)

Ara diré una heretgia: trobo a faltar els sermons dels capellans progres de la meva joventut. El pare Llimona, per exemple. Trobo a faltar els debats ideològics -suposo que d’un marxisme de manual i un catalanisme sentimental- que fèiem amb els monitors de l’esplai. Trobo a faltar les lliçons del professor d’ètica de l’escola, i els recessos -així en dèiem- al Miracle. Trobo a faltar les xerrades del pare per arreglar el món. Trobo a faltar aquells programes de TVE interminables de La clave de Balbín on, els divendres a la nit, homes savis -sí, tot eren homes- conversaven fins a altes hores de la matinada sobre el bé i el mal.

Em direu que tenim la il·lusió de la independència de Catalunya. Sí, molts la tenim. I és una il·lusió que va acompanyada d’una esperança de canvi, de regeneració, d’un replantejament de moltes coses. Em direu, també, que hi ha molts moviments de base per canviar la societat, per frenar el canvi climàtic, per combatre les desigualtats, per retornar el sentit a la democràcia i el prestigi a la cosa pública. D’acord, és veritat. Hi ha molta gent inquieta que es mou, que pensa i que actua. Però així i tot penso que alguna cosa hem perdut, que l’aire general està viciat, que impera un pensament soterrat que juga a la contra. Digueu-ne consumisme. O materialisme. O capitalisme. O presentisme. O egoisme. O com vulgueu. Però hauríem de començar a dir tots, més alt i més fort, les coses essencials.

​

pd 980

​ARA, 20 de novembre del 2016

I LES COSES ESSE​NCIALS, QUI LES DIU? (1)

Ignasi Aragay

Quan va ser que vam començar a perdre? Fa molt temps. En fa tant que ja no en som conscients. No parlo de cap guerra, de cap derrota política, de cap país, de cap partit. Parlo de les idees, de la manera d’entendre el món, de com vivim. En algun moment llunyà i imprecís vam deixar de banda algunes coses essencials, vam caure de quatre potes en la reducció de les nostres vides a l’aparença de felicitat, a la comoditat de no mirar ni pensar més enllà del dia a dia concret. Parlo d’ideologia, de religió, d’educació, d’economia. Parlo d’idees. Consumeixo, doncs existeixo. Sóc el que tinc... En el millor dels casos ens hem convertit en esnobs. I en amics dels amics i en família, esclar. I gràcies.

I la solidaritat? N’hi ha molta, em direu... Solidaritat! Sí, i tant. Abans en deien caritat. I seguirem pensant que cal canviar les coses però que no em toquin el meu petit corral. Que comenci un altre. ¿Estem disposats a renunciar a res? I sobretot: ¿estem disposats a pensar i actuar en conseqüència? Costa molt perquè en algun moment vam començar a perdre el rumb, a renunciar al sentit de tot plegat.
...Penseu en els vostres fills... Quines són les seves il·lusions, els seus valors, els seus hàbits? Em temo que s’assemblen massa a nosaltres: una bona pantalla, el Barça, un viatge fabulós, una feina ben pagada. Viuen connectats a un món i una felicitat insostenibles i insubstancials. A força de protegir-los, els evitem comprometre’s en alguna cosa més que ells mateixos... Ningú explicita les coses importants que estan bé i les coses òbvies que estan malament. Moral? Deures i obligacions? Ètica? Queda millor l’escepticisme, per no dir el cinisme... Que no ens falti de res.

(Continuarà...)

pd 979

​ARA  17 de setembre del 2016

MOZART

Jordi Llovet

Tenim una admiració tan gran per Mozart que ens resulta estrany que, en llegir les seves cartes, hi aparegui un ésser molt bona persona, però més aviat vulgar i, especialment, amb una cultura molt escassa i una ortografia de nen de parvulari. Sap greu sí, però així és la cosa...
...

En efecte: a una cosina seva, dita Maria Anna, Mozart el diví li escriu l'any 1778:"... Ara, fet i fet, tinc l'honor de preguntar-li com se troba i com està. Si procura que la panxa no es restrenyi; i si agafa la tinya, no l'ensenyi,..."
...

"Perdoni'm la mala lletra, la ploma ja és vella. La veritat és que fa vint-i-dos anys que cago pel mateix forat i, tanmateix, continua en bon estat... He cagat molt per aquest embornal... i he mastegat la merdeta com si tal".

Grandíssim Mozart! Tan gran tanmateix, o més, que Bach, Beethoven o Wagner! Contradiccions dels genis!

pd 978

​ARA dissabte, 11 de juny del 2016

Carta a Montserrat Roig

EL ​QUE VAIG APRENDRE DE TU

Albert Om

Potser la idea més important que recorre les teves pàgines és que no hem vingut a aquest món a patir. Que hi ha una certa visió lúdica de la vida que hauríem de mirar d'imposar... I que tot això ha de ser compatible a posar els més desafavorits en el centre de la nostra mirada...

... A estimar la gent gran.

... A rebel·lar-nos contra les injustícies.

... A recordar-nos dels que ens han precedit.

... Que pensar pel teu compte és millor que repetir consignes.

... Que en política, a vegades, l'equidistància és un exercici de cinisme.
...

Em conformava llegint uns articles divertits i aparentment senzills... L'amor (que no l'obsessió) per la llengua és una altra cosa que transmeties... Ja ho vas deixar escrit: "Tots plegats som peces efímeres d'impossible immortalitat".