pd M79

​ARA, diumenge, 29 de gener del 2017

I ARA QUÈ? DELS PRESSUPOSTOS A LES ELECCIONS CONSTITUENTS

El procés per definir el nou estat, després del referèndum

Aleix Moldes

​... la majoria independentista aprovarà els pressupostos al Parlament. I a partir d’aquí? La CUP ha deixat clar que aprova els comptes per impulsar el referèndum. Abans, però, serà el moment de les anomenades lleis de desconnexió. De moment, n’hi ha dues tramitant-se al Parlament, la de l’Agència de Protecció Social i la del codi tributari, i abans de l’estiu JxSí i la CUP pretenen enllestir-ne cinc més: la de Seguretat Social; la llei general tributària; la de cadastre i duanes; la que definirà els impostos, i, la més rellevant d’entrada, la de transitorietat jurídica.

Amb la llei de transitorietat, que definirà Catalunya com una “república de dret, democràtica i social”, els independentistes fixaran el marc legal per convocar el referèndum encara que, formalment, la porta segueixi oberta a pactar-lo amb l’Estat. Com va dir Carles Puigdemont en la qüestió de confiança, al juliol Catalunya tindrà prou desenvolupades les estructures d’estat per poder desconnectar.

El referèndum arribarà, com a molt tard, al setembre, i un sí majoritari faria entrar en vigor la segona part de la llei de transitorietat. Catalunya declararia la independència i, a partir d’aquest moment, s’iniciaria un procés constituent, amb la ciutadania com a protagonista. La primera fase del procés constituent duraria un màxim de sis mesos. Passat aquest temps, Puigdemont convocaria eleccions constituents i el Parlament resultant s’encarregaria d’elaborar la nova carta magna, seguint les indicacions dels debats ciutadans previs. La Constitució, un cop enllestida, se sotmetria a referèndum. Això és el que estableix el full de ruta. Ara bé, JxSí i la CUP assumeixen que cal afegir-hi una qüestió capital que podria modificar substancialment les previsions: com es resoldrà la confrontació amb l’Estat?

pd M78

​ARA diumenge 29 de gener del 2017

L'OBERTURA CATALANA (i 2)
Àngel Castiñeira

​(Continua...)
... el govern espanyol ha passat de l’etapa de la contenció del rival a l’etapa de la dissuasió, per la via jurídica. És, sens dubte, el territori que millor dominen i on se senten més còmodes. Estem parlant d’una defensa ofensiva. No prenen la iniciativa, no fan cap proposta alternativa o constructiva, sinó que -reactivament- ataquen judicialment per defensar la posició assolida. Són experts a filtrar a la premsa investigacions sub judice, a fer que la Fiscalia afini les causes, a destituir jutges i fiscals poc obedients, a imposar reformes exprés dels tribunals, a espiar representants del Govern a l’estranger o a aprovar lleis de seguretat nacional ad hoc. L’ofensiva jurídica -que comportarà inhabilitacions (hi ha qui diu que fins i tot ja estan assignades les penes)- permet al govern espanyol reservar-se encara una posterior ofensiva política basada no necessàriament en la suspensió de l’autonomia, sinó en el control de la Generalitat i en el buidatge definitiu de les seves competències. Aquesta etapa correspondria, des de la seva estratègia, al final de la partida, l’escac i mat.

La forma de maniobrar del govern català en el mig joc és aparentment ambivalent. Ha combinat jugades de gran audàcia amb mostres públiques de feblesa interna entre les forces impulsores del projecte...

El nerviosisme per la part espanyola és evident, sobretot per la incertesa de no saber quina serà la reacció internacional davant la reclamació del referèndum. Malgrat els anys d’experiència, la brigada diplomàtica espanyola no té el domini internacional ni la impunitat que localment pot imposar la Brigada Aranzadi, per la qual cosa cada petit èxit que assoleix li pot sortir caríssim...
...
Ja que hem fet servir la metàfora del joc dels escacs, deixeu-me acabar amb un darrer apunt. És molt curiós adonar-se que els peons, que en l’obertura del joc o en el mig joc tenen un valor mínim d’1, al final poden significar l’esperança de guanyar la partida. Com és sabut, en l’etapa final cada peó existent es torna més important per la seva capacitat de promoció. No som encara en l’etapa final, és cert. És més, el mig joc pot ser més llarg del que molts pensen. Però convindria no oblidar que en la particular partida catalana la veritable iniciativa l’han duta sempre els peons.

pd M77

​ARA diumenge, 29 de gener del 2017

L'OBERTURA CATALANA (1) 
 Àngel Castiñeira

Estem ficats en una partida d’escacs que ja fa més de cinc anys que dura. Fins ara, les tàctiques establertes eren, d’una banda, de gran mobilització de peons i peces menors  (manifestacions, consultes populars, proliferació simbòlica d’estelades, declaracions parlamentàries, etc.), mentre que, de l’altra, es combinava un esforç de contenció (per la via de l’anul·lació legislativa, la constricció econòmica i l’ofec financer, i per la via mediàtica basada en la guerra de dossiers i informes calumniosos o en la fabricació d’escàndols) per impedir les jugades del rival i la imposició d’un ritme de joc lent (especialitat de Rajoy), a l’espera que l’altre jugador veiés esgotat el seu temps (teoria del suflé).

Els judicis del 9-N i l’anunci de la convocatòria d’un referèndum representen clarament un canvi d’etapa i de tàctica per a ambdues parts...

