pd M29

LLATINOAMERICANA'97

Gener 1997​

"Un país que oblida el seu passat no té futur".
Subcomandante Marcos

Els assaltants dels béns de l'Estat i del poble no són els pobres sense feina ni els camperols sense terra, sinó gent amb corbata i amb bons sous.

Mons. Ismael Rolón, Paraguai

pd M28

​LLATINOMERICANA 1999

ANÀLISI DE CONJUNTURA DE L'ESGLÉSIA CATÒLICA ENFRONT DEL CANVI DE MIL·LENNI

Clodovis Boff​

...

Si el primer mil·lenni va ser "de comunió", i el segon va ser "de poder", qui sap si el tercer podrà ser "del poder de la comunió" i de "la comunió del poder", en termes de corresponsabilitat i de servei recíproc.

La proposta dominant actualment és la d'una Església d'autoritat/obediència i no el d'una Església comunió/participació...

Què cal fer

1. Insistir en la idea d'una Església participativa...

2. Prosseguir en la missió de profetisme social de l'Església prenent sempre com a destinatari tant el pobre com el modern, com a subjecte i no com objecte. I buscar la transformació profunda de l'actual sistema, el capitalisme de mercat... el compromís alliberador en pro de la justícia pels més pobres és un integrant constitutiu - si no essencial - de l fe cristiana.

3. Avançar en la construcció d'una Església inculturada en la seva litúrgia, llenguatge i organització...

4. Recuperar les arrels espirituals i místiques del cristianisme... Només així la fe podrà continuar qualificant l'ésser dels cristians en el seu compromís social i en el seu propòsit de reforma eclesial...

pd M27

​ARA, 13 de maig del 2017

LA REVOLUCIÓ DE LA VERITAT

Carles Capdevila

​Mentia Pujol abans de la confessió, va mentir el dia que confessava i ha continuat mentint després...

Menteix Rajoy quan presumeix de la independència de la justícia mentre bat rècords indignes de control de jutges. I fins i tot quan els documents proven que el fiscal d’Anticorrupció es volia desfer d’alguns fiscals, ell menteix i ho nega.

El súmmum és l’exministre Fernández Díaz, mentider en cap de la democràcia, que diu que nega haver dit fins i tot el que va quedar enregistrat en les seves converses.

Vivim colgats de mentides podrides, en plena espiral de creixement exponencial en què cada mentida en genera una de més grossa. Tothom que ha patit un mentider compulsiu a prop sap que la capacitat humana de fabular és il·limitada, i que cada falsedat és defensada amb tanta passió que t’adones que el mentider és víctima de la seva pròpia ficció: s’acaba creient a ell mateix.

Envejo països on quan algú amb responsabilitats és enxampat en una mentida primer fa com els nens, es posa vermell i demana perdó, i després fa com els grans: demana perdó i dimiteix. Aquí la mentida no es penalitza: s’integra, es digereix i s’assumeix amb una resignació que sembla mentida. Lluny de restar vots, de vegades en dona.

... La mentida s’escampa com una epidèmia i ens fa parar bojos. Cal una revolució de veritat i de la veritat des de baix, en el dia a dia, que planti cara a cada mentideta, per petita i innocent que sembli, que apugi el llistó d’exigència ètica, que no dissimuli davant les falsedats, que aïlli els mentiders, els assenyali amb el dit i els faci caure la cara de vergonya.

pd M26

EL MÓN, 6 d'abril de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (5) (1950 - 1980)
"YE-YE" (d)

Joan Barril​

​...

L'únic escenari on la cultura catalana va servar​

​ un caire eminentment nocturn van ser les clarianes dels focs de camp, i el seu gran públic van ser els escoltes. L'escoltisme ha estat sens dubte un dels grans pilars de l'actual sentimentalitat catalana. Els seus uniformes van proporcionar la imatge de l'exèrcit civil que Catalunya mai no ha tingut... Políticament, l'escoltisme, sota el paraigua del bisbat, va aconseguir ser l'única manifestació pública sobre la qual onejà una bandera diferent de la franquista. Seria difícil trobar algun polític de l'actual govern català que no hagi fet les seves primeres armes en la disciplina escolta del cap providencial i de l'autoritat inferida que n'emana.​

​ Aquells cadells de pura raça de la catalanitat dels seixanta van cobrir Catalunya de Bones Accions i van enfrontar-se amb els falangistes a les plataformes dels trens. Els escoltes d'aquells anys van poder fer realitat l'èpica del Capitán Trueno i dels almogàvers. Per a aquells nois i noies, l'aventura tenia ressons de guerrilla, un simple xiulet era la més contundent de les armes i, sense proposar-s'ho, van esdevenir l'únic símbol vivent, tendre i pre-institucional alhora, que podia​

​ dur impunement les quatre barres brodades a la camisa...​

pd M25

EL MÓN, 6 d'abril de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (5) (1950 - 1980)
"YE-YE" (c)

Joan Barril​

​PELUTS I PARCEL·LES​

​De Liverpool va venir la llibertat del gest i de la dansa... Entre la veu mineral d'en Raimon i les estrofes encartronades d'en José Guardiola, la música dels Beatles era blanca i aquàtica com els penya-segats de Dover...