La maniobra espanyola és ben patent, intenta combinar una línia tova envoltant de distracció, basada en la retòrica del diàleg, amb una línia dura d’atac, consistent a eliminar algunes de les peces majors de l’oponent (l’expresident, l’exvicepresidenta i dos ex-consellers) i desgastar les seves defenses, utilitzant tota l’artilleria jurídica dels seus tribunals (Constitucional, Superior de Justícia de Catalunya i Suprem). És l’apoteosi, sens dubte, de la Brigada Aranzadi i el moment de glòria dels advocats de l’Estat reconvertits en ministres (amb Soraya Sáenz de Santamaría al capdavant). [Brigada Aranzadi: “Conjunció d’alts funcionaris de l’Estat, magistrats i juristes, que vertebren el principal poder fàctic espanyol, una vegada que l’exèrcit ha deixat d’exercir aquesta funció”. La definició és del periodista Enric Juliana.]

(Continuarà...)

​

pd M76

​ARA diumenge, 11 de desembre del 2016

ESTIMAR O ESTIGMATITZAR (i 2)

Ignasi Aragay​

(continua...)

I Catalunya? Aquí portem dècades, moltes, foragitant el discurs de l’estigma, construint pacientment el relat d’un sol poble. Portem temps passant-nos de pares a fills aquest esforçat llegat, aquesta memòria de tolerància. Les nostres places, tot i no tenir la solera de les de la Itàlia romana, medieval, renaixentista i barroca, han estat i són bones transmissores cap amunt, cap a la política, d’un missatge d’unitat cívica. Aquesta capacitat de sincretitzar les diferències, aquesta catalanitat porosa, aquest afany de convivència a prova de demagògies, és un tresor tan fràgil com valuós. Un tresor al qual ha renunciat una Espanya que sempre ha viscut amb profunda incomoditat la seva diversitat: ens ha convertit en problema, en estigma. I ja no ho volem ser més. Volem ser solució. Plenament conscients d’on venim i on anem, des de la memòria i el compromís polític, volem renéixer.

pd M75

​ARA diumenge, 11 de desembre del 2016

ESTIMAR O ESTIGMATITZAR (1)

Ignasi Aragay​

... és la segona naixença fruit de construir-se una memòria, quan la persona es fa conscient d’on ve i, per tant, d’on va; quan comprenem que som una petita baula d’una gran història humana, amb la secreta missió de recollir un llegat i transmetre’n un altre, el nostre. D’anar passant paraula, a vegades sense sentit... I en aquest joc de confusió vas construint la teva tremolosa veritat, el sentit de la teva vida, l’abast del teu compromís.
Estimo els qui conec, tendeixo a estigmatitzar els que em són estranys... Una col·lectivitat humana qualsevol, digueu-ne poble, ciutat, nació o estat, funciona quan aconsegueix que hi hagi vides creuades, quan teixeix una xarxa indestriable d’interessos i afinitats, quan foragita la por (a l’altre) i entronitza la curiositat (per l’altre). Quan l’estimació venç l’estigmatització... Quan les places es converteixen en salons de ball i no en camps de batalla, com la del Campo de Siena, on les antigues rivalitats han esdevingut amb els segles un espectacle popular bellíssim.
...

(continuarà...)

pd M74

​ARA dimecres, 5 de juliol del 2017

SOBIRANIA O SOBIRANIA

Vicenç Villatoro

​... . La majoria dels espanyols consideren que Espanya és una (única) nació sobirana. La majoria dels catalans consideren que Catalunya és una nació sobirana. En tots dos casos hi ha més fonaments. Com que a les taules de la llei no hi havia una llista divina sobre quines són les nacions sobiranes, la sobirania sempre s’autoproclama, i per ser efectiva ha de ser reconeguda per propis i aliens. La partida està plantejada ara en els termes essencials: qui té el dret a decidir. Si ens creiem que els catalans el tenen, tot el que en penja és perfectament legal, lògic i raonable. Si es nega aquest dret, si es nega l’existència del subjecte, tot és il·legal i inacceptable. Qui tria? En el fons, cadascun dels ciutadans de Catalunya. Si se senten o no part d’aquest subjecte sobirà. Perquè totes les sobiranies primer es proclamen i després s’exerceixen.

pd M73

​ARA dimecres, 5 de juliol del 2017

FDC (Fet Diferencial Català)

​Empar Moliner

... “Què, què, què?”, em pregunta tothom aquests dies. I jo també pregunto: “Què, què, què?” El cas és que al transport públic pots copsar de què es parla, de què es fa broma, què emociona o què avorreix. Vaja, que pots saber “allò que de veritat interessa a la gent” (que sol ser el mateix que t’interessa a tu).

... la mena de broma que demostra que tothom, unionistes i separates, ha acceptat, ha integrat, que Espanya és un estat autoritari. Que això és així.

Estic coneixent gent que dubta què votar. Estic coneixent gent que votarà que sí (la majoria dels que se m’acosten). I estic coneixent gent que votarà que no. Però no estic coneixent gent que faci aquest paper avinagrat d’aquests polítics d’esquerres, que juraven que eren revolucionaris i ara es comporten com aquest personal tòxic que surt als llibres d’autoajuda. La revolució era un monocultiu petitet com un hort. És a dir: estic coneixent molts unionistes que fan broma amb l’autoritarisme rònec d’Espanya, perquè fins i tot en això de l’unionisme aquí es dona el famós Fet Diferencial Català.