... les cordes de la guitarra van ser sis línies paral·leles que es trobaven a la tarda lenta dels dissabtes. Els Beatles van donar a una generació la seguretat que el món, efectivament, els protegia... cada nou disc dels Beatles era la confirmació d'un procés inexplicable que els talps del franquisme sociològic van voler estrafer amb el nom de "ye-ye".

Tot era "ye-ye": el Real Madrid, els capellans, la Concha Velasco i "El Cordobés"...

Els "ye-yes" van convertir el cos en un signe. Si algun cop van ser sobrers els diccionaris va ser a la dècada prodigiosa dels seixanta. Els "ye-yes" van començar a prescindir de les paraules i van aprendre a comunicar-se amb l'eco de la música com si fossin rat-penats sense cap pena... ​

pd M24

EL MÓN, 6 d'abril de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (5) (1950 - 1980)
"YE-YE" (b)

Joan Barril​

AIRE DE NIVEA

A l'estiu de 1964, la torre de Babel catalana creixia per minuts. Espanya s'havia convertit en la taverna d'Europa i els obrers del Ruhr o de la Banlieue es deixaven caure per la Costa Brava fins a quedar blaus de sagnia. El turisme dels seixanta va ser el definitiu tirataps de l'efervescència que els catalans de la postguerra havien anat acumulant als cellers del sisè manament. A les platges, els homes escurçaven a poc a poc els seus monstruosos meybes mentre a l'horitzó apareixien aquells primers biquinis, castíssims i ortopèdics, gràcies als quals molts catalans van poder descobrir que les dones també tenien melic com qualsevol... L'aire era apegalós com la Nivea... Aquells turistes-charter havien comprovat que, des dels avions, no es veuen les fronteres de la Terra..

Sense pretendre-ho, van aixecar les seves colònies seguint el model que els grecs van deixar a Empúries. Insensiblement, els aborígens vam anar canviant els "Celtas" pel "Peter Stuyvessant", els pentinats bruns per les llises cabelleres rosses, els xurros per les chips, la canya de cervesa pel gin-tònic, les bitlles pel mini-golf i l'harmònica de l'excursionista per la guitarra elèctrica de Liverpool.

pd M23

EL MÓN, 6 d'abril de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (5) (1950 - 1980)
"YE-YE" (a)

Joan Barril​

Un bon dia del 1964 vam sortir al carrer i ens vam topar amb una pau de  vint-i-cinc anys que regalimava per les façanes i que esquitxava les guerreres. Tothom subscrivia la legítima alegria de la pau, però lamentava els vint-i-cinc anys que feia que durava aquest pau... Franco era la pau. Ni més ni menys. I la pau espanyola - ho deia el No-Do - era envejada per les inútils i turbulentes democràcies europees...

Espanya s'havia convertit en la reserva índia del feixisme, i això, precisament l'any que la selecció de futbol guanyava el campionat d'Europa a la Unió Soviètica, no quedava gaire bé...

Els colls-cigne

... si el 1964 el sensecorbatisme era ja un privilegi dels rebels, el coll-cigne havia esdevingut una peça que conferia al seu portador la dignitat intel·lectual dels doctors honoris causa de la discrepància.

Els intel·lectuals de coll-cigne havien arribat, com els infants, de París... els coll-cigne van ser els portaestendards d'una Catalunya que només podia cantar en francés o en català...

Aquells van ser els anys de la gestació d'una burgesia cultural que els cenacles progressistes de Madrid ni ara ni abans no han arribat a entendre...

Ells van ser els autèntics administradors dels pots de les essències europees: menjaven panets de Viena i feien cua per comprar pastes italianes, s'extasiaven davant la xocolata suïssa i admiraven la prodigiosa tècnica alemanya, parlaven de la revolució cubana amb el puny clos sobre selectíssimes pipes angleses, escoltaven litúrgicament els cors de l'exèrcit rus i eren experts a desfer les tanques de la roba interior francesa, s'allitaven amb les turistes sueques però, en família, debatien el controvertit catecisme holandès. Amb tanta Europa sobreeixint-nos per les comissures, a ningú no li va estranyar que la missa deixés de dir-se en llatí